Escoltar aquest (o qualsevol altre disc dels Popol Vuh) en un bon equip de música i amb el volum al 12/10 és un viatge, pràcticament literal, a la selva amazònica per la que el Lope de Aguirre va vagarejar en companyia dels seus deliris de grandesa a la recerca d'El Dorado. Els cors sintètics, aclaparadors, fan de textura, en molts talls, per a les guitarres dels Fichelscher i Fricke, que, talment com l'explorador castellà, sembla circular sense rumb clar, però amb l'habilitat de qui sap que les melodies el salvaran i en faran, si més no, un trajecte agradable.
S'hi afegeixen algunes peces de discs anteriors dels Popol Vuh, però en cap cas desentonen amb un conjunt extremadament evocador i exuberant, que sembla engolir-te poc a poc, igual que la selva fa, gradualment, amb tota l'armada del Lope de Aguirre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada