The Beach Boys en directe al Poble Espanyol (23-07-2012)

Estranya barreja la del públic del Poble Espanyol per veure als mítics Beach Boys. Darrera meu converses sobres pròstates, revisions mèdiques i demés mals corporals, davant meu dos hipsters en tota regla que no passaven dels 25 amb samarreta del Pet Sounds i un vinil de l'Smile esperant per ser autografiat. Els concerts de mites ja ho tenen això: ajunten en un mateix públic els que els van viure en el seu moment d'esplendor i els que s'hi enganxen ara intentant eixamplar les seves fronteres musicals.

Detalls que no oblidaré mai del concert d'ahir:
- Una banda de 14 músics que repetia els extrems del públic (velles glòries en primera línia i joventut talentosa al fons)
- Fins a 45 (sí, sí, 45!) temes van sonar, en dues hores i mitja de generós concert, cosa inesperada venint d'un grup amb una mitjana d'edat francament extrema.
- El Mike Love llençant una soflama catalanista presentant el tema Be true to your school: "Demà es juga un partit de futbol, Espanya contra Estats Units. A quin equip animareu? Eh? A quin equip? Ho pregunto perquè, és clar, no estem a Espanya avui, oi? Així que... qui animarà a Estats Units demà?" (i el públic reaccionava només a mitges, potser dividit)
- L'Al Jardine tenint dificultats per llegir el setlist que tenia als seus peus i preguntant constantement "quina toca, ara?"
- El Brian Wilson, vegetatiu, parapetat darrera un piano enorme que poques vegades feina sonar. La major part de l'estona estva de braços caiguts, sense moure ni els peus per seguir el ritme, i fent els cors de manera desganada. Quan cantava, a més, no acabava de trobar el to. El tenen allà, en un raconet, com si fos aquell avi que molesta, que sembla més un moble que una altra cosa. I el tenen perquè saben que una gira sense ell no té sentit i que la gent no hi acudiria. Feai molta pena, pobret.
- Les veus dels cinc membres originals delegant els falsets més aguts a un membre de la banda, a un gregari.
- El Bruce Johnston àvid de protagonisme, mirat de reull pel Brian Wilson quan decideix fer una mena de pirueta absurda al mig de l'escenari.
- A estones, els 14 musics de la banda estaven fent cors a l'uníson (no sempre ben encaixats)
- A la banda li faltava rodatge: el bateria s'equivocaba de cançó tot just començat el concert, el Mike Love oblidava la lletra, l'Al jardine el cobria, el Brian Wilson semblava estar a punt de desmaiar-se d'un moment a l'altre, problemes de so, etc.)
- L'Al Jardine i altres membres de la banda fent servir els seus mòbils per fer fotos de record del concert.
- Els més "carrozillas" del públic passant-s'ho d'allò més bé ballant al ritme de les més "rocanroleres".
- La veu de l'Al Jardine, fantàstica, molt modulada, sorprenentment professional.
- Un repertori espectacular, que abarcà mig segle, barrejant balades mítiques amb estones de pur rock 'n roll (els millors del concert, allà on van realment connectar amb l'audiència).

Es trobà a faltar, poder, una mica més de soltura en les cançons, haver-hi afegit algun "extra" més de concert, un solo nou, una barreja de temes, alguna cosa més fresca. Però, tot i amb això, és innegable que els Beach Boys van oferir tot un espectacle musical ahir al Poble Espanyol. Quan l'edat dels membres oficials no dona per virgueries físiques, cal tirar d'ofici, de prestigi i de repertori. I ells no només ho van fer així, sinó que a més semblaven estar-s'ho passant d'allò més bé damunt de l'escenari. Com si els fes falta retrobar-se, reunir-se, tornar a viure l'experiència de ser ovacionats per una música que ha marcat un segle. I no n'hi ha massa que ho puguin dir-ho, això.

Aquí en teniu el setlist, que podeu escoltar, senceret i en l'ordre en que van tocar les peces, clicant aquí.

Edit this setlist | More The Beach Boys setlists