I en aquest segon grup es van cometre diverses atrocitats, com relegar als A-Ha a una banda curiosa, de singles i, sobretot, de videoclips (l'ombra del Take on me, encara avui en dia, és molt allargada, tant que al mateix temps els manté presents en l'inconscient audiovisual col·lectiu i els dóna de menjar amb els royalties, però també impedeix que es vegi la resta de la seva obra).
La realitat és que la banda noruega va mantenir el nivell en tots els seus àlbums, entregant de manera consistent un pop molt ben lligat i inspirat, talment com van fer en aquest, el seu tercer esforç. La portentosa veu angelical del Morten Harket eleva, ja de per si, la música que l'acompanya (els seus esgarips en falsetto a Out of the blue comes green són impossibles i deliciosos alhora). Però és que la instrumentació és molt digna, enginyosa a estones (el riff inicial de You are the one!), i la sensibilitat melòdica està molt per sobre d'altres bandes coetànies (la beatlesca You'll end up crying recorda a Eleanor Rigby).
No van anar tant enllà en l'experimentació com els Duran Duran (banda amb què guarden força similituds musicals), però tampoc van deixar-se endur completament per l'adotzenament musical de l'època, i el fet és que encara avui en dia, quaranta anys més tard, un disc com aquest Stay on these roads entrega diverses peces molt entretingudes, algunes de les quals (la que dóna títol al disc, però també Touchy, The living daylights, You are the one, You'll end up crying) es pot perfectament apostar que haguessin tingut més recorregut comercial a poc que la saturació dels 80 no hagués fet tant de mal en el gust popular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada