26 d’octubre 2009

Don Pimpón Around The World [videoclip]

Aprofitant que hem iniciat una sèrie de posts sobre la història del videoclip musical, aprofito per deixar-vos aquesta meravella de (per)versió que un paio s'ha inventat homenatjant a un dels clàssics vídeos musicals dels últims anys, l'Around The World que el gran Michel Gondry va dirigir pels Daft Punk.
Sobren més comentaris. Tan sols demanar-vos que prepareu un mocadoret per eixugar-vos les llàgrimes del riure compulsiu que us esperen. Let the show begin!



Si algú encara s'aguanta a la cadira és perquè potser no coneix l'original. Un dels millors vídeos de la història, l'autèntic i inimitable Around The World de Michel Gondry.

Gràcies a tots els twitteros que m'han fet arribar aquest vídeo!: @dasoaz, @fred_SCC, @Duczen i @Rosypunto.

25 d’octubre 2009

Les portades "secretes" del Michael Bolton

Tothom té un passat, però el del Michael Bolton té molta tela...
Avui en dia, les seves portades mostren a un home madur amb aquella certa mirada de "fer peneta". Això sí, va polit com si anés a un dinar amb els sogres.


Però no fa més que uns quants anyets que el Sr. Bolton se les gastava una miqueta diferent. En la portada d'un dels seus discs més exitosos ja mostrava unes certes "grenyetes":


I tan sols un parell de discs abans aquestes grenyes no anaven ni tan sols recollides amb una gometa de pollastre:




Però això era quan la seva discogràfica el va voler convertir en el més famós cantant de pop americà del moment. Just un disc abans l'home feia ben bé una altra fila ben diferent :-)



Compte amb les poses, que són de jutjat de guàrdia; compte amb la indumentària, "heavy" a més no poder. Però sobretot vull que us fixeu en que, si repasseu totes seguides les seves portades, a totes elles fa EXACTAMENT la mateixa cara!

Suposo que és allò de que "Aunque la mona se vista de seda..."

24 d’octubre 2009

La història dels videoclips (II): Els pioners

Tot i que, sovint, quan es parla de videoclips es pensa únicament en obres com les de John Landis pel Michael Jackson, les de Russell Mulcahy pels Duran Duran o, més recentment, les de Michel Gondry per la Björk, no hem d'oblidar que el videoclip, com a tal, ja va tenir les seves primeres expressions en les filmacions com les que Oskar Fischinger acompanyava, allà pels anys 30, a tangos i les marxes hongareses de Brahms, concerts de Mozart i altres peces musicals.

Fischinger fou un dels màxims exponents de les avantguardes fílmiques de principis de segle, col·laborador habitual de companys seus com en Hans Richter o en Viking Eggeling. El seu tarannà revolucionari e inventiu el portà fins i tot a desenvolupar, amb l'ajut d'un famós i adinerat empresari, un dels primers enginys per obtenir pel·lícules amb color, anomenat Kasparcolor (el nom de l'empresari, com no podia ser d'una altra manera, era Kaspar). No era, en realitat, un mètode excessivament còmode, doncs requeria filmar la mateixa escena amb tres càmeres diferents, una per a cada color bàsic, però el resultat quedà com a una fita fonamental d'aquella època i puntal de cara a les noves invencions en el camp de la cinematografia moderna.

Inspirat per la sèrie de treballs Rythmus de Richter en els que l'alemany intentava, mitjançant l'animació donar forma a una música inexistent, esperant que fossin les imatges les que suggerissin aquesta música, Fischinger començà a desenvolupar els seus "estudis" numerats amb els que sentaria les bases ja no tan sols de l'acompanyament visual de partitures preestablertes, sinó, fins i tot, de la animació, doncs ell mateix dissenyava i dibuixava les danses geomètriques que després havia de filmar.
Les seves peces, encara avui en dia, segueixen meravellant per la seva frescor i dinamisme, quedant per a la història com una esplèndida plasmació de la sinergia possible entre so i imatge. Aquesta és, probablement, la seva obra més aconseguida i famosa, la que dona forma visual a la dansa hongaresa nº5 de Johannes Brahms.



Fou aquest doncs, el veritable neixement dels videoclips.

La història dels videoclips (I): Introducció

Sens cap mena de dubte, els videoclips (o vídeos musicals) formen part de la nostra cultura i del nostre bagatge cultural dels darrers desenis. Sense ells molta gent no hagués sentit mai atracció per la música, sense ells la música no hagués arribat a les cotes de popularitat massiva de que gaudeix avui en dia.
Des de que l'any 1985 la MTV emeté el seu primer videoclip, el Video killed the radio star dels Buggles, la popularitat d'aquest format s'ha estès per tot el planeta. No fou aquest però, en cap cas, el primer videoclip de la història. I és justament això el que pretenem desvetllar des d'aquest seguit de posts que comencem avui: la procedència dels videoclips, la seva evolució, els seus pioners, fins a arribar a la modernitat, on els videoclips formen ja part activa de la nostra cultura.

Aquí comença doncs, la història dels videoclips.

Quina forma té la música jazz? Begone Dull Care

Potser algú s'ha preguntat algun cop, quin aspecte té el jazz. Si la música no s'escoltés sinó que es veiés, com seria?
En Norman McLaren, l'any 1949 donà resposta a aquestes preguntes i, mitjançant tècniques d'animació força rudimentàries i amb l'ajut de l'Evelyn Lambart li posaren cara -i, sobretot, expressió- a una forma artística intangible i invisible com és la música de jazz.
Sobre la interpretació del trio del gran Oscar Peterson, els dos artistes plasmaren un seguit de formes i moviments gràfics que semblaven ballar al so de la complexitat del tema Begone Dull Care. Seguint els camí que marcaren pioners com el Viking Eggeling però sempre des d'un acostament més lliure i colorista, McLaren i Lambart composen una mena de quadre en moviment, abstracció pura, per encaixar i donar forma a la música de Peterson.

Un veritable delit pels sentits, Begone Dull Care roman com una de les obres d'art més destacades del segle XX.

18 d’octubre 2009

Camille Saint-Saëns - Introducció i rondo capriciós per a violí i orquestra, Op. 28

Avui introduirem també una mica de música clàssica en un blog potser excessivament segrestat pel rock contemporani.
Camille de Saint-Saëns nasqué a Paris l'any 1835 i a l'edat de 3 anys ja tocava el piano. Als 5 anys ja havia composat la seva primera obra. Aconseguí fama internacional per la claredat de la seva dicció pianística però la seva obra que més m'atreu és aquesta que aquí us acosto, un regal per a les oïdes, una peça delicada però no tova ni amanerada. Composada en honor del famós violinista espanyol Pablo Sarasate, aquesta obra requereix de l'intèrpret un gran domini i virtuosisme en l'execució dels diferents fraseigs, alguns suaus i contemplatius, altres electritzants, que omplen el seu pentagrama.
Aquí us deixo amb una versió de la mateixa, que us recomano escolteu amb atenció, a poder ser en complet silenci o amb l'ajut d'auriculars per captar tota la força expressiva d'aquesta petita meravella d'un compositor prou desconegut però de gran reputació i prestigi.

17 d’octubre 2009

Portades estranyes: La nit, que els confon...

Doncs serà això, perquè sinó no s'enten què fa en Rick James a la portada del que és probablement el seu millor disc:


Atenció especial mereixen les seves botasses vermelles, tipus pescador de riu. Però el que més m'agrada, és clar, és la seva postureta, aquí, recolzant-se "elegantment" a la farola. De totes maneres, el millor, com passa sovint, està per venir. Done'm-li la volta al vinil i veiem com acaba la nit...


Si és que es veia a venir, Rick, que amb aquesta pinta no passaria massa estona fins que algun poli desaprensiu t'espatllés la nit, sobretot amb aquestes amistats que et fas...D'aquesta contraportada em quedo, definitivament, amb la indesxifrable mirada de'n Rick a la mà del poli que l'escorcolla.

Però, és clar, el Rick no és l'únic que sap el que és la nit i el que hi passa. La mítica Donna Summers, reina del bubblegum sound "discotequero" s'hi va passejar en el seu espectacular disc Bad Girls. Estava clar que amb un títol així la noia no anava a vendre pipes precisament. Aquí la teniu:


La noia que volia triomfar i va dir: "Calla, que em posaré lleugereta, còmoda, per sortir a la portada del que serà el meu disc més famós." Aquí, de nou, tenim un fanal sospitós. El que em sembla més curiós però, és que, en aquest cas, la història comença ja des del principi, amb un poli al costat. Què és això? Permisivitat policial? Que no pensa detindre-la? Per si algú encara creu en la bondat espiritual de la Summers, per si encara algú creu que no està fent res sospitós, la contraportada li treurà de tot dubte:

El conductor que s'apropa (perillosament) a la Summers, no porta un mapa a la mà, ni un ticket del peatge de Martorell, no... porta calers (50$...a quan estava el dòlar al 1979?)

De totes maneres, el dubte sobre la presencia del policia s'esvaeix en obrir l'àlbum (és doble) i observar amb detall i atenció el panorama:



Compte amb la posició subliminal de la porra del poli, que fa com que mira cap a una altra banda. Potser se sent culpable? No, segurament vigila que no l'enxampin.

Sóc un gran fan de les portades dels vinils, però n'hi ha algunes que em fan mirar cap a una altra banda quan els escullo dels prestatges. Seguirem, des d'aquí, fent difusió d'aquelles portades que mereixen una ullada...una i prou.

10 d’octubre 2009

The Cooper Temple Clause - See This Through And Leave (2002)

Sovint hi ha bandes que desapareixen. Però algunes, fins i tot amb una discografia curta, deixen petjada. Altres no. I aquest és, precisament, el cas dels Cooper Temple Clause. El problema és que potser sí que el seu trepitj s'hauria d'haver notat.

Tan sols tres discs diferents d'aquest grup de Reading (Anglaterra) s'amaguen sota la pols de les estanteries de les botigues de discs -sempre rendides a la voràgine de les novetats- però foren suficients per demostrar que la seva proposta de rock atapeït bé hagués merescut més atenció (tot i que les revistes musicals mai no van dubtar del seu potencial).
De fet, el seu concepte ja queda molt clar en el disseny de la seva magnífica portada: Una idíl·lica casa enjardinada amb finestrals coberts per cortines, enfiladisses que s'arrapen a la façana i un magnífic cotxe familiar al davant, tot rematat per un petita inscripció a la cantonada sobre les prestacions del vehicle que converteix la imatge en un bonic extret d'un catàleg. Però s'hi afegeix un petit detall, amagat sota la presentació comercial, una goma connecta el tub d'escapament del cotxe amb l'interior de la casa, a través del forat de la bústia de la porta.

...escoltar amb cura els seus 11 talls revel·larà tot un detallisme amagat darrera l'onada sonora.

I així, amagant els detalls importants entre insondables boscos de males herbes aparentment salvatges i descontrolades, els TCTC sondegen entre les misèries de la classe mitjana. Carregant el llenç amb guitarres de distorsió profunda i apagada, teclats futurístics de sons detalladíssims, percussions barrejades, però també amb trompetes, samples, baixos, òrgans Farfisa i Hammond i un llarg etcètera, aquest sextet esprem les oïdes dels qui se'ls acosten amb desespers emocionals cantats amb desencaix i contundència. És tanta l'acumulació de pistes en cada tall d'aquest àlbum que una escolta superficial podrà recordar a un seguit de guitarrades desbocades i sense sentit. Però escoltar amb cura els seus 11 talls revel·larà tot un detallisme amagat darrera l'onada sonora. Els teclats del Tom Bellamy xiularan algunes notes impossibles, ratllant els infrasons, els cors de la banda contrapuntaran al cantant o les melodies desembussaran les obturades vàlvules dels extenuats amplificadors de les tres guitarres que poden arribar a sonar alhora. De vegades un creu estar escoltant uns Radiohead que haguessin substituït el fil de veu del Thom Yorke per una piconadora, de tant magnífiques que son les sonoritats dels TCTC però de tan diferents com son els seus plantejaments dels de Radiohead.

Extenuant el "punch" de Panzer Attack, però igual de colpidor que la aparatosa Been Training Dogs, o la clatellada indiscriminada de Let's Kill Music ("We dare you to mean / a single word you say"). Però igualment efectius en els mig temps -excel·lent Who Needs Enemys- o, fins i tot, en els lents -Digital Observations-.

Tan atapeïda de capes sonores com de versos punyent ("who needs enemys / when you got friends") aquesta peça industrial, tallada a cop de martell i de bufador rescata l'oient de qualsevol possible letargia i l'empeny a batzegades fora de l'ou per obligar-lo a caminar, encara que sigui a palpentes, per la foscor d'un mon fet a mida dels que no hi viuen.



04 d’octubre 2009

Jordi Sabatés - Nosferatu, hacia el vampiro

Hi ha discs que no són tal cosa: són petites joies. Són gemmes precioses que un no escolta com obres d'art sinó com a intocables demostracions del poder de l'inspiració.
Quan el mític pianista de jazz Jordi Sabatés decidí atansar-se a la figura del vampir, més en concret a la personificació que en F.W. Murnau filmà del mite de Bram Stoker en la seva fundacional Nosferatu, eine Symphonie des Grauens, constituí un quartet de garanties —en Conrad Setó, mític jazzman de fusió de l'escena catalana, el vibrant violoncelista Paul Stouthamer, sempre present en els clubs de Barcelona o Madrid i el percussionista Alfredo G. Arcusa, clàssic acompanyant de Toti Soler o del propi Sabatés en dècades passades—, i es llençà a trobar el so que pogués enaltir las belles imatges del director alemany.

El resultant n'és una banda sonora impossible d'un cinema pretèrit que semblava necessitar d'una joia sonora per agafar una dimensió absolutament nova. En Sabatés articula la música al voltant del seu prominent piano, dolç, juganer, imprevisible, i opta ja no per musicar escenes del film sinó per inventar-se una música que pugui coexistir amb ella i permetre a l'oient capbussar-se en l'univers vampíric. És per tant, una banda sonora que no acompanya el film ni ho pretén. Tan sols hi busca inspiració.

Sabatés composa vint peces, variades, ben contrastades, que dibuixen escenes inexistents de bellesa, d'innocència, d'horror i de fantasia. Des de la inaugural L'ille des morts (I) —juganera i sorprenent— fins a les grandguignolesques La hiena o Tema de la fira, passant per les bellíssimes Cristall de tardor o Ballarines mecàniques —monuments a la fragilitat—, la íntima i tendra Sedalia o els crescendos dramàtics de Laberinto i Informe sobre ciegos.

Anys enrere, Sabatés ja havia escomès la musicació d'una falsa banda sonora, en aquell cas inspirat pel treball de J.R.R. Tolkien i el seu Senyor dels anells, i encara repetiria, després d'aquest acostament al vampir, amb l'acompanyament musical per a tot un seguit de curtmetratges de Georges Méliés i que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va tenir a bé exhibir comptant amb l'actuació en directe del compositor.

Tan màgic, eteri i aclaparador per als sentits com el treball de Murnau, les vint peces s'encadenen per transportar a l'oient a un mon d'ombres i de llums equívoques, un paradís tèrbol ple d'emocions que no arrossega sinó que eleva, que no agrada sinó que fa perdre els sentits i que fa palesa la gran sensibilitat musical d'aquest gran mestre català que és en Jordi Sabatés.