ABC - Up (1989)

El problema del dance-pop més adotzenat dels 80 és que l'oient, més enllà de la primera escolta (segurament radiofònica), no deixa d'esperar i desitjar que la música s'aparti, ni que sigui lleugerament dels patrons repetitius, ja siguin de percussió, de baix o, fins i tot, de melodia.

Les bateries i els baixos sintètics, lluny d'aportar solidesa, aporten fragilitat (perquè la perfecció, precisament, porta a això, no?, a la sensació de fragilitat, de que en qualsevol moment l'estructura pot patir una ensulsiada definitiva.

I això li passa a pesar, molt sovint, de bons músics i de bons arranjaments, com és el cas dels ABC que, després de viure moments de glòria amb discos (i sobretot senzills) exitosos que escalaven ràpidament les llistes arreu del món, comencen a veure com les idees ja no són suficients, a pesar de la professionalitat i la proficiència instrumental, per fer de contrafort al conjunt excessivament maquinal.

Les lletres, per descomptat, no ajuden (poques vegades ho van fer, durant els 80, siguem realistes). Si els versos més enginyosos del disc són "where the hell is heaven?" i "A mongoose can smile at a cobra / But that cobra will always be a snake", i si les proclames benintencionades són de l'estil de "it doesn't matter if your gay or straight" ja et pots imaginar la resta. Que si "one better world", que si això és "the real thing", que si tal, que si Pascual. No suma.

I el resultat, en definitiva, no deixa de ser un disc més o menys divertit de sentir un cop, però que fins i tot esdevé monòton en una escolta completa de les dues galtes. I tot això, com dèiem, a pesar de l'habilitat del Martin Fry a les veus i del Mark White als teclats. Dos bons músics llastats per una fórmula exigua.