26 de juny 2010

Bob Dylan Live at Poble Espanyol (24-6-2010)

En Dylan és un mite vivent del rock, un dels pocs supervivents veritablement mítics d'una època, els seixanta, en la que alguns pioners plantaren les llavors del que el rock havia d'esdevenir. En Bob Dylan és un dels pocs que, de l'altra banda de l'Atlàntic, va ser capaç d'aportar idees de base noves i apujar el llistó de manera ben evident.
I aquest era el principal ganxo d'un concert i, per tant, el fonamental motiu de l'assistència del variat públic al Poble Espanyol: veure el mite, ser testimonis d'excepció d'un concert d'un dels deu o dotze personatges més importants de la música moderna.

Però ser un veritable fan del Dylan queda molt lluny d'aquesta mena d'interès històric. Saber-se de memòria les verborreïques lletres d'un dels més grans poetes del rock, al llarg de la seva extensíssima discografia és tasca impossible -o, si més no, reservada als pocs veritables fans que van assistir l'altre dia al concert-. Per si fos poc, aquest desconeixement del repertorí s'agreujà en escollir en Dylan atacar diversos dels temes que omplen els seus dos darrers -i tan fluixos com desmesuradament sobrevalorats- discos, a més de fugir del·liberadament dels seus temes més populars.
El públic, doncs, no se sabia les cançons i esperava delerós l'aparició d'algun dels temes mítics. "Quan tocarà Like a Rolling Stone", semblava pensar el personal, que a cada inici de tema es desencisava una mica i començava a perdre l'esperança.
Però el desencís anà augmentant a mesura que en Dylan semblava tenir interès en destrossar la contundència de la seva magnífica banda. Aquesta, descaradament orientada al blues-rock amb tres guitarres més una pedal steel, baix i bateria, desenfundava una potència imponent i una solidesa que enganxava al públic. Però era quan el Dylan prenia protagonisme (molt sovint), que el conjut dequèia. I dequèia perquè, primer de tot, en Dylan accedí l'escenari amb una gola enterbolida que feia absolutament inintel·ligible la seva ja de per si limitada vocalització. A mesura que avançava el repertori, la gola se li anà aclarint i permeté entendre algun dels versos que pronunciava, tot just abans dels bisos, però la major part del concert se la va passar amb un coll obstinat a imitar al Tom Waits més cavernari.
Però també dequèia cada cop que el mestre quasi septuagenari pretenia encadenar algun solo interessant a la guitarra, a l'harmònica o al Hammond (que amb tots tres es va atrevir). Amb la guitarra quedava totalment fora de lloc en buscar solos totalment buits i absolutament casats amb els batecs principals -a més de quedar absolutament en ridícul al costat del magnífic guitarra solista que l'acompanyava-. Amb la seva mítica harmònica, tot i les ganes dels més entregats del públic, no aconseguí sortir d'uns pocs tons aguts i francament molestos, segurament degut també als seus problemes de gola. Quan, cap al final de concert la seva veu li permeté atansar-s'hi amb més claredat, els problemes tècnics de so acabaren de tirar-li per terra l'esforç.
I, per acabar-ho d'adobar, en prèmer les bicolors del Hammond, tornà a semblar un principiant que té por de sortir-se dels patrons segurs i que en quan es quedava com a solista no aconseguia fer-lo tremolar com només un Hammond pot fer i engrescar rítmicament a una audiència que s'ensopia a cada intent del Dylan de mostrar-se ja no com un -gran, mític, irrepetible- creador sinó com un intèrpret.

Així, amb un repertori gens generós (alguns dirien atrevit, sense concessions, tot i que amb algun que altra tema famós més que en les seves darreres gires) i un Dylan francament desencertat i desencaixat, fou francament difícilque hi hagués massa més química que la que el respectable intentava conservar amb el passar dels temes.
De tot el setlist, el públic només es va atrevir a corejar, tímidament, les tornades de Just Like A Woman i Highway 61 Revisited. Però al llarg de la resta de peces, el públic feia esforços per no perdre el fil, per no desconnectar, movent forçadament els peus, com si això pogués fer que el repertori entrés millor.

Afortunadament, en els bisos en Dylan es va estirar una mica i va incloure l'esperadíssim Like A Rolling Stone -en una versió que, probablement per problemes de so, mai no va arrencar tot el que hauria d'haver arrencat d'un públic que l'esperava des de feia més d'una hora. Igualment, va ficar-hi al final, semblava que amb calçador, el Blowin' In The Wind, però en una versió que va necessitar vora un minut per ser reconeguda pel personal i que, era tan absolutament diferent, de tempo i d'intenció que el respectable no sabia com taral·lejar-la.

Val a dir però que, tal com apuntava inicialment, el motiu de pagar quasi seixanta euros per veure el concert era, fonamentalment per a la majoria dels assistents, el ser testimonis d'un mite vivent, d'algú d'ombra més allargada del que és -tal com el joc de llums s'entestava en recordar, reflectint-lo engrandit contra el rerafons d'un escenari que jugava a la discreció- i això ho van obtenir amb escreix. De la resta millor no parlar-ne massa, no sigui cas que caigués definitivament el mite i haguéssim de replantejar-nos fins i tot la qüestió de l'ombra.