També li va passar al gran Jeff Beck, un dels més grans guitarristes de la música moderna, reconegut per tothom com a influència o, si més no, com a cim inabastable per a qualsevol que l'admirés. La seva col·laboració amb el Nile Rodgers (de Chic, responsable de la producció d'altres àlbums dels 80 per a grans estrelles com el Let's dance del Bowie) no acaba de funcionar, precisament, pel que aporta aquest darrer. Les bases al damunt de les quals se li demana al Beck que faci cantar la seva guitarra són molt poc afortunades en la major part dels casos, quan no lleugerament vergonyants amb el pas del temps.
Afortunadament, la primera galta del disc, confeccionada a base de només quatre peces molt concretes, sí funciona; i funciona molt bé. Perquè l'arrencada amb l'Ambitious no és definitiu, no és un hit, però estableix un to que la resta de l'àlbum seguirà després (per bé que amb menys fortuna). Però és que el segueix el que podria ser un dels dos grans temes del dics, el Gets us all in the end, on una base de heavy metal s'ataca des d'una producció menys rasposa i això entrega una cançó energètica i enganxosa, amb un solo de guitarra inacabable i trepidant del Beck. Escape del Jan Hammer, que segueix jugant amb els seus sintetitzadors, sona un pèl buit, però la guitarra del Jeff Beck ho compensa. I, finalment, la primera cara estanca amb una altra joia de l'àlbum, el People get ready cantat pel Rod Stewart, una versió d'una peça del Curtis Mayfield ancorada en el gospel.
La segona galta, però, és un despropòsit. No, no és terrible, però la sensació de que cap de les decisions que s'han pres funcionen és palesa. (I la pitjor de les decisions no és ni tan sols haver permès que el Jeff Beck cantés amb la seva pròpia veu un del temes, Working, tenint a l'estudi al Jimmy Hall cantant la major part dels talls).
Així, l'àlbum queda coix, molt coix, per bé que una de les dues galtes és francament reeixida, sobretot tenint en compte el conjunt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada