Aquí el so s'ha dulcificat, s'han integrat millor tots els elements i, sobretot, els instruments, aconseguint que la hibridació entre sintetitzadors i guitarres fos fluida i sonés natural, com innata a un grup que sempre havia marcat molt la presència dels primers. Aquella habilitat dels Steely Dan per fer que qualsevol peça sonés perfecta, com nascuda per ser instrumentada d'aquesta manera particular, es desplega en un ventall de cançons força indestructibles amb el pas del temps. La suavitat de Black Man Ray, però també la brillant King in a catholic style, i tantes altres conformen un àlbum molt rodó i plaent d'escoltar, d'aquells que et dona unes vibracions molt suaus i que, molt probablement, suposi el disc més precís (i preciós) dels China Crisis, una banda que no va rebre el reconeixement que mereixia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada