És difícil comprendre la dimensió popular del debut del Christopher Cross, quatre anys abans d'aquest Another page. No només les vendes i els premis s'acumulaven, sinó que la seva veu arribava a tot arreu, més enllà, per descomptat, dels EUA, i tothom que tingués una ràdio o un televisor havia sentit i/o vist al bon jan del Christopher.
La pressió que li va caure al damunt per fer una continuació d'aquell disc mític va ser enorme, i va necessitar quatre anys per traure's de la butxaca aquest grapat de cançons que, a pesar del títol de l'àlbum, seguien en "la mateixa pàgina", amb un soft-rock molt melós i agradable, gràcia per les melodies, tendència a col·locar singles a les llistes i l'habilitat innata del Cross per cantar tan agut i suau alhora. Però... esclar, ja no era 1979. I la seva música sonava ja un pèl massa melosa i un punt massa agradable, les melodies tenien un xic menys de gràcia, i els singles van arribar (la magnífica All right, per exemple) però en menor nombre. Ni els intents de repetir la fórmula (com a No time for talk, que obre el disc, amb els cors del Michael McDonald, com al seu més gran èxit Ride like the wind), ni les col·laboracions amb noms reputats (Don Henley, J.D.Souther, Steve Lukather, Ernie Watts, Carl Wilson) aconsegueixen esvair la sensació de gastat, de déjà vu. La seva estrella s'apagava, i no ha cessat de fer-ho des de llavors, producte d'un moment d'inspiració preciós conjuminat amb un cúmul de factors diversos, musicals i culturals, que el va portar al més alt de la popularitat.
I tot i així, aquest Another page és un altre bon disc del Christopher, ple de mig temps i balades enganxoses i dolces a matar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada