Freudiana - Freudiana (1990)

Si en la teva col·lecció de discs poses aquest disc al costat de tota la pila d'àlbums de l'Alan Parsons, la veritat és que ningú et podrà dir res. Perquè aquest projecte de l'Eric Woolfson ve a demostrar que a) ni The Alan Parsons Project era un projecte en solitari de l'Alan Parsons, i que b) ni aquest Freudiana és un projecte de l'Eric Woolfson en solitari.

Magnífic treball temàtic al voltant de la figura del Sigmund Freud expandida en un doble àlbum de 18 cançons, amb la col·laboració (com també és habitual en els discs del Project) d'una munió d'artistes ben diferents, molts d'ells provinents, precisament, de l'altra esforç musical del Parsons i el Woolfson. El resultat, esclar, sona a Parsons. I recorda al seu primer disc, aquell dedicat a l'Edgar Allan Poe.

I ho recorda pels músics, però també perquè el productor és, ni més ni menys, que el mateix Alan Parsons. I perquè els esforços compositius van en la mateixa direcció. I perquè les intencions són, de fet, les mateixes. I això, lluny de ser quelcom de negatiu, en el cas d'aquest parell de genis i artesans del pop i del rock, és un luxe. Perquè sí, aquest podria ser considerat un altre disc del Project; i si ho fos el posaria a la mateixa alçada que aquella colla de discs conceptuals tan fantàstics amb què aquest parell ens van obsequiar en un període d'uns 20 anys.

Si a això li afegeixes les veus del Leo Sayer (quin tros de interpretació, la seva, a I am a mirror!), la Kiki Dee, i els Flying Pickets entomant peces de tall més vocal (i molt properes al gènere musical, cosa gens excepcional si tenim en compte que, finalment, aquest treball va acabar sobre les taules dels escenaris britànics), el resultat s'apropa a la brillantor, essent tan complex i tan ambiciós com és.

És indubtable que el llegat de Freud ha estat, en la seva part clínica, ja completament refutat per la ciència moderna. Però cal no oblidar que el pare de la psicoanàlisi va deixar un altre llegat, més proper a la sociologia que ha bastit bona part dels avenços que en els segles posteriors s'han recolzat en els seus treballs. I, de la mateixa manera, algú podria dir que part del catàleg i de la música del Woolfson i el Parsons ja ha estat "refutat". Però sembla igualment indiscutible que el seu llegat, en molts sentits, ha estat enorme, i que encara avui en dia la seva música pot ser escoltada amb delit, de tan atemporal i rica com és.