Però és que el seu Hell to pay no només va suposar una continuació igualment tremenda del See the light, sinó que a més va saber fer-ho ajustant el seu so per donar la sensació d'un disc completament diferent quan, en realitat, bona part de les composicions segueixen els mateixos patrons que el primer.
Perquè aquí el Jeff Healey tira de distorsió (cosa que no havia fet en cap dels temes del seu primer disc, més polit, més net), i ja arrenca amb un Full circle que amb un vamp que flirteja amb el rock i que anticipa les allaus de guitarrades intenses i roents que han de seguir-li. Perquè hi ha Hell to pay, Let it all go, I can't get my hands on you i un bon grapat més que segueixen aquesta estratègia: base aparentment rockera però amb aproximació des del blues més electrificat.
Aquestes peces es compensen amb altres que perfectament podrien haver entrat en el primer àlbum, com el I think I love you too much del Mark Knopfler (que li dóna la rèplica en una bellíssima conversa entre guitarres), la balada How long can a man be strong de l'Steve Cropper, o el While my guitar gently weeps dels Beatles, amb el George Harrison i el Jeff Lynne acompanyant a guitarra i veus.
Com en el seu primer treball, el Healey regala solos inspirats i poc habituals, i la seva cohesió amb la seva banda de sempre (Joe Rockman al baix i Tom Stephen a la bateria) és extrema i sona més contundent que mai. I amb tot això el canadenc ens obsequia amb un disc diferent però que no ho és; o si es prefereix, amb un disc igual (de bo) però diferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada