Van Morrison - Moondance (1970)

És difícil pensar en un disc més icònic que aquest de la història de la música popular que, alhora, no gaudís de l'èxit comercial i la popularitat que els anys li han acabat donant. Perquè el Van Morrison se la va jugar a la carta comercial després del fracàs en vendes del seu anterior Astral Weeks, intentant fer que les seves cançons sonessin més properes, més enganxoses. I, estranyament, no ho va aconseguir de primeres, però sí de segones.

Les vendes de l'àlbum no van ser cap meravella (tot i que van superar les de l'anterior àlbum), per bé que suficients com per salvar el seu contracte amb la productora. Però amb el temps, aquest ball lunar ha acabat convertint-se en un d'aquells discs que apareixen recurrent i insistentment en les llistes discs preferits de la història del rock. I això és degut a diversos motius.

Primer perquè el disc és una barreja fantàstica de gèneres que es fusionen i intercalen sense dificultat, com si fos el més natural del món que el pop convisqués amb el jazz, aquest amb el folk, i ara anem cap al soul i després cap al rock, però passant pel blues i, qui sap?, potser hi posem uns tocs d'influències d'arrels irlandeses. I la barreja funciona, atrapa, fascina, i no deixa passar ni una volta del vinil sense virar i recargolar-se cap allà on un no s'espera.

Però també perquè la veu del Van Morrison fa el que vol. Amb el timbre particular, inconfusible i nassal, el de Belfast puja i baixa, ara gruny, ara fraseja com si fos l'Ella Fitzgerald, ara canta un "lalala" d'allò més juganer, o posa les cordes vocals en mode vellut i t'acarona (com amb Crazy love).

Igualment suma la varietat temàtica però al voltant d'un mateix sentir, molt naturalista, molt de contemplació extasiada del moment, del paisatge, d'una situació concreta, fent que l'escolta quasi voregi la il·luminació ("we were born before the wind / also younger than the sun").

Però ja reblant el clau, allò més determinant, probablement, d'un disc com Moondance, i el que ha fet que esdevingués una de les icones musicals més rellevants de la història moderna, és que les 10 peces que es reparteixen equitativament ambdues galtes del vinil són perfectes en si mateixes, sense alts ni baixos, sense que en destaqui cap molt per damunt de cap altra (i això té particular mèrit si pensem en aquella tremenda varietat estilística), i una producció molt seca i gens exagerada les fa totes, absolutament totes, properes i pròpies, com si te les hagués escrit a tu.

El Van Morrison ha fet molts discs enormes, però cap tan perfecte i sublim com el seu Moondance.