Michael Hoenig - Departure from the northern wasteland (1978)

No és pas cap secret que la música electrònica progressiva (sobretot alemanya) dels 70 no deixava de ser una mena de resposta electrònica al minimalisme (sobretot nord-americà) dels Reich, Riley i Glass, bescanviant els instruments analògics pels digitals, i deixant la feina bruta de bastir les estructures repetitives als teclats i, posteriorment, als ordinadors. Així, les famoses "seqüències" dels discs dels Tangerine Dream, del Klaus Schultze o qualsevol dels seus seguidors no eren altra cosa que aquells patrons melòdics rítmics dels pioners del minimalisme passats pel filtre dels teclats i ginys diversos dels alemanys.

El cas d'aquest àlbum del Michael Hoenig, però, és un xic diferent, perquè aquí els ponts entre ambdós corrents no només queden palesos sinó que són explorats en condicions i explotats amb perícia i insistència. Hoenig (que havia pertanyut als Tangerine Dream durant una temporada suplint al Peter Baumann) desplega aquí unes seqüències que evolucionen d'una manera extremadament orgànica i original, lluny del robotisme hieràtic dels Tangerine o de qualsevol altra banda similar. Els patrons del Hoenig vibren, s'encavalquen, ressonen, repiquen i tornen a repicar, mentre llenços i textures diverses planen pel damunt amb elegància.

La suite que dóna títol a l'àlbum i que ocupa tota la primera galta és un prodigi de ductilitat, fent que aquesta "partida" soni a eterna, a malenconiosa i transcendent, mentre que la segona galta és assaltada per una peça descomunal com Hanging garden transfer, on el que abans eren llenços sobre les seqüències ara es tornen melodies amb cos propi que no deixen d'invertir els papers i relegant aquelles a mers llenços aquest cop, seguida d'un interludi llarg eteri i oxigenador com Voices of where, i rematada per una peça notable com Sun and moon.

L'oient casual, potser primerenc, pot quedar molt fascinat per les textures del Hoenig, tot i potser estar-se perdent un molt bon i força únic exemple d'un híbrid entre dues tradicions mítiques dels 60 i 70 que van proposar una alternativa viable a l'imperi del rock que triomfava aleshores.