George Benson - Give me the night (1980)

S'ha acabat la transició, s'han acabat les provatures, s'han acabat els intents, els tests i el suggerir: El George Benson assaltà l'estrellat amb un disc que, a diferència dels seus anteriors, ja no flirtejava amb el pop i amb les ones radiofòniques, sinó que, directament, hi entrava per la porta gran.

En els seus darrers discs, el Benson anava farcint els seus àlbums de tantejos amb les cançons cantades. L'èxit de This masquerade, entre d'altres, va reforçar la convicció que hi havia una millor i més exitosa carrera entre els cantants de jazz pop que no pas dins dels estrets i exigents marges del jazz instrumental. Aquí, de 10 peces, només dues són instrumentals, i la guitarra del Benson, sempre polida, sempre clara i enginyosa, passa a un segon pla o, si més no, redueix la seva presència, per deixar que la veu del Benson, tan proficient com la seva habilitat amb les sis cordes, prengui protagonisme.

La cosa és que el Benson és, també, un magnífic cantant. La seva versió del Moody's mood n'és un excel·lent exemple, torejant els complicats girs de la peça i entregant una delícia que figura en una cara A que és una de les més consistents de la història de la música moderna, amb la susdita Moody's mood però també amb Love X Love, Off Broadway i la mítica i super popular Give me the night. La segona cara potser baixa pistonada i s'embranca amb algunes balades que deixen menys empremta, però en cap cas cauen per sota d'uns mínims més que notables.

I, sigui com sigui, el to del disc (nocturn, amable, romàntic i ensucradot, tant temàtica com musicalment) funciona a la perfecció i resisteix el pas del temps, esdevenint una icona cultural i musical amb totes les de la llei, una que roman com un pas endavant (que no enrere) del George Benson, encara que aquest pas, per a alguns, sigui una concessió a la comercialitat.