28 de setembre 2014

Una tassa de cafè ben calenta


Hi ha cançons que tenen un no-sé-què hipnòtic. I Java Jive dels Ink Spots és una d'elles.
No prenc cafè, no prenc te, però crec que és una cançó perfecta per començar un matí de dilluns.



L'interpreten els Ink Spots, un grup de doo-woop dels 1930 i 40 que van ser molt influents en grups posteriors de prestigi com els Platters. Esquivant els excessos de l'estil que practicaven (en el què queien la major part de les vegades) i acotxant la melodia amb uns puntejats de guitarra molt dolços, Java jive sembla venir a despertar-te amb la dolçor de qui t'estima, de qui sap que et ca llevar-te però no cal fer-ho bruscament. A poc a poc, sense presses, agafant embranzida. Ja arriba el cafè.

I love coffee, I love tea
I love the java jive and it loves me
Coffee and tea and the java and me
A cup, a cup, a cup, a cup, a cup, boy

I love java, sweet and hot
Whoops, Mr. Moto, I'm a coffee pot
Shoot me the pot and I'll pour me a shot
A cup, a cup, a cup, a cup, a cup

Oh, slip me a slug from the wonderful mug
I'll cut a rug till I'm snug in a jug
A slice of onion and a raw one, draw one
Waiter, waiter, percolator

I love coffee, I love tea
I love the java jive and it loves me
Coffee and tea and the java and me
A cup, a cup, a cup, a cup, a cup

Ooh, Boston beans, soy beans
Green beans, cabbage and greens
I'm not keen of buying a bean
Unless it is a cheery, cheery bean boy

I love coffee, I love tea
I love the java jive and it loves me
Coffee and tea and the java and me
A cup, a cup, a cup, a cup, a cup, yeah

I love java, sweet and hot
Whoops, Mr. Moto, I'm a coffee pot
Shoot me the pot and I'll pour me a shot
A cup, a cup, a cup, yeah

Oh, trow me that slug from the wonderful mug
And I'll cut a rug till I'm snug in a jug
Drop a nickel in my pot, Joe, a take 'em slow
Waiter, waiter, percolator

I love coffee, I love tea
I love the java jive and it loves me
Coffee and tea and the java and me, yeah
A cup, a cup, a cup, a cup, bong

15 de setembre 2014

Primera escolta de 'Popular problems' del Leonard Cohen


És el seu 13è disc, i està a punt de sortir al mercat. Però a través de la web de The guardian, podem escoltar-lo sencer. I, tal com m'agrada fer, li he donat una primera escolta mentre escrivia allò que se'm venia al cap escoltant al vell Leonard. Pistes per escoltar-lo:
- El productor ha escrit totes les peces menys una.
- 'Born in chains', l'única peça composada pel Cohen, ja va poder ser escoltada en algun concert de la seva gira del 2010.
- Sortirà a la venda el 23 de Setembre.
- Tenir un altre disc del Cohen és quasi un miracle. No només té 80 anys, sinó que es va passar més de 15 anys apartat escenaris durant l'inici de segle i cada cop gravava discs més a poc a poc.
- Intenteu imaginar-vos com pot sonar aquest disc en concert.


1- Slow
"No és perquè sigui vell / no és per la vida que he dut / sempre m'ha agradat anar a poc a poc / això deia ma mare."
Tot i que el tema es digui slow, la veritat és que és un uptempo bastant clar, però dolç, això sí. I així, com fa el Leonard habitualment, t'atrapa des del primer vers i ja no et deixa anar. Les aparicions del Hammond B3 acaben d'arrodonir un molt bon tema inicial.

2- Almost like the blues
Només amb dos temes el Leonard ja se m'ha embutxacat un altre cop. No li calen massa ingredients: tira de baix i de piano, esperant els cors femenins a fer-li la tornada. I la lletra, quina lletra.

3- Samson in New orleans
Preciós tema al voltant de la figura de Samsó, amb uns cors sobre els que el Cohen desencaixa el seu fraseig i que destil·la classicisme cohenià.

4- A street
Amb un punt de blues en la secció rítmica, el Cohen canta al temps que passa i els amics als que es troba a faltar. "Solia ser el teu borratxo favorit / per quan volies riure una mica / però llavors ambdós vam quedar-nos sense sort / i sort era l'únic que teníem."

5- Did I ever loved you
És aquesta una d'aquelles peces del Cohen en les quals les lletres es tornen obsessives, començant exactament igual tota l'estona però canviant-ne l'última paraula. Aquí el canvi arriba en la tornada, on el ritme s'accelera i, amb un curiós punteig de country, es torna lúdica. No té números per ser de les meves favorites, ja us ho dic ara.

6- My oh my
D'estructura molt simple, aquesta balada romàntica és tan bàsica que captiva. El record d'un abraçada, d'un amor sencer, sembla perdurar en aquesta cançó en la que la secció de vents ofereix un complement preciós a la tornada.

7- Never mind
Entrada molt sintètica i una mica de sobre-producció (a estones em semblava estar sentint a la Moloko!), amb una curiosa inserció d'uns cants àrabs, tot per parlar de guerra i de seqüeles.

8- Born in chains
Aquest és l'únic tema del disc que el Cohen signa. Diu que ha vingut escrivint-lo durant 40 anys, intentant resumir la seva fe i la seva aproximació a la religió. El resultat és una preciositat de tema, amb uns cors femenins omnipresents que puntegen el xiuxiueig del Cohen.

9- You got me singing
El violí, que ja ha aparegut abans en el disc per apuntalar la melodia, és el què arrenca aquí el tema final, tot vorejant el dibuix paisatgístic, en una peça optimista sobre el què la gent que ens estimem ens provoca: voler cantar, fins i tot després de la tempesta, fins i tot després de sentir males notícies. Encisadora i propera. Un tancament deliciós.


Important remarcar el paper protagonista que el productor i compositor, Patrick Leonard, ha tingut en aquest disc. Ja li havia produït i co-composat al Cohen el seu darrer "Old ideas", però aquí pren la batuta des del principi i composa tots els temes menys el Born in chains. I el resultat és bo. Al cap i a la fi, el Patrick Leonard porta molts anys treballant amb noms importants, des dels Pink Floyd fins a Madonna, passant per Bon Jovi, Elton John, Roger Waters, Bryan Ferry, Natalie Imbruglia, Jewel, etc.
El disc, en tot cas, s'escolta amb avidesa i la tendresa que habitualment destil·la el canadenc segueix present, parli d'amor o de guerra, de Déu o del passat. Pocs elements mai han estat més ben combinats que en mans del Leonard Cohen, un dels més grans compositors del darrer segle i que tan sols es recolza en aquests senzills elements per donar-li sortida a les seves inspiradores lletres.



11 de setembre 2014

Medeski, Scofield, Martin & Wood en directe a l'Estival Jazz de Lugano


Vaig descobrir al trio MM&W quan un DJ de Berlin me'ls va recomanar i jo, a cegues, vaig comprar-ne el seu darrer disc, l'absolutament fantàstic Uninvisible. El seu groove de teclats, baix i bateria em va encisar des del primer dia.
Poc després vaig saber que, de tant en tant, s'ajuntaven amb el guitarrista John Scofield per afegir-hi una altra dimensió a la seva música brillant.

I ara venen a Barcelona, el 18 de Novembre a la Sala Barts (que bé, però què bé que estan programant els de la recentment creada Sala Barts!!!). Si no els coneixeu, us assegur-ho que veient aquest concert fet a Lugano us entraran les ganes d'anar-hi.
Jazz del bo, modern, contemporani, creatiu, amb una passió equilibrada per les textures rítmiques i per les melodies solistes. Quatre cracks en perfecta consonància.



Aquests en són els temes que hi interpreten:
1. Little Walter Rides Again (00:00:07)
2. In Case the World Changes it's Mind (00:08:23)
3. Down the Tubes Improvisation #1 (00:18:39)
4. Down the Tubes Improvisation #2 (00:25:48)
5. Tootie Ma is a Big Fine Thing (00:30:25)
6. Tequila & Chocolate (00:40:00)
7. Julia (00:49:05)
8. Hottentot #1 (00:56:17)
9. Hottentot #2 (01:00:33)
10. A Go Go (01:08:46)

10 de setembre 2014

Primera escolta de Songs of innocence d'U2


En una estranya (o potser contemporània) manera de llençar un àlbum (sense avisar, disponible només a iTunes de manera gratuïta, aprofitant la presentació de l'iPhone 6), els U2 intenten recuperar part del crèdit musical que el seu darrer disc els va costar (no pas per a qui escriu aquestes ratlles, que el considera, com a mínim, un disc notable). Sortirà oficialment a la venda el 13 d'Octubre.

Aquestes són les impressions a la primera escolta dels seus 11 talls (que es poden escoltar, amb l'iTunes, aquí):

1- The Miracle (of Joey Ramone)
Els U2 canten a la seva juventut, a la música que llavors escoltaven. I ho fan amb una contundència crua, de bateria brava, de cors i de guitarres estripades que, de sobte, en entrar el vers, es suavitza i tan sols conserva una bateria molt à la T-Rex. L'anada i vinguda d'aquests dos estils es fa estimar amb cada nova escolta, tot i que un pot creure estar sentint un tema qualsevol dels Muse, de tanta barreja i inspiració com s'olora. En tot cas, suposa, un cop més, un single inicial claríssim que obre el disc i, molt probablement, els seus concerts.


2- Every Breaking Wave
Un inici una mica tou i poc el·laborat que es recolza fonamentalment amb la capacitat del Bono de tirar endavant una melodia. Això fins que arriba la tornada (potser de manera un tant sobtada?).
En el segon vers s'hi afegeix a la bateria i al baix un arpegi de guitarra tapat amb el palmell de la mà, per donar-li una mica d'embranzida i enfocar un final de tema que té molt de crescendo.


3- California (There Is No End To Love)
Un tema de tempo ràpid sobre California i el seu easy living. Treball d'estudi al darrera, amb el Danger Mouse molt present. Les capes i capes d'ecos vocals es desfan per permetre l'entrada del Bono en els versos, cavalcant rítmicament cap a una tornada de sonoritat brillant (tot i que arrenca millor del que continua).

4- Song For Someone
Delicat començament en aquesta balada amorosa amb el ja clàssic acostament del Bono a nivell de lletra i l'aparició de la guitarra amb eco de l'Edge en el pre-chorus per donar-li cos. La banda s'hi acaba afegint a la que la tornada s'acosta i entrega una de les peces més ben acabades (no en va és una peça que van composar pel que havia de ser la continuació del seu darrer disc i que, finalment, després de tocar-la en directe un parell de cops, van canviar de títol i d'estructura, afegint-hi fins i tot una tornada diferent).

5- Iris (Hold Me Close)
Amb una sonoritat molt eighties, aquesta peça li dona voltes a la pèrdua de la mare del Bono, quan tan sols tenia 14 anys, en un atac de cor sobtat en el funeral de l'avi. La peça agafa embranzida amb una secció rítmica molt segura i un treball d'estudi potent a nivell d'ecos i reverb.

6- Volcano
L'inici és francament decebedor, com de banda amateur, amb la bateria seca i un baix molt poc treballat. Poc a poc es carrega de més sonoritat, però ni els gallets del Bono omplen un tema buit que una producció més treballada podria treure petroli. No és fins al pont que les textures s'enriqueixen, però tan sols per tornar a caure en el fade out final. Això sí, cal tirar-li floretes a les guitarres de The Edge, molt fines, molt variades i riques, esplèndides, meravelloses.

7- Raised By Wolves
Poca política i protesta hi ha en aquest disc dels U2. Aquest és un dels pocs moments. L'arrencada amb la guitarra raspada dona trempera. L'Edge amaga les cartes, se sap que es guarda asos a la màniga. Però quan arriba el moment de jugar-los -amb un silenci previ per fer-lo més impactant- el conjunt no acaba de respondre a les expectatives i dilueix l'efecte sorpresa. Això sí, el pre-chorus és fantàstic: "I don't believe anymore". En conjunt, un dels temes més destacables, encara que no rodons.

8- Cedarwood Road
El riff rítmic inicial s'endevina un xic suat, com si els de Dublin estiguessin provant, assajant, no sembla definitiu. En seguida es calma i comença a deixar espai pels records del Bono sobre el seu carrer natal. Bon treball a les mescles amb les veus. Si més no, la sonoritat en la tornada és prou contundent com poder-la convertir en single.

9- Sleep Like A Baby Tonight
Títol irònic, perquè amb les magnífiques guitarrades saturades i estripades de The Edge en aquest tema ha de ser molt difícil d'adormir-se. La candidesa dels versos i la tendresa amb la que canta el Bono en el primer minut contrasten amb els moments elèctrics que segueixen. El Bono torna a fer servir el falsetto de manera descarada després de molts anys i el conjunt, tot i que un pel inconnex, desprèn una certa màgia (negra) indescriptible.

10- This Is Where You Can Reach Me Now
Amb un altre inici sec i lleugerament rogallós -aquí amb un piano que, à la Lygeti, sembla esser ja no tocat però apallissat, colpejat- acaba deixant lloc a un dels temes més enganxosos, amb una base semi-ballable i pseudo-electro que el converteix en un dels pocs temes realment complerts i autònoms del disc.

11- The Troubles
So que embolcalla per tancar el disc, molt en la línia d'un parell de temes del seu anterior No line on the horizon. Acceptable mig temps sobre el passar pàgina i deixar enrere gent tòxica.


En resum. S'entén que el Declan Gaffney hagi volgut, junt amb el Modest Mouse, modernitzar als U2, però els ha birlat en el procés la textura orgànica de la seva música, la que els va convertir en la banda més influent del planeta. No és un mal disc, que els U2 no han fet mai un mal disc, i hi ha alguns temes que tenen un cert recorregut, però la sensació general és la d'un disc un tant coix i simplista, que arrabassa els matisos propis de la banda i els canvia per una suposada modernització sonora que, en realitat, és una banalització i un pas enrere i que segur que no deixarà contents ni tan sols als que, des de ja fa uns quants discs, els demanaven un canvi, més risc, un salt al buit.
Qui sap, potser els nombrosos detractors del disc Pop ja tenen un substitut.