Les bandes sonores de les pel·lícules del Kubrick solen entregar àlbums dispars, sobretot degut a que solen ser compilacions de temes preexistents que Kubrick fa casar molt hàbilment amb les imatges (pocs cineastes han tingut una habilitat més gran per conjuntar músiques amb motius tan aparentment allunyats com valsos de l'Strauss amb naus espacials, per posar tan sols un exemple) però que, sovint, quan són recollides en un disc, potser no acaben de conjuntar tan bé entre si.
La de Barry Lyndon, però, n'és una clara excepció. L'àlbum està confeccionat a base de peces clàssiques del XVII i XVIII (que si Haendel, que si Mozart, que si Schubert) combinades amb temes tradicionals antigues i més contemporànies. I combinen bé, molt bé. De fet, l'àlbum és prou hàbil com per recollir diferents interpretacions i passatges (sovint molt curts, per sota dels 60') de les obres cosa que li dóna al disc una varietat que potser no encaixaria bé amb una altra configuració.
Així, per exemple, el famós Sarabande de Haendel es presenta en quatre versions diferents, una per als títols inicials, una altra per il·lustrar el duel, una més per a oferir un contrapunt curt, i una última per als títols de crèdit finals. I el mateix li passa, aproximadament, al Lilliburlero de Purcell o al Women of Ireland (aquí en unes interpretacions precioses dels Chieftains però també en un altre tall a base d'un solo d'arpa).
I si a això li afegeixes el diamant que és l'adagio del Concerto per a dos clavicèmbals i orquestra en Do menor de Bach, li afegeixes un trio de piano de Schubert, o la Cavatina del Barber de Sevilla de Paisiello, el conjunt és irrenunciablement deliciós, delicat i d'una exuberància musical extrema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada