18 de novembre 2018

Sign 'o' the times - Prince (1987)

Si un observa detalladament la portada, aparentment poc estilitzada, d'aquest àlbum del Prince, un ja té alguna pista clara del que s'hi trobarà a dins: caos; frenesí; disbauxa; eclecticisme. Exactament com a la portada.

I sí, això és el que un es troba. Però es troba, a més, amb un mestre de cerimònies com el Prince, capaç com ningú d'articular tots aquests elements i reconduir-los magistralment cap a una harmonia funk i R&B de primera. L'arrencada del doble disc ja és de traca: el tema que li dóna nom a l'àlbum és d'una simplicitat que sorprèn per la seva solidesa. No li cal més que un ritme mecànic i una programació casolana per desembossar tot el que un gran artista com ell porta dins.

Però és que després hi ha peces de funk roent com Play in the sunshine o Housequake, hits pop com U got the look (amb la Sheena Easton) o balades marca de la casa a tutiplén. Tant se val, però, quin sigui el punt de partida, el Prince sovint aconsegueix dues fites. La primera és acostar-se a una certa psicodèlia. La segona és sonar com si aquestes cançons haguessin existit sempre. El Prince sempre ha sonat així, etern, com si formés part de nosaltres el primer cop que escoltaves algun dels seus temes.

El disc és doble, ambiciós, barreja de moltes coses i calaix de sastre de sonoritats que en mans d'altres sonarien esgarrifoses. Però és que es tracta del Prince, un dels més grans. A alguns els semblava que el seu mateix nom —príncep— ja indicava els seus deliris de grandesa. Jo crec que, de fet, era modèstia, perquè el seu regnat durarà molt de temps, sospito. Long live the Prince!


11 de novembre 2018

Rosalía - El mal querer (2018)

T'hi pots posar com vulguis, però si escoltes el disc de la Rosalía i no sents res és que estàs mort per dins. No hi entenc de trap, ni de flamenc, ni —ja que hi som— de música. Però costa escoltar El mal querer i aguantar-se el patiment i les llàgrimes.

Al darrera hi ha un concepte potent, el maltractament i les relacions tòxiques, que la Rosalía ataca prenent diferents veus i parlant-te a la cara del que li passa a qui ho pateix, del que s'escolta dir, del que es diu a si mateixa, del que li diuen. Doneu-li un cop d'ull a les lletres i resistiu-vos-hi si podeu.

Se n'està parlant molt, de la Rosalía, aquests dies, amb l'habitual polarització i les ganes de fer-se el llest que presideixen aquests temps infames de haterisme VS hipèrbole. Potser l'únic remei és una escolta sincera i honesta, sense altra judici que el de decidir si t'agrada o no, si et toca o no. La resta... la resta no importa gens.



01 de novembre 2018

Matangi / Maya / M.I.A., un documental que no va de la M.I.A.


Si hem de fer cas de les teories cinematogràfiques que ens diuen que un documental es pot jutjar des de la perspectiva de la revelació, aquest sobre l'artista singalesa és, indubtable, una bona peça per a qualsevol fanàtic del gènere. I ho és perquè revela, i molt.

Revela, és clar, imatges i sons sobre l'artista, aprofitant la tirada que la M.I.A. té, des de ben petita, a posar-se davant d'una càmera sense pudor. Revela, igualment, la seva trajectòria musical des dels seus inicis amb aparells electrònics ben senzills i barats amb els que va forjar les seves primeres cançons i que la van escolar en les revistes més reputades del sector i entre les afortunades a qualsevol premi modernet dels voltants del 2005.


Però per damunt de tot, el documental revela quelcom molt més interessant i inesperat, quelcom que eleva aquesta pel·lícula molt per damunt de la simple hagiografia per a fans. El que Loveridge és capaç d'explicar en menys de 90 minuts és el naixement d'una icona ètnica, de com Occident l'abraça inicialment en el seu exotisme, i de com, poc després, la rebutja.

Perquè la M.I.A., tal com mostra amb finesa i habilitat del documental, neix com a artista en un viatge de retorn a Colombo, la zona de Sri Lanka en la que han viscut de petits abans d'haver d'emigrar a Londres davant d'una situació de guerra civil en la que el seu pare, cap visible del grup rebel terrorista contrari al règim, hi juga un paper preponderant. En aquesta tornada als origens descobreix un genocidi en tota regla essent aplicat sobre la població tamil, troba la seva veu i segueix el consell de la seva àvia: "Tu el que has de fer és cantar. Cantar et farà feliç.".


De retorn a Londres, l'artista arrenca la seva carrera i ho fa, des del primer moment, amb un discurs clarament crític i posicionat en favor de l'etnicitat, la multiculturalitat i contra l'hipocresia occidental. Inicialment, és clar, aquest missatge darrera la seva música ballable, barreja de hip-hop i influències diverses,  és molt ben acollit per aquesta mateixa hipocresia occidental, que veu en ella una manera de canalitzar el seu cosmopolitisme pop, les ganes de ser més multi-culti del que en realitat és.

Però quan la M.I.A., encimbellada per tothom, aprofita el seu espai mediàtic per endurir la lluita, per exposar el genocidi singalès, els mateixos que la van adorar i convertir en la nova musa ara la invisibilitzen, la menystenen i l'acusen de falsa i de massa insistent. Occident vol creure que és multi-culti, però no és més que una posa que vol amagar el profund sentiment racista i colonialista que porta a dins i que no vol extirpar del tot no sigui cas que deixi de creure's l'amo del món.

El documental, certament hagiogràfica i còmplice amb l'artista, no deixa d'exposar aquesta contradicció occidental i en aquest fet rau la seva potència i interès. I usar l'excusa d'una biografia musical per exposar aquesta hipocresia no deixa de ser una magnífica idea i, en definitiva, el motiu pel qual existeixen els documentals: per revelar allò que no es veu a simple vista.

02 d’octubre 2018

Désormais, on ne nous verra plus ensemble


Désormais On ne nous verra plus ensemble. (A partir d'ara / Ja no ens veurem més).

Així comença l'àlbum Désormais, amb el tema que li dóna nom. I ahir, 1 d'Octubre de 2018, aquests dos versos van esdevenir els més certs de tota la seva extensa producció. Se'ns ha mort un dels més grans, dels més populars, el Sinatra europeu (ha cantat en francès, però també en castellà, rus, anglès, italià...), un home que destil·lava proximitat, fragilitat.

La seva veu, capaç de xiuxiuejar-te a cau d'orella però també de projectar la veu per cridar als quatre vents el seu amor, tremolava amb intensitat, amb un vibratto que, combinat amb les seves erres poderoses i turmentades, el convertien en una mena de Roy Orbison francès, cantant-li a la melangia, al record, al despit o a la rancúnia. La seva discografia és inabastable, inesgotable. Qui s'atansa a l'Aznavour no se li acaba mai la música, perquè aquest francès d'origen armeni mai no va deixar de cantar, fins als seus 94 anys.

No s'ha mort un cantant, s'ha mort un mite, un mite popular que tothom estimava, que tothom va fer seu, que tothom va sentir en un moment o un altre de la seva vida, per voluntat, per accident o per prescripció facultativa:

"Li fa mal el cor? Escolti's una mica d'Aznavour tres cops per dia durant una setmana i se li passaran tots els mals, li ho prometo".

Adieu, mon vieux copain.

28 de setembre 2018

Jordi Sabatés - Portraits - Solituds (1979)

En Jordi Sabatés és un músic català tan absolutament conegut dins del sector com insuficientment conegut per la resta. La seva carrera sempre ha trepitjat marges i racons poc transitats, amb la gosadia de qui és un pou d'influències (no només musicals) i la serenor de qui sap que no està bastint un artifici sinó una sentida interpretació d'allò que vol musicar.

En aquesta mena de díptic homogeni que és Portraits - Solituds, Sabatés planteja un exercici retratista, amb una primera meitat (Portraits) de peces destinades a diversos referents culturals del pianista, i una segona (Solituds) en la que planteja un homenatge a Frederic Mompou. I el resultat és un àlbum melangiós i bell, evocador i introspectiu.

En la primera meitat, els retrats es succeeixen. Ens apareix un Satie expansiu però melancòlic, com desesperançat, un Baudelaire flâneur que vagareja per els racons menys lluminosos de París, un Buster Keaton juganer (l'única peça de l'àlbum tocada en tonalitat major), un Borges que, tot deambulant pel seu laberint infinit, sembla mirar a través de l'Aleph, en una mena de tango emmascarat, o un Duke Ellington que es presenta amb un motiu molt cinematogràfic que es punteja al final de cada frase amb uns arabescs jazzístics que semblen evocar la tensió entre vida privada i vida professional del músic.

El darrer solc dels retrats és dedicat a Frederic Mompou, com obrint la segona meitat de l'àlbum i endinsant-nos en aquest homenatge a un mestre mai prou (re)conegut. I si en general la música de Sabatés fluctua entre el jazz i el classicisme, en aquest tram final, per simbiosi amb l'homenatjat, es decanta majorment pel segon, sempre melancòlic, sempre en tonalitat menor, sempre fascinant.

La finesa i elegància del resultant es combina —com sempre amb Sabatés— amb aquesta cadència lànguida i esmorteïda, que sembla revifar de tant en quan però que actua com a llast ineludible que arrossega al fons del mar, en un àlbum magnífic i evocador, que ressona més enllà de la seva escolta, i que esdevé un dels discs més directes i reveladors de mestre Sabatés.

23 de setembre 2018

Jordi Sabatés & Tete Montoliu - Vampyria (1974)

La meva passió per en Jordi Sabatés ve de lluny. Ell forma part, de fet, d'una de les pàgines més musicals de la meva vida, i seu és un dels meus discs favorits de tota la història. Atansar-se, per tant, a un altre disc d'aquest mestre català del piano és sempre un repte que busca no caure en la hipèrbole fàcil (i encara menys tenint en compte que ha estat nomenat, en el número 25 de la revista Jaç, com el millor disc català de jazz de la història).

Expliquen les encertades i sucoses liner notes d'aquesta edició que tinc entre mans (Nuevos Medios) que corria l'any 1973 quan van trucar a la porta de casa del Tete Montoliu. Era un molt jove Jordi Sabatés, amb ganes d'aprendre del millor. En Montoliu, sense creuar massa paraules, el va fer seure al piano i interpretar diversos temes. Al cap d'una estona es va asseure al seu costat i li va ensenyar alguns trucs pianístics. El Sabatés va sortir tan entusiasmat que va tenir clar que havia de gravar un disc amb el seu mestre. I així va gestar-se Vampyria.

El Jordi Sabatés sempre ha estat un home molt lligat al concepte, a l'obra d'art completa i complexa, a musicar universos preexistents des de perspectives musicals: pot ser l'univers Tolkien d'El senyor dels anells, o pot girar al voltant de figures com Baudelaire, Borges, Keaton, Mompou o Chopin. I tot i trepitjar sonoritats jazzístiques, Sabatés sempre ha tingut clar que és el tema de fons, el subjecte de la seva inspiració, el que mana, el que estira de la música cap als seus terrenys, lluny de les ortodòxies i dels cànons.

Aquest se laisser faire, aquest deixar-se gronxar pels universos que dibuixa el porten, en un disc dedicat ja no al mite vampíric com el títol podria suggerir sinó a una tradició romàntica europea (pensem en els Baudelaire, Shelley, Rimbaud i Débussy que ell mateix cita en el seu text de les liner notes), a fluctuar sempre entre l'esperat i l'inesperat, buscant trànsits entre dos móns —el dels vius i el dels morts?— fluir/fugir d'una escala tradicional a una sonoritat insospitada, a una estridència controlada, a una sortida de to, a uns petits escarafalls quasi imperceptibles i perfectament integrats en el tot musical, que evoquen, que suggereixen, que transporten.

Sabatés i Montoliu, el primer al piano, el segon a la versió elèctrica del mateix, s'enfilen l'un a l'altre, s'entortolliguen com si només hi hagués un instrument i només un artista. Però en són dos, i grans. A través d'ambdós desfilen unes melodies que ben bé podrien il·lustrar el quadre L'illa dels morts de Böcklin (més endavant, Sabatés composarà un tema amb aquest nom), una visita a un jaciment neolític, una passejada nocturna pel cementiri de Montparnasse, regar les flors del mal o bressolar el petit Kafka trobat en un cistell abandonat a les portes d'una mansió atrotinada.


09 d’agost 2018

James Ingram - The power of great music (1991)

Mentre el món ja començava a orientar-se cap al rock alternatiu, a punt d'abraçar el canvi que va suposar Nirvana i el grunge, jo encara estava ancorat en el Rn'B americà, les seves balades tallades totes pel mateix patró i les veus suposadament interessants dels Peter Cetera, Michael Bolton i companyia. Aquest disc del James Ingram va arribar a les meves mans a través del tema de la pel·licula d'animació 'Fievel y el nuevo mundo', una balada absolutament mil·limètrica cantada a duet amb la mítica Linda Ronstadt, 'Somewhere out there', que em va semblar la perfecció feta música durant aproximadament cinc o sis setmanes (sí, així d'efímeres eren les meves opinions radicals al gir de la dècada). El que em vaig trobar en la resta del disc, val a dir-ho, el va convertir en un dels més sentits al meu plat durant la meva joventut incipient.

Perquè la seva primera cara estava completament farcida d'allò que més m'agradava: balades pop amb la seva entrada de teclats, la seva estructura vers-tornada-vers-tornada-solo-tornada, i una temàtica romanticona i toveta que omplia les meves quimeres amoroses dels vint anys. La veu rodona i profunda de l'Ingram m'arribava clara i podia quasi bé entendre totes les lletres amb el meu anglès de batxillerat. 'Just once' em segueix semblant un tros de tema preciós, i el ja mencionat tema de la pel·lícula d'animació aguanta molt bé perquè està magníficament produïda i perquè es nota que el James Horner, compositor de la banda sonora del film, hi va ficar cullerada.

I encara que la segona galta del vinil mai em va enganxar tant, doncs s'endinsa en tempos més accelerats que em trencaven la màgia, encara es pot rescatar la meravellós 'Baby, come to me' a duet amb la Pati Austin, que va ser el tema de l'Ingram més exitós i popular.

Escolto ara aquests discs de la meva joventut amb una mica de vergonya (poca), però molt encuriosit en trobar-hi música molt sòlida que aguanta el pas del temps millor del que era d'esperar.


05 d’agost 2018

Kenny G - Silhouette (1988)

Fa un temps vaig decidir que la categoria de 'guilty pleasure' o plaer culpable no m'afectava gens ni mica. Si és un plaer no pot ser culpable. Punt. Que el que no mata engreixa, i el que no, és pecat. Però m'és igual. Un té una edat per anar-se avergonyint del seu trajecte, fins i tot del musical. És per això que no em fa cap vergonya confessar-vos que jo vaig ser el més gran fan del Kenny G sobre la terra.

Tot i que ell mai ha estat avesat a les improvitzacions i, per tant, això l'allunya de l'esfera del jazz, encara avui en dia i a pesar dels puristes (puristes? Ha! Me'n en ric, jo, dels puristes!), al Kenny G se'l cataloga sempre a la secció de "jazz". I, si acceptem aquesta categorització, hauríem de dir que el senyor G és el música de jazz més exitós de la història. Sí senyor, de la història. És el paio que més discs ha venut dins d'aquesta categoria, en gran part degut a aquest Silhouette que tenim entre mans. És clar que també ha estat el músic de jazz més criticat i vilipendiat de la història...

En tot cas, als anys 80, la dècada que va veure néixer el seu estrellat, les crítiques no se sentien, no eren prou fortes com per eixordar la tona mètrica de lloes que li arribaven d'arreu del món. La seva popularitat s'havia forjat en les emissores d'allò que abans se'n deia AOR (Adult Oriented Rock) —aquí a Catalunya l'emissora que l'entronitzava, sens dubte, era Catalunya Ràdio— i el seu públic estava format per gent de totes les edats que tenia ganes que li agradés el jazz però en realitat no el suportava. És per això que la seva fórmula a mig camí entre el funk, l'Rn'B i el jazz permetia un fàcil accés a tothom. Encara més, la seva predilecció per les balades —allò que alguns en dirien smooth jazz— esdevenia l'epítom de la balada sofisticada, aquella que un s'imaginava posant en una cita romàntica que acabava en una habitació a mitja llum i amb una copa de cava a les mans.

El Kenny G, per dir-ho així, venia a completar la imatge icònica del romanticisme vellutat dels vuitanta, tan propiciada per les pel·lícules. Qui s'hi podia resistir? Escoltar al G era imaginar-se haver triomfat amb aquella persona que somiaves, haver-la seduït fins les últimes conseqüències. Els solos de l'alto-sax del bo del Kenny no eren prou recaragolats com per trencar la màgia, i la base enllaunada tan pròpia dels 80 (culpa del Walter Afanassief, un dels productors de moda del moment, habitual del Michael Bolton), no molestava gens ni mica i era prou mecànica i robòtica com per encaixar perfectament en l'estètica musical de la dècada.

El vaig gastar, jo, aquest vinil. Però el seu moment va passar ara fa molts anys i no hi havia tornat fins avui. He descobert diverses coses importants:

1- Que el disc, en realitat i més enllà de les èpoques, està força bé. Les melodies són molt encertades i pendolen molt bé entre allò esperat i allò sorprenent del jazz.
2- Que no em fa cap vergonya escoltar-lo ni recordar el que em feia sentir.
3- Que no és jazz, ni de conya. Que si li canvies el saxòfon per una guitarra elèctrica seria un disc de rock, i si la distorsió d'aquesta no fos massa gruixuda, seria un disc de pop.

Me n'he adonat, també, que el que evoca, ara, són els records d'aquelles imaginacions icòniques romàntiques, no les imaginacions en si. Els meus somnis romàntics de l'actualitat disten molt d'aquells, ensucrats i forjats a cop de televisió i cinema. Eren —ara ho veig clar— somnis imposats i no propis. Els meus somnis actuals —aquests sí— els he elaborat jo, són meus, totalment meus. I no hi ha cap música que ajudi a fer-los més rodons. Ni tan sols el Kenny G.


21 de juliol 2018

Jimmy Smith - The Cat (1964)

Digues-li groove, digues-li swing, digues-li flow, digues-li riddim, digues-li com et doni la gana. Jo li en dic rotllo. Perquè aquest disc del teclista Jimmy Smith té rotllo per donar i per vendre. I què és això de que té rotllo? Doncs allò que fa que, en un moment determinat, la música, sobretot a partir de la seva secció rítmica, et contagiï el seu ritme, que te'n faci partícip i que puguis reconèixer la seva cadència. Ara que el sents, confessa-ho, ja no pots deixar de remenar-te, de sacsejar-te. El rotllo t'ha atrapat.

I és que l'Smith va sobrat, de rotllo. Però si li poses al mític Lalo Schifrin (sí!, el de Mission: Impossible!, però també el de Operación Dragón, Bullit, Harry, el sucio i una llarguíssima llista d'orquestracions per al cinema i la televisió), la cosa ja se surt de mare. Aquí hi ha foc i brases, companys, aquí hi ha un groove calent, una instrumentació roenta i unes cadències a les que costa resistir-se. Perquè el Lalo, el bo del Lalo, li posa un embolcall ric i poderós als deliris de l'Smith al comandament del seu Hammond B-3.

Però, és clar, el disc és de l'Smith. I sense el Schifrin no hagués estat aquest enorme disc, però hagues estat un altre enorme disc, que l'Smith és molt Smith. No us sabria dir d'un altre teclista que li hagi sabut treure tan de partit a aquesta invenció demoníaca inicialment pensada com a alternativa barata als òrgans de les esglésies i que els músics de jazz van reconvertir en alternativa a una gran banda, donat el seu so envoltant i d'àmplia reverberació. El vibratto característic del Hammond B-3 ja porta integrada una càrrega a mig camí entre la sensualitat i l'entremaliadura juganera, però en mans d'algú com l'Smith, veritable i indiscutible mestre, les peces s'enlairen estratosfèricament.

Ja sigui amb la cadència seductora de The cat, amb la fanfàrria popular del tema de la pel·lícula The Carpetbaggers, o amb bogeria enjogassada de St. Louis Blues, Smith llença la seva locomotora del groove cap endavant sense més destinació que el propi rotllo, el mateix groove. Sovint arquejant-se sobre escales de blues, el teclista busca treure-li partit a les possibilitats expressives del seu instrument: sap com ningú quan espaiar les notes per deixar que cadascuna s'escoli dins teu, però també reconeix els moment precisos en els que fer esclatar acords que xisclats pel Hammond B-3 esdevenen esgarips de clímax i d'èxtasi.

Hi ha qui preferirà l'atreviment més complex del Back at the chicken sack per damunt d'aquest The Cat, un acostament segurament més comercial que va arribar a pujar amunt en les llistes d'èxits. Però, sigui com sigui, la potència evocadora del teclat de l'Smith, aquí enfundada en un elegant conjunt dirigit pel Schifrin dispensa mitja hora d'erupció volcànica musical, una d'aquelles en les que un vol tirar-s'hi de cap i deixar-se gronxar.


14 de juliol 2018

Bob Dylan - Blood on the tracks (1975)

Confesso haver reaccionat malament a la concessió del premi Nobel de Literatura al Bob Dylan. No era una reacció totalment contrària però se'm van passar pel cap tants i tantes escriptors/es que haguessin aprofitat el premi per sortir de l'anonimat i arribar a més gent que no vaig saber valorar prou bé el fet que un poeta que musica els seus versos hagués obtingut aquest guardó.

Perquè les lletres del Dylan, ah!, amics i amigues, les lletres del Dylan són d'aquelles que un no pot simplement sentir de fons (també passa amb el Cohen, per exemple) sinó que ho ha de deixar tot i escoltar-les, buscar-les hi les cinc potes, les mil-i-una referències biogràfiques, artístiques i reminiscències vàries. Paro i escolto el disc, i em trobo —com sempre, què esperaves!— un poemari musical que en Dylan va fer servir de mocador i de teràpia després de la seva ruptura amb la seva dona.

El seu retorn a les seves arrels acústiques abandonant momentàniament als seus The Band regala un disc intimista, tranquil (pel que es veu, era més tranquil en primeres versions, però l'obsessió malaltissa per la perfecció del Dylan el va portar a revisar-les i a imprimir-les-hi una mica més de ritme) i farcit d'al·legories i imatges ben sucoses. Si em de fer cas dels experts, els versos estan plens de Baudelaire, de Rimbaud, de pintors francesos i referències bíbliques. Quasi res. El típic d'un disc de rock, oi? (No!).

Dylan estructura moltes de les peces en esquelets rígids (talment com si de poemes es tractés) en els que es menyspreen les tornades i l'esforç narratiu es concentra en uns versos molt similars en mètrica i rima que sovint es rematen amb un apariat que dóna títol al tall. Aquestes estructures, que Dylan aborda amb un fraseig que tendeix a buscar els canvis sobtats d'octava per dur-nos cap al clímax, li serveixen per narrar històries, sovint allunyant-se de l'escena (per molt que sigui autobiogràfic) i veure's com un personatge que s'explica a si mateix. Particularment afortunades en aquesta matèria resulten els dos primers talls de l'àlbum: Tangled up in blue, una història fragmentada temporalment (comença en el present recordant la dona de la seva vida, es transporta al passat i conta les seves separacions i rencontres mentre el temps passa), i Simple twist of fate (on el protagonista passa una sola nit amb una dona en la que creu reconèixer l'amor de la seva vida).

Hi ha, per descomptat, excepcions a aquestes estructures fèrries, com a You're gonna make me lonesome when you go o Meet me in the morning,  que és un blues en tota regla. Però encara que l'estructura variï, l'obsessió del Dylan per explicar històries i per trobar les paraules més suggeridores per fer-ho roman intacta i generosa amb qui l'escolta. Dylan, en definitiva, sempre ha estat un mag de les paraules, un storyteller en tota regla. Potser sí que es mereixia el Nobel. Sense pal·liatius.


12 de juliol 2018

Eels, en directe a la Sala Barts (11/7/2018)

Foto: Naomi Dryden-Smith
En el món de la música hi ha poques certeses. Però si n'hi ha una, aquesta és que els Eels, en directe, mai deceben. Ens tenia massa ben acostumats, el senyor E., a sovintejar Barcelona (2010 a la Sala Bikini, 2013 a la Sala Barts, 2014 al Grec), i aquest hiat de quatre anys s'ha fet massa llarg (el mateix Mark Everett va disculpar-se damunt l'escenari per "haver trigat tant a tornar"). I hi havia expectació perquè en els dos darrers, els més seguits, la banda havia decidit separar el seu repertori més rocker i el més baladista i intimista., entregant sengles enormes concerts però que gravitaven al voltant d'un d'aquests dos pols principals. Què tocava, aquest cop? Un altre cop els Eels de xandall i barba oferint un fulgurant concert de rock 'n roll d'alt octanatge? O un de vestits de comunió i piano, d'arpegis mínims i repertori talla-venes?

Doncs ni sí ni no, ni blanc ni negre, sinó tot el contrari. L'Everett ha encarat aquesta gira com una barreja de tonalitats de l'anterior i la tralla rock s'encavalca sense dificultats amb els tempos més pausats, una mica a l'estil del que fou el magnífic concert del 2013 a la Sala Bikini). El resultat, no falla, és efectiu, perquè per damunt de tot planeja la sensibilitat aparentment simple d'un home colpejat per la vida que ha trobat en la música la seva manera de fugir endavant i trobar un lloc al món.

Foto: Míriam Pastor Pedrón
Però, a més, en aquesta gira els Eels han volgut incloure un homenatge a tres músics que, si hem de fer cas dels agraïments que llençaren a les acaballes del concert, han estat la causa principal de la passió per la música de la banda: Prince, Pete Townshend i Brian Wilson. Arrencaven amb Out on the street dels Who i Rapsberry Beret del de Minneapolis, oferiren un primer bis que incloïa tan sols el When you were mine, també del Prince, per acabar el concert amb el Love and mercy del Brian Wilson.

No fou, en tot cas, l'única novetat, doncs per primer cop en la seva història, el Mark Everett decidí acostar-se als seus temes més clàssics en versions adaptades, refundades, completament girades de l'inrevés, buscant un cop d'efecte. Així, van sonar accelerades i distorsionades peces absolutament mítiques i habituals del seu repertori com I like birds, My beloved monster i Novocaine for the soul. Un pot trobar a faltar la delicadesa de les tres peces originals, però en un concert com aquest, la revisió en format rock de peces més toves va ser tota una sorpresa molt ben rebuda pel públic.

Foto: CHBM89
I tot i que el show venia trufat de parlaments del senyor E., amb el públic i amb la banda, que estaven excessivament preparats (o massa reproduïts) i mancats de frescor (fins i tot van tocar una peça de creació pròpia, Little Joe, per presentar al nou bateria... i ja fa 28 vegades que han interpretat aquest tema en els directes de la seva gira actual), l'esperit dels Eels romangué intacte i durador.

Amb un setlist molt més compensat que en altres ocasions (només quatre peces del seu darrer treball, la gran majoria dels àlbums de la banda representats), els Eels van, un cop més, fer les delícies d'un públic que creix amb ells i al que li agrada pensar que el Mark Everett és una petit pardal ferit, cridaner però inevitablement adorable, al que cal acollir cada cop que se't para en una branca propera.

10 de juliol 2018

Fleet foxes en directe als Jardins de Pedralbes (9/7/2018)

Foto: Noemí Roig
Brillants, absolutament brillants estigueren els Fleet Foxes als Jardins de Pedralbes amb un directe que va fer palesa la seva absoluta i insultant perícia musical davant d'un públic que no va acabar d'omplir el recinte i que, en realitat, no acabava de conèixer prou bé la banda ni el seu repertori.

La gent del Robin Pecknold, conscient que la seva música farcida d'harmonies vocals i rasgueigs de guitarra acústica pot induir a un cert ensopiment s'abraonaren sobre el setlist de la nit com qui devora un àpat que corres el risc que els cambrers se t'enduguin de taula abans que hagis pogut degustar-lo. Voraços i famèlics, anaven clavant-li queixalada rere queixalada al seu repertori sense deixar pràcticament espai entre les peces (amb un Pecknold canviant àgil i veloçment de guitarra entre dos versos) per embastar els temes sense solució de continuïtat, evitant que el públic perdés l'atenció i conjurant tota la seva sensibilitat musical. Allò era un no parar. El públic, entre que no se sabia les cançons i que la banda no s'aturava no sabia quan aplaudir o, de fet, si aplaudir. Quan passats els primers 20 minuts de concert la banda va començar a interpretar els temes del seu primer i aclamat disc —el que l'audiència, de llarg, coneixia més— el públic ja el tenien a la butxaca i la nit prometia.

Foto: Ferran Sendra
I això fou possible per dues causes clares i diàfanes. Primer perquè el repertori, amb només tres discs a les prestatgeries, és un notable exercici de fusió estilística que mescla elements del pop amb els del rock, flirtejant amb el folk o l'americana. Davant dels Fleet Foxes, un no sap si està sentint a la banda de Seattle o als Simon & Garfunkel sota els efectes d'esteroides, a uns Everly Brothers quadrigèmins o a uns America exultants. Les seves composicions alambinades, teixides amb cura per enfilar una bona colla d'instruments (guitarres, bateria, baix, flauta, teclats, percussió, etc.) i encastar-hi amb precisió d'orfebre unes harmonies vocals sòlides com a murs de contenció, són joies que es descobreixen amb diferents escoltes però que, en tot cas, tothom ja queda embadalit per la seva lluentor inicial.

I en segon terme, el públic es deixà atrapar pels Foxes perquè el seu directe va ser absolutament deliciós, brillant i bellíssim. Els jocs vocals amb la veu del Pecknold doblada una octava per sobre (i mira que ell ja canta en registres ben aguts) per altres membres de la banda, en els àlbums d'estudi sovint sonen excessivament arranjats, però en directe descobreixen tota la seva esplendor, posant en solfa un una riquesa harmònica florida que el cantant entrega amb una exquisidesa i una tècnica indescriptiblement precisa. Desproveïda de vibratto i, per tant, abocant-se perillosament a la monotonia, el Pecknold és capaç (va sobrat, de fet) de projectar un fil de veu carnosa que s'expandeix i que agafa cos a mesura que arriba a l'auditori, ressonant meravellosament bé, colpejant una audiència atònita i d'orelles regalades.

Foto: Noemí Roig
Amb un setlist que busca potenciar els uptempos dels quals el seu repertori no va del tot sobrat, els Fleet foxes demostraren una sensibilitat extrema però també una magnífica capacitat de forjar un concert que estovaria les audiències més exigents i receloses. El públic, al final, dempeus, li agraïa a la banda la seva perícia, alhora que canalitzava la seva culpabilitat per no ser més fan d'una banda tan generosa i musicalment interessant com aquesta.

08 de juliol 2018

Pat Metheny en directe al Grec (7/7/2018)

Foto: Bobby Talamine
Més de seixanta àlbums. 20 Grammys. Vendes milionàries de discos de jazz (de jazz!!!). Ja venia de gust un concert del guitarrista de Missouri en el que fes repàs de la seva carrera, molt en particular dels seus inicis, aquells en que, a lloms del mític segell ECM, es va empescar una música molt complexa que, d'alguna manera, transitava per les vores del jazz, el rock i la world music i que va col·lectar milions de seguidors arreu del món.

El seu so absolutament distingible, amb aquell atac espetegant i el seu fraseig accelerat però sempre clar i diàfan, conjugà les pulsions d'un parell de generacions que veieren com els àlbums del Metheny s'acumulaven i feien difícil seguir-li el ritme. Molts d'ells es van citar ahir al sempre incòmode Teatre Grec (magnífic escenari, pèssimes grades) en el marc del 50è Festival de Jazz de Barcelona i es van emportar, de regal, un setlist farcit de velles glòries, dels temes amb els que van créixer, amb els que es van fer fans del Metheny, aquells que han anat sonant a casa seva, primer en una cadena Aiwa, després en una mini cadena estilosa i, finalment, en un equip hi-fi amb més possibilitats i matisos sonors dels que som capaços de percebre i apreciar.

Foto: Toni Blanco
La discografia del Metheny, com dèiem, és àmplia, i les seves sonoritats sovint similars entre discos, i això podria explicar perquè al públic li costava reconèixer algunes peces. Però la veritat és que hi havia una dificultat afegida que, en realitat, va ser un altre regal: Metheny, envoltat de piano, bateria (el seu habitual Antonio Sánchez) i baix, s'atansava als seus clàssics des de perspectives noves, diferents, buscant eixamplar l'abast sonor de temes sentits mil-i-un cops. La juguesca, és clar, en les seves mans funciona, i escoltar els vells himnes reverdits desterra la nostàlgia per quedar-se a soles amb la música, amb la més pura de les músiques.

El concert el comença ell sol a l'escenari, empunyant la fascinant guitarra Pikasso, seixanta per cent guitarra, vint per cent arpa, construida per la luthier canadenca Linda Manzer sobre l'encàrrec del Metheny de fer-li una guitarra que tingués "la major quantitat de cordes possibles". Que la guitarra tingui aquest nom, que el tema que ataqués es tituli Make peace i que la maleïda sigui tan complicada de tocar deu ser una metàfora que el Pat s'ha empescat per a qui vulgui reflexionar. Tampoc és que calgui que el Metheny demostri el seu mestratge, però per si encara quedava algun dubte, aquesta introducció va esvair qualsevol suspicàcia. Metheny va teixir unes textures solapades precioses que van acabar donant entrada a la seva banda, disposada a trasbalsar un auditori que ja venia amb ganes d'aixecar-se dels seients de plàstic per alabar al maestro.

Foto: Toni Blanco
El de Missouri esmentà, en una de les poques ocasions en que s'atansà al micròfon, que estava interessat en veure el que aquests nous talents tenien a dir-hi al respecte de peces que, en definitiva, tenen més de 40 anys. I la veritat és que la resposta dels músics va ser ben encertada; no brillant, no particularment memorable, però perfectament adient a una nit que era més del Metheny que de ningú més. Això sí, els acompanyants van tenir el seu moment de glòria quan, cap a les acaballes del concert, el Metheny va iniciar un rondo de duets amb cadascun d'ells que va aportar molta llum a un concert que començava a acabar-se.

Els "grans èxits" (es pot parlar de grans èxits en el cas del jazz? Són "petits èxits"?) van anar desfilant per entre les sis cordes, ja fos de la seva guitarra Gibson o de les guitarres sintetitzades amb les que desprenia aquell memorable i inconfusible so atapeït i garratibant amb el que havia travessat sonoritats llatines als anys 80. El públic dempeus, molt dempeus, reten homenatge a un dels més grans del jazz de tota la història. Dempeus un cop i un altre, pregant perquè la nit no s'acabés. El Pat va regalar dos bisos, i la gent encara n'hagués volgut més, que revisar la història musical de cadascú mereix el seu temps, sobretot quan l'exercici està desproveït de nostàlgia carrinclona i acomodatícia.

La nit es tancava al damunt d'un teatre alçat, proferint bravos i aplaudint una nit rodona en la que la vida va passar per davant dels nostres ulls mentre el Pat Metheny hi posava música.

07 de juliol 2018

Snarky Puppy en directe a la Sala Barts (6/7/2018)

Foto: Paul Bourdrel
El cas dels Snarky Puppy és un dels més particulars del jazz contemporani. Perquè de quin altre conjunt de l'esfera jazzy es pot dir que el seu públic es comporta com si estigués davant d'una banda de rock? Efectivament, els Snarky Puppy congreguen una multitud de seguidors d'arreu del món que:

a) els aclamen com si fossin estrelles de la MTV,
b) taral·legen els seus vamps i les tornades de la seva secció de vent (loooo, lo, lo, looo, looo...),
c) els reclamen a la sortida per poder-los tocar, parlar amb ells.

I tot això sense renunciar a una exigència musical de primeríssima magnitud (no, no estem parlant d'un Jamie Cullum, aquí), amb un repertori complex i molt treballat que sorgeix de la inquietud d'una banda de joves que, en tot cas, ja són uns veterans de l'escena musical. Fa ja 15 anys que, tot just sortits del conservatori de música de Texas van muntar aquest grup al voltant del baixista Michael League, buscant una plataforma que els permetés entrar en el món musical professional. La formació anava variant doncs els seus inicis eren difícils i qualsevol dia a un dels músics de la banda li podia sortir un "bolo" en un casament o una feina temporal que li impedia formar part dels titulars, així que més que una banda, el League en diu 'the Fam' (de "família"), amb un planter de músics excel·lent que va mutant lleugerament en funció del moment.

Foto: Alvin H.
La formació actual és força estable des de ja fa uns anys i s'ha galvanitzat en un nonet de baix, guitarra, bateria, percussió, vents i teclats diversos. I el que entreguen, cada nit, és un repertori recolzat fins i tot per Grammys en el que li treuen suc a una sensibilitat funk que engresca el públic i converteix cada nit en una experiència memorable. Primer indicador rellevant: les platees dels llocs on toquen no han de tenir butaques. Es tracta d'un show actiu, no passiu, i el jazz, sovint, premia aquesta mena de passivitat, aquest laid-back-listening com per obligar-te a assaborir amb cura tota la música que t'arriba; però aquí es tracta de sentir-ho, no d'analitzar-ho. El públic coreja, salta, gesticula, es deixa portar pel Shaun Martin, un teclista amb ànima de showman. L'energia flueix en cabdals poderosos, desprèn bafarades funk, desferma el groove més intens i poderós.

Era el primer cop que els Puppy actuaven en sala (van venir, ara fa un parell d'anys al Cruïlla), i el so lleugerament atapeït de la Sala Barts no va impedir que sonessin impecables, implacables. S'ho passen bé tocant i es nota. Deixen espai per als solos (que, com sol passar en l'escena jazz, no busquen impressionar per la tècnica —no els cal demostrar res, tenen una tècnica immillorable— sinó per la sensibilitat, per la sorpresa, pel fraseig) i combinen espais d'una certa quietud amb poderosos atacs conjunts en els que els nou instruments rebenten la sala que els conté.

Foto: Band On The Wall
Generosos (dos bisos ben extensos), interactius, alegres, despreocupats i molt entregats, els Snarky Puppy són una sensació que congrega un públic en realitat divers, però molt marcat per la joventut i pels estudiants de música, absoluts devots d'aquesta banda que conjura per a ells una mena d'imatge especular del que podrien arribar a ser. Ho tenen difícil, val a dir-ho; no deu ser fàcil convertir-se en la banda de jazz més star del moment. Ahir ho van tornar a demostrar i, per bé que no va ser tan espaterrant com el seu concert al teatre romà del Fiesole de Florència, el que van regalar ahir als assistents va ser una experiència jazz inoblidable, memorable i absolutament irrepetible.


Gabor Szabo - The Sorcerer (1967)

La nitidesa de la guitarra jazz del Gabor Szabo em té el cor robat. El seu atac sempre és net, polit, precís. I juganer, molt juganer. Perquè ja des que arrenca aquest memorable disc amb The beat goes on del Sonny Bono, queda clar que el Gabor ha vingut a jugar. I de quina manera.

Els talls es succeeixen i la guitarra juganera d'aquest hongarès no para passejar-se alegrement per damunt de peces que es deixen endur per la gràcia del Szabo. No importa si el tema en qüestió és d'arrel pop (com la ja mencionada cançó del Sonny Bono), un tema d'una banda sonora del Francis Lai (com Stronger than us d'Un homme et une femme) o un parell de bossanovas (com l'O Barquinho del Roberto Menescal o el Corcovado del Jobim), el Gabor sempre troba la manera de convertir-lo en alguna cosa novedosa i entremaliada.

Ho aconsegueix amb un fraseig molt clar, sovint aplicant una mica de mute per separar les notes, però recorrent també a harmònics i palm mutes per guanyar en expressivitat i originalitat. Els retorns als leit motivs dels temes després dels solos són corejats àmplia i generosament pel públic present al Jazz Workshop de Boston, una parell de nits d'abril del 1967. Es coregen els solos del Gabor, però també els del Jimmy Stewart, l'altre guitarrista que acompanya però de manera molt present a l'as hongarès. Amb ells, el Louis Kabok al baix, el Hal Gordon a la percussió i el Marty Morrell a la bateria, un conjunt que es fica l'auditori a la butxaca des del primer compàs.

La producció és del mític Bob Thiele, pel segell Impulse (algú ha sentit mai un mal disc d'Impulse?) i per bé que es va publicar inicialment en format d'11 pistes que incloïen les 8 del disc original més quatre afegitons que va fer en en la segona nit, una reedició més recent ha incorporat, com si fos un sol disc, el The Sorcerer i el More Sorcery que ja inclou tots els catorze temes de les dues vetllades, en un disc absolutament deliciós i imprescindible per a qualsevol amant del jazz i, molt en particular, per a aquells/es que vulguin gaudir d'una aproximació molt particular a aquest gènere a partir d'un instrument sovint un tant encasellat com és la guitarra.


02 de juliol 2018

Guns N' Roses en directe a l'Estadi Olímpic (1/7/2018)

Foto: Albert Garcia
Dir que Guns N' Roses és grandiloqüència, excés i parafernàlia rock és alhora una obvietat i una evidència, doncs aquestes sempre han estat les senyes d'identitat d'una formació que, en el seu moment àlgid (inicis dels 90) foren la més gran banda de rock 'n roll del món. Les disputes internes i els egos esberlaren una màquina de fer rock que havia trasbalsat el panorama musical, retornat el rock més dur a les ràdios i que tan sols va començar el seu declivi quan el grunge va fer acte de presència.

La seva reconciliació arriba en el moment ideal, acotxat per un món abocat al revival i a la nostàlgia, portant els vells hits incombustibles per mig món en una gira extenuant. Hi ho fa amb la grandiloqüència necessària, amb un setlist molt generós, focs artificials i molta complicitat amb un públic massiu que el pas del temps ha convertit en heterogeni.

McKagan, Slash i Rose no són els mateixos d'abans, però el seu públic tampoc. (En un concert revivalista es produeix l'estrany efecte duplicat d'assistir-hi per retornar a la joventut, per acabar descobrint que la catarsi no fa altra cosa que fer-te adonar, a tu mateix i a l'artista, que el temps ha passat i que més valdria anar-ho acceptant, anar tancant portes; ja se sap que "yesterdays, got nothing for me"). I així, amb aquest acord tàcit (i quasi mitja hora de retard), els californians es disposaren a regalar-li al respectable tres generoses hores en les que pogueren fer repàs d'una bona colla dels seus èxits més rotunds, molt recolzats en el seu fundacional Appetite for destruction (era molt evident que la banda s'ho passava molt millor interpretant aquest àlbum que qualsevol dels altres), una canonada salvatge a la boca de l'estomac que va sacsejar les arrels de la música popular, però sense deixar de banda els altres àlbums, a excepció feta de l'Spaghetti Incident, amb un sol tema, Attitude (reversionat per incloure quatre versos d'un altre tema del mateix disc).

Foto: Cristina Calderer
No es van oblidar ni tan sols del Chinese Democracy, el disc suposadament més car de produir de la història que l'Axl Rose va gravar, ja en solitari, i que aquí va sonar més del que calia (tres cops!) i molt desangelat en prescindir d'allò que fa de l'àlbum quelcom mínimament digerible: la seva sobreproducció, forjada a cop d'estudi durant quinze anys. Potser per compensar, el setlist també va deixar espai per un tema de la banda de l'Slash, el Slither de Velvet Revolver. Fins i tot hi va haver temps per les versions dispars i heterogènies: de la melodia d'El Padrino de Rota fins a Pink Floyd, passant per un homenatge a Soundgarden o a The Who.

Poc a poc i fins a un total de 31 temes, els 'Roses' demostraren voluntat i entrega, amb un Axl Rose molt minvat de facultats vocals (la seva veu ha perdut cos, sobretot en les franges més agudes, aquelles que es van convertir en emblemàtiques) però que insistia en reproduir les seves corredisses amunt i avall de l'escenari (ara més a poc a poc, ara sense la gràcia solta i jovial de quan pesava la meitat i no tenia papada) i a recordar-nos amb les seves mirades amenaçadores que ell és el gall del galliner. L'acompanyava una banda molt ferma i contundent, que repartia decibels amb mala idea, liderats per un Slash que sembla obcecat en demostrar-nos allò que no cal, que és un gran i molt dotat guitarrista, a costa d'oblidar que el que ens va fer-lo adorar no era la velocitat de la seva digitació sinó la claredat dels seus solos i la bella precisió de les seves melodies. A càrrec d'ell van estar els pitjors moments del concert, obsedit en fer de guitar hero per a un públic que no havia vingut a buscar això.

Se'ls hi podrà tirar en cara un ritme desencaixat amb excessius alts i baixos (provocats per l'obcecació en recaragolar les intervencions solístiques dels guitarres), una desmillora molt evident de les qualitats vocals del Rose, un setlist discutible (calia incloure la insofrible 'Coma' o un tema com 'I used to love her' amb el seu missatge misogin i assassí?) i mil altres defectes. Però no se'ls hi pot dir que no hi posessin voluntat i entrega, professionalitat i generositat.

En definitiva, un es pot preguntar si no hi havia més pa que formatge, si no hi havia més voluntat que precisió, si no hi havia més ganes i expectatives que resultats tangibles. I potser la resposta sempre sigui afirmativa en tots tres casos. Però la voluntarietat i l'entrega dels 'Roses' ha de quedar fora de tot dubte i sospita. El més còmode hagués estat entregar un concert de dues horetes justes per poder passar per caixa aviat, però la banda superà qualsevol expectativa i sobrepassà les tres hores en un acte de generositat poques vegades vist en bandes que ja ho tenen tot fet i que només volen viure de rendes. Sembla com si als californians no estiguessin en això pels diners sinó per demostrar-se a si mateixos i al món que van ser una banda molt influent i que per reclamar un lloc en la història cal allargar l'ombra i demostrar humilitat, encara que aquesta sigui una humilitat grandguinyolesca i excessiva, com ha de ser en una banda de rock 'n roll.



30 de juny 2018

Jack DeJohnette - Parallel Realities (1990)

És un disc del Jack DeJohnette, però podria passar perfectament per un disc del Pat Metheny, o un del Herbie Hancock. El guitarrista no només produeix, sinó que hi imprimeix la seva dicció fluida i vigoritzant. I el teclista no només serveix de comparsa sinó que hi fica cullerada constantment. I el Jack? On és el Jack? El Jack DeJohnette és on sempre ha estat, al comandament d'una bateria creativa i molt adaptativa (les seves incomptables col·laboracions amb els Coltrane, Davis, Jarret, etc. ho ratifiquen), solta i estimulant que s'adiu sempre amb els conjunts als que s'acobla. Nogensmenys, és sovint considerat el més sòlid dels bateries dels 70 i 80. Per si fos poc, aquí el DeJohnette s'atansa també al baix sintetitzat per acabar d'arrodonir la secció rítmica, com per no deixar-la en mans de ningú més.

La cosa és que el trio juga al jazz com si fos una extensió d'ells mateixos. La integració entre els tres és impressionant, els encavalcaments sonen senzills, plàcids, naturals. El bateria s'esplaia, és clar, en la seva secció, deixant que la varietat predomini sobre la intensitat, i convidant a un espai creatiu mutable, adaptatiu. Per bé que el Hancock s'arrenca sovint a fer solos, les seves textures i acompanyaments sovint formen part de la mateixa secció rítmica que el DeJohnette lidera (com en la magnífica i enganxosa Nine over reggae). Això sí, quan es deixa anar els seus dits desfilen damunt les tecles amb una elegància digna de qui ha acompanyat als més grans i a contribuït a forjar gèneres híbrids entre el jazz i el rock. Potser no és el Hancock més brillant, o el més creatiu, però sí el més adequat i elegant integrat en un conjunt.

I llavors, és clar, arriba el Pat Metheny que, com dèiem al principi, sembla que es faci seu el disc. El seu fraseig inconfusible s'apodera de l'escena i recargola les seves sis cordes fins que se li acaben els trasts. Un mai no s'acaba la creativitat il·limitada del guitarrista de Missouri. En els talls més llargs (el que li dóna títol al disc, però també el John McKee), és on sembla sentir-se més còmode, menys encotillat, i on troba més espai per recórrer el màstil amb fruïció.

Els tres, per tant, juguen al mateix joc, i guanyen tots tres. La seva imbricació absoluta entrega un àlbum que potser no arriba a la genialitat però que traspassa sobradament el magisteri. Magisteri posat en solfa per tres grans del jazz que, un dia de 1990 es van posar a fer allò que millor saben fer.


29 de juny 2018

Jeff Beck en directe als Jardins de Pedralbes (28/6/2018)


Pintaven bastos en una tarda nit que amenaçava tempesta i que plovisquejava intermitentment. i l'arrencada del concert no augurava bons presagis, amb l'elecció del tema Pull it, una rocallosa peça de distorsió infame del seu darrer disc d'estudi que va ressonar excessivament en l'acústica dels Jardins de Pedralbes, seguida d'una Stratus —aquesta ja una mica més melòdic— en la que Beck semblava encallar-se cada dos per tres sense acabar de trobar la inspiració.

Però a mesura que el concert va anar progressant, la banda del Beck (sòlida, rigorosa, virtuosa a estones) va disposar un llenç prou còmode com perquè el guitarrista deixés anar tot el seu arsenal. Es va recolzar en multitud de versions en les que, des de sempre, el Jeff es sent extremadament còmode. Les seves versions, no val a enganyar-se, no són temes que escull per incloure en els setlists dels seus concerts com a regal per les audiències, sinó que en el seu cas es tracta d'una de les pedres de toc de la seva discografia, sempre farcida d'acostaments a temes diversos composats per altres que conviuen amb les creacions pròpies. Més de la meitat dels 22 temes interpretats en el concert foren versions, però la gran majoria eren peces que el Beck ja havia entomat en els seus àlbums. Des de la mítica Cause we've ended as lovers de l'Stevie Wonder fins a Little Wing del Hendrix, passant per Otis Rush, els Beatles, Sly and the family stone, Sam Cooke o la Mahavishnu Orchestra. Perquè el Beck sempre ha estat un consumat versionista, capaç de revisionar temes d'altri en clau instrumental i guitarrera que sempre, absolutament sempre, proposen un acostament interessant sense desvirtuar l'original, preservant-ne les essències.


En aquest capítol va aprofitar per afegir-se a l'escenari el vocalista Jimmy Hall, bastant incapaç d'aplicar-hi personalitat a les seves interpretacions, tot i la seva més que evident capacitat vocal. Amb ell la banda anava fent petits interludis cantats que suposaven un punt i seguit a les peces instrumentals que, evidentment, dominaven el setlist. Val a dir, en tot cas, que a pesar de les limitacions com a vocalista i com a showman del Hall, ell va ser part integral d'un dels moments més àlgids del concert, una màgica i espaterrant versió del A change is going to come del Sam Cooke en el que el vocalista es va esgargamellar i on la resta de la banda, Jeff Beck inclòs, van estar absolutament excels.

La banda, de fet, va estar sublim en tot moment. La formació era reduïda (entre d'altres coses perquè hi havia algun ajut des de la taula de mescles), amb un bateria espectacular i superdotat com el Vinnie Colaiuta (habitual de sessions amb el Herbie Hancock, l'Sting o el Frank Zappa), la baixista Rhonda Smith (que ha tocat amb Prince, Chaka Khan o Beyoncé) i una violoncelista (sí!, una violoncelista!), la Vanessa Freebairn-Smith, que es guardava la feina d'omplir la sonoritat dura dels altres tres intèrprets. Arremolinats al voltant del bateria (i no de l'artista principal), la banda no semblava tenir fissures. Es van permetre el luxe, fins i tot i per sorpresa del respectable, de convidar a la Ruth Lorenzo (sortida d'X Factor i, posteriorment, representant espanyola a Eurovisió) a interpretar una versió encertadíssima i fogosa de l'I want to take you higher dels Sly and the Family Stone, demostrant que té un talent enorme i que damunt de l'escenari pot muntar un show ella sola amb la seva empenta i la seva veu poderosíssima.


La guitarra capriciosa del Beck, sempre sorprenent, sempre disposada a agafar camins i escales imprevistes, va conduir la vetllada per la senda d'aquell rock potent i rocallós, amb destil·lacions jazzy i funk, extraient de la seva guitarra sons força impossibles. No es parla prou de l'habilitat d'aquest guitarrista atípic que, a pesar de ser un guitar-hero, no actua com a tal i ni necessita canviar de guitarra cada dos per tres ni li calen massa cosa més que un parell de pedals i de tècnica amb la seva mà dreta per fer parlar la seva sis-cordes en idiomes desconeguts per a la majoria de guitarristes virtuosos que plantegen els seus concerts com si fossin una demostració de la seva flexibilitat i velocitat dactilar.

Amb un notable crescendo i competint contra les inclemències del temps, el Jeff Beck es va guanyar un auditori voluntariós però força inexpert que es va deixar enganxar per l'art musical d'un geni de la música contemporània sense parangó.

23 de juny 2018

Paul McCartney al Carpool Karaoke del James Corden


El bon amic David Monsó m'ha descobert aquest recent episodi del sempre estimulant programa de TV que és Carpool Karaoke en el que al cotxe del James Corden s'hi puja ni més ni menys que Sir Paul McCartney (per a alguns millenials, "esa señora").

Haig de confessar, inicialment, que no sóc gens fan del Paul. No sóc un beatlemaníac, no m'agraden gens els Wings i no suporto la carrera en solitari del McCartney. Si voleu que us digui la veritat, sempre he menystingut una mica, ho confesso. Però avui, veient al James Corden emocionat com mai (i mira que l'home ha compartit trajecte amb alguns dels més grans noms del pop i del rock) m'ha obligat a repensar-me la meva postura i a admetre que era del tot injusta.

El gust ara no el canviaré; segueix sense agradar-me el McCartney. Però el que es veu en aquest fantàstic episodi del programa de TV és que és un autèntic mite i que s'ha escolat en les vides de moltíssima gent de moltes i diverses generacions. El retorn a la seva casa natal, al pub on tocava o a la "barber shop showing photographs of every head he's had the pleasure to know" de Penny Lane són preciosos no pel sol fet en si sinó per les reaccions dels que allà es troben. Els ulls se'ls obren desaforadament en veure a l'ex-Beatle, llegenda viva de la història del rock i de la història de la cultura en general.

El programa conté moments absolutament preciosos i emocionants. Mira que sóc molt fan (ara sí) del programa del Corden i que n'he vist una bona pila, però diria que aquest romandrà com un dels més perfectes perquè no només hi ha karaoke dins el cotxe sinó que es busca la interacció amb l'entorn i això amplia una mica l'encotillament habitual de la fórmula del programa.

Veieu-lo, dediqueu-li els 30 minuts que dura, perquè s'ho val. Us agradi el Paul McCartney o no. Paraula de no-Beatle.


21 de juny 2018

Jeff Beck - Wired (1976)

Per descomptat, cada instrumentista té el seu segell, el seu so, la seva signatura. També els guitarristes que han fet carrera en solitari. I a un el diferencies pel seu so net i el seu particular vibratto (B.B. King), a una altra pel seu slide elegantíssim (Bonnie Raitt), o a un altre pels seus bendings desbocats (Steve Vai). Però el cas del Jeff Beck és diferent. A ell se'l diferencia pel seu estil musical, així, a l'engròs. Per descomptat que té, també, signatures particulars molt reconeixibles, però allò que el fa diferent de qualsevol altre és la seva estranya i magnífica fusió de guitarra de rock amb el funk i el jazz.

Mai el funk i el jazz havien sonat tan abrusadors, tan volcànics i roents. La sonoritat del Beck és inaudita i mai repetida en la història del rock (perquè és rock, això que sentim, no?). Li afegeix una selecció d'escales molt particular que s'aparta del ventall habitual del gènere i que el fan transitar per paisatges sonors molt més rics que els d'altres virtuosos de les sis cordes. En aquest Wired que tenim entre mans, l'immediat successor del seu magistral Blow by blow, tot això queda emmarcat per al record en un disc vibrant i poderosíssim.

Arrenca funk, però molt funk, tant amb Led Boots com amb Come Dancing, però ja s'arrapa al jazz versionant ni més ni menys que al Charles Mingus amb el Goodbye Pork Pie Hat, una mena de blues estirat en el que el Beck arrossega les notes i les entortolliga sempre pensant més en la sonoritat que no pas en demostrar-li res a ningú. Hi ha poques peces instrumentals on la guitarra sigui tan expressiva com aquí.

A tot això, el bo del Jeff deixa la responsabilitat compositiva als seus companys de banda i es concentra en la interpretació. Potser les composicions no són les més determinants de la història del rock (Jan Hammer, Max Middleton i Narada Michael Walden en són els responsables) però són vehicles perfectes per donar sortida a un ventall amplíssim de recusos expressius de tota la banda. El Wilbur Bascomb al baix gaudeix com pocs baixistes poden fer-ho en un disc del gènere rock, el Narada Michael Walden impulsa la banda amb una bateria precisa i sincopada, gens habitual, i el Jan Hammer, potser menys visible que en altres col·laboracions amb el guitarrista, deixa entreveure la seva genialitat als teclats en un parell de peces (sobretot a Blue Wind, un tema molt representatiu de l'estil del teclista i de la seva perfecta fusió amb el Jeff Beck en aquest pregunta-resposta en el que s'encasten). La banda (amb certes variacions), doncs, funciona; i molt bé que funciona.

L'àlbum es fa curt com una mala cosa. Perquè quatre temes per cara són un caramel que et treuen de la boca quan més n'estàs gaudint. Però l'encert musical del disc també va per aquí: donar sempre allò que cal, i no allò que la gent vol. I escoltar-lo, per curt que sigui, és un delit. Si no tens fogots mentre l'escoltes és que no estàs massa viu, company/a! Deixa't endur pel foc del Jeff Beck i la seva fusió a 1.000 graus centígrads.



17 de juny 2018

Pat Metheny - Question and answer (1990)

Quina claredat! Quina execució tan viva, lluminosa i fluïda! Si el jazz ha de ser alguna cosa, que no sigui això que abracen aquests nou talls gravats en un sol dia (unes vuit hores tancats en un estudi) per un Pat Metheny que, exhaust de les seves gires mundials en un moment ben dolç de la seva carrera, volia parar una estona i tocar per tocar, junt amb el gran Roy Haynes (hi ha qui diu que és el pare dels bateristes moderns) i el Dave Holland, habitual de Miles Davis.

No hi havia intenció alguna de gravar un àlbum. Tan sols de tocar plegats, tots tres, en un format, el de trio, que permet una major llibertat als intèrprets. I així van tocar, en plena llibertat, sense la pressió d'haver de ser escoltats per ningú. "Si ho arribo a saber --comenta Metheny a la funda del seu àlbum-- escurço els solos, estructuro millor i més clarament les peces...". No va fer falta. Precisament, aquesta és la grandesa d'aquest disc: les peces entren com ganivets roents, gràcies a la més absoluta llibertat creativa i improvisatòria del moment.

El disc arrenca com un llamp, reversionant Davis i el seu Solar. Quina matraca! Metheny està desbocat! I no només en aquest tema, sinó en la meitat dels talls, que presenten tempos elevats. La digitació de Metheny, aquí sense artificis, sense efectes ni distorsions, s'allibera de la instrumentació més bigarrada del seu Pat Metheny Group (molt en particular dels teclats del Lyle Mays, un instrumentista que li aporta tant al Metheny com l'encasella) i desencalla melodies fantasioses i recargolades que van i venen sense quasi espai per als silencis.

En contraposició, els temes més dolços s'arrapen a aquella innata habilitat del guitarrista per trasbalsar amb suavitat. Hi ha poques coses més belles en el món que un trio de jazz tocant suaument. I el Metheny, el Haynes i el Holland ho fan a la perfecció, més que res perquè és quan es toca suau que es noten més les aliances entre els músics (sense elles les balades es tornes innòcues, babaues, gens memorables ni evocadores), com a Old folks, la revisió del clàssic de Hill i Robison que va fer famosa en Charlie Parker.

El disc, fonamentalment, flueix. No queda clar cap a on (cap a on es dirigeixen, en tot cas, les converses, les preguntes i respostes?), però hi va sense dilació, sense rumiar-s'ho gens ni mica, sense entretenir-se en silencis o moratòries. És un disc directe, compulsiu però que ha sabut, gràcies a la perícia dels tres membres del trio, esquivar la rugositat i les imperfeccions abruptes d'allò que es fa sense pensar. Això és un disc que no havia de ser, això és una gravació que ningú havia d'escoltar, això és un fantasma musical que ha vingut per perseguir-nos amistosa i musicalment.

16 de juny 2018

Gorillaz, en directe al Sònar (16/6/2018)

Foto: Pere Virgili
Primera visita dels Gorillaz a Barcelona i inauguració del Sònar Nit a l'espaiós recinte de la Fira de L'Hospitalet, on la virtualitat del grup de dibuixos animats va agafar forma, cos i instruments de debò per congregar un públic internacional i massiu que va adorar el Damon Albarn des del seu ja icònic sample "Hello, is anyone there?

Hi havia ganes i expectatives per veure aquesta desvirtualització: transportar un grup virtual —amb una música molt d'estudi, plena de samples, amb convidats especials a dojo— no ha de ser tasca fàcil, i el cert és que el treball d'Albarn per concentrar l'atenció en si mateix funciona. L'home se sap llegenda del rock modern, s'agrada i agrada. S'acompanyà d'una dotzena de músics (la meitat d'ells un cor molt present) que, en alguns casos, foren absolutament diluïts per un so bigarrat i eixordador, molt de festival, en el que importava era més la tralla que el matís. Una pena, perquè la desvirtualització passava també per comprovar quan de música orgànica i analògica tenia el projecte d'Albarn i del dibuixant Hewlett.

Alhora, quan les intervencions en clau de rap dels temes originals portaven signatura important (Snoop Dog, Cee Lo Green), es recorria a l'enllaunat: no es perd l'original però sí la immediatesa del directe. A canvi, Albarn no dubte en emportar-se a dos terços dels mítics De La Soul per atacar uns quants dels talls.

Tot això, per descomptat, amb projeccions constants de la parafernàlia visual de Jamie Hewlett i de les aventures dels personatges creats ara ja fa una bona colla d'anys. És impossible posar-li pegues grosses a un concepte com aquest, però limitar-se a projectar els vídeoclips amb quatre variacions per encaixar-les amb les versions en directe s'endevina una aposta de mínims i un xic complaent.

Amb tot, però, el carisma d'Albarn, un repertori sòlid i a mig camí de moltes sonoritats diferents, i un públic generós regalaren una molt notable nit de hip-hop barrejat amb tonalitats pop (aquelles melodies que l'Albarn sap treure's de la màniga i que sap cantar tan bé) en la que qui no va voler passar-s'ho bé és perquè la polsera del Sònar li devia estrènyer el gust musical.

15 de juny 2018

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya interpretant l'In C del Terry Riley (14/6/2018)

Foto: Europa Press

Atansar-se a un concert interpretat per una orquestra simfònica sabent que, més que mai, aquesta performació en concret no serà mai repetida exactament igual ja és un al·licient. La partitura repartida en 53 fragments de el músic minimalista Terry Riley composà a finals dels anys seixanta indicant uns patrons que cada músic pot repetir tantes vegades com vulgui abans de passar al següent li dóna als intèrprets una llibertat de la qual, en el cas dels membres d'una orquestra simfònica, sovint no disposen, encotillats en la interpretació sonora que el conductor ha decidit per a cada ocasió. Però no aquí, aquí hi ha llibertat interpretativa.

No és, és clar, un concert de jazz, i per tant els fragments estan predissenyats (i, de fet, pensats perquè puguin generar tot un seguit de textures densíssimes que encaixin correcta i harmoniosament tant se val com s'encavalquin les unes sobre les altres), però aquest grau de lliure albir que se li atorga al intèrpret col·loca aquesta peça en una categoria ben diferent de qualsevol altra composició que pugui ser executada en un escenari com el de l'Auditori de Barcelona.

És veritat, en tot cas, que en Brad Lubman, conductor i al càrrec de la marimba (instrument que, en aquest cas, desencadena tot l'ensemble), ha decidit ficar-hi cullerada i proposar algunes pautes que els músics ja han assajat amb anterioritat, traint així una mica l'esperit de l'obra original. Però el concepte de Riley és tan poderós, la seva execució tan polimòrfica, encomanadissa i suggeridora, que fins i tot un finale excessivament ben lligat (en teoria la peça no s'acaba fins que cada músic decideix, per compta pròpia, cessar de tocar el darrer fragment) no deixa un mal sabor de boca.

Una esplèndida experiència emmarcada dins l'atreviment del Sònar 2018 que ens ha regalat una vetllada intensa i molt rica musicalment.

14 d’abril 2018

Roger Waters en directe al Sant Jordi (13/4/2018)

Foto: Peter Hutchins
Per qüestions legals el Roger Waters no pot fer servir el nom de Pink Floyd, però no hi ha cap dubte que ahir —ja em perdonarà el David Gilmour— ahir vam assistir a un concert de —diguem-ho en veu ben alta— Pink Floyd. Perquè més enllà de que el Waters vulgui promocionar el seu darrer disc en solitari, ell és el primer conscient que ha "d'asseure culs a les cadires". Així, per bé que el generós setlist incloïa diversos temes propis, per a la gran majoria del públic aquests no eren més que interludis forçats o ocasions per anar a buscar-se una cervesa.

En tot cas, el concert que obre la gira europea anomenada Us and Them fou un espectacle de primera magnitud en diversos apartats. El primer, per descomptat —i afortunadament—, el musical, en el que una solidíssima banda d'una desena de músics era capaç de portar al Sant Jordi a l'èxtasi, tal com era requisit indispensable en una banda que, en el seu moment, va proveir els shows més poderosos de la terra. Roger Waters, just de veu però encara amb caràcter, segueix deixant que les parts que cantava el Gilmour les ataqui algú altre, i els inconfusibles solos del mític guitarrista són reproduïts amb precisió per un dels dos guitarristes que la banda du; tothom sap que hi ha quelcom d'impostat, però quan la impostura és completa i sincera, el resultat és el que importa.

Foto: Peter Hutchins
La banda arrencà amb Breathe i anà deambulant per les peces més icòniques, amb molt poques excepcions (on era Hey you?), Time, Wish you were here (impecable), Another brick in the wall (parts 2 i 3). Després de la pausa, Dogs, Pigs, Money, Us and them i, en general, un segon set molt polític, amb discurs i arenga inclosos. I en el tram de bisos automàtics, el deliri, amb una emocionant Mother i una definitiva Comfortably numb. Si amb un setlist com aquest no triomfes és que mereixes que els jutjats et treguin el dret d'usar el nom de Pink Floyd.

El segon apartat magnífic de la nit fou, sens dubte, el visual. El desplegament de mitjans no deixava de sorprendre el públic. El primer set de la nit era acompanyat per una pantalla de fons d'escenari realment impressionant, amb un joc gràfic tirant a retro, bevent de la iconografia del grup i molt suggeridora alhora que críptica i gens complaent. Però el millor estava per venir.

Foto: Peter Hutchins
Després de la pausa i amb l'arrencada del segon set, el més polititzat de la nit, en la perpendicular de l'escenari s'erigia una estructura tridimensional de pantalles que, a l'estil del que van fer els U2 per a la gira Innocence + Experience, reconfigurava l'espai i l'experiència. L'estructura de pantalles, a més, agafava inicialment la forma de la mítica central de Battersea de Londres (icona recorrent de la banda) amb el seu propi porquet volador, primer en versió digitalitzada i, posteriorment, en format globus aerostàtic. El muntatge era aclaparador. Waters —que se les sap totes— aprofita per colar en el setlist no només les seves composicions sinó aquelles dels Floyd que no han esdevingut himnes i així tothom resta content: els fans tenen les seves rareses fora de l'habitual, i els no-tan-fans eviten l'avorriment amb el joc visual.

Foto: Peter Hutchins
Aprofitant que el segon tram era el més polític, Waters va sorprendre a tothom per la seva descarada i gens amagada postura anti-Trump (els Floyd sempre han estat anti alguna cosa; en el seu moment eren els totalitarismes, avui en dia és tot allò que representa Trump), amb imatges de mofa del president nord-americà (rematades amb un molt explícit 'Trump, eres gilipollas' en espanyol), seguida d'un bon reguitzell de denúncies diverses contra els murs, la opressió, el consumisme i, en general, tot allò que tot bon burgés pot permetre's odiar tot i contribuir-hi de manera més o menys directa, de manera més o menys volguda.

L'apoteosi visual es rematà en el tram final, on una estructura de làsers perfectament bastida dibuixava la famosa piràmide refractària sobre la zona VIP i conjurava el temps i la música en un sol indret sobre la terra.

Foto: Doug Kovach
Per últim, i per bé que en la major part de concerts això no deixa de ser un detall de menys importància, el tercer aspecte en el que el concert d'ahir va ser espaterrant va ser el del so. Mai el Sant Jordi havia sonat tan bé. La precisió sònica embolcallava els presents i els transportava amb nitidesa, distingia els instruments i les veus, i recordava, ja de pas, que els Pink Floyd foren una de les bandes pioneres (encara que fos en els estudis de gravació) en cuidar el so, dominar-lo i fer-lo seu.

La nit fou absolutament rodona. L'espectacle, per mil·limetrat que fos, arribava al públic, connectava emocionalment i audiovisualment. El repertori, impecable. La banda, perfecta. El show... el show ha de continuar.

Foto: the_mrblonde2003