Perquè el disc és una delícia, delicat i personal, sobretot personal. Perquè no era tan corrent, als 70, que un/a cantant s'obrís en canal per parlar-nos de les seves preocupacions, talment com si cada cançó del disc fos una entrada en el seu diari personal. Aquesta aproximació compositiva ja venia dels Dylan i Mitchell, recollirien el testimoni gent com la King o el Jackson Browne, i seria portada molt més enllà per artistes contemporànies com la Billie Eilish. Però —insistim—, això no era pas comú ni habitual als 70.
I la King ens parla de ruptures, de distàncies insalvables, d'oferiments d'amistat i de passions. I ho fa des de la proximitat més intensa, com a cau d'orella però sense xiuxiuejar, deixant que la seva veu càlida i terrosa, amb molt poc vibrato, molt poc diva, t'expliqui què li preocupa. I és aquesta absència de pretensions vocals la que converteix l'oient en un confessor, en un amic de la Carole, a qui volem escoltar perquè ens preocupa, perquè volem ajudar-la. Perquè nosaltres també ens hem sentit així algun cop, i sabem què dir-li, com acompanyar-la.
Pocs temes del disc podrien haver-se omès, doncs el ram de cançons és suculent i generós. L'àlbum arrenca amb un dels temes amb ritme més elevat, el I feel the earth move, i després ja aterra fins a tempos més baixos, entregant himnes com el You've got a friend, el Will you still love me tomorrow o el You make me feel like a natural woman.
Algú notarà que aquests tres temes s'han fet força famosos en altres versions, molt en particular el darrer en veu de l'Aretha Franklin, i és que vàries generacions han caigut irremissiblement sota els encants compositius (tots de la King) de les cançons d'aquest disc, d'una forma o d'una altra, en veu de la mateixa Carole o d'algú altre.
Un disc d'aquells que supera les inclemències del pas del temps i roman com un dels més estimats de la història de la música moderna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada