El sofistipop de la Sade Adu continua el camí marcat pel seu debut, el preciós Diamond life, jugant les mateixes cartes i insistint en contrarestar l'allau de hits de pop-rock que copaven les llistes d'èxits del moment amb una proposta molt seductora, assequible però alhora prou atrevida com per permetre que els mitjos temps i les sonoritats jazzy puguin deglutir-se fins i tot si un no ha suportat mai els Miles Davis, John Coltrane i companyia.
Tot plegat fa una mica menys d'olor a bar nocturn oblidat en una cantonada i sembla acostar-se a un pop més universal, però manté les senyes d'identitat i no esquiva temes punyents i compromesos, filó que explotarà més obertament en treballs futurs. La Sade continua cantant amb serenor, sense moure un múscul i deixant que la seva figura hieràtica fascini al públic, mentre li canta a cau d'orella i amb veu vellutada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada