Recuperar-se d'un èxit tan massiu com el seu anterior Jagged little pill no ha de ser tasca fàcil. L'Alanis, però, se'n surt amb escreix, esclar, perquè el que la defineix no és només que canti fantàsticament bé i que composi amb claredat i inspiració, sinó que és prou intel·ligent per veure's sempre des d'una certa distància i entendre la seva posició en el món i en el mercat.
Aquesta continuació del seu anterior àlbum funciona igual de bé, a pesar de no comptar amb números tan instantanis com aquell. Però la seva manera de compondre continua essent viva i vibrant, i les seves lletres segueixen sent personals i (in)transferibles, talment com si cantés el seu diari personal, aquell que un/a tanca amb un petit cadenat que es pot trencar bufant, perquè el que importa no és que ningú el pugui llegir sinó que quan ho faci tingui la sensació d'estar fent una cosa prohibida, accedint a l'essència d'una persona molt més complexa del que les aparences poden fer semblar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada