31 de maig 2011

Ja es pot escoltar, sencer, l'últim disc dels Arctic Monkeys


Gràcies a la web del diari britànic The Guardian, ja es pot escoltar, de cap a peus, el nou disc dels Arctic Monkeys, el quart en la seva estratosfèrica carrera iniciada al Myspace. De moment, els tres primers discs han estat absolutament espaterrants, plens de temes enganxosos, hits rebenta-pistes i un so personal i instantàniament reconeixible.

Pots doncs escoltar en primícia aquest disc acudint a aquest enllaç.

26 de maig 2011

Efemèrides: el neixament de Miles Davis


Tal dia com avui de l'any 1926, naixia Miles Davis, el trompetista que havia de revolucionar la música moderna amb la seva aproximació al jazz fusió.
Figura controvertida, de biografia abrupta i cinematogràfica, Miles Davis resta per la història de la música moderna com un dels noms clau, un dels salts de fe més importants que feren avançar el seu art molt més enllà del que els corsés de la època permetien.
Hi ha qui fuig només en sentir parlar de jazz, de trompetistes o de Miles Davis. Potser és que mai s'han atrevit a escoltar el seu So What, que obria una de les obres mestres de l'art del segle XX, l'àlbum Kind of blue.

17 de maig 2011

Les diferències entre Maslow i Lennon

Cadascú agafarà el model que vulgui, però jo crec que, si més no, el del Lennon és més clar. Què necessites? El que necessites és...

16 de maig 2011

Ha mort Ronnie James Dio


Va ser el flamant vocalista dels Black Sabbath, però emprengué posteriorment una interessant carrera en solitari de la que s'extreu aquest tros de tema amb el que s'obria l'àlbum Holy Diver.


Avui ha mort, d'un càncer d'estomac, als 67 anys, una de les icones del metal dels 80, un d'aquells als que els anys no semblaven afectar, mantenint la puresa de les seves propostes musicals intactes.

11 de maig 2011

Ella Fitzgerald, diva de dives

No transmetia, segurament, la decadència i la pena de la Billie Holiday, però la seva elegància, la seva dicció i la seva clara i portentosa veu col·locaren l'Ella Fitzgerald en el podi de les grans dives del jazz.
És una d'aquelles estrelles tan enlluernadores que no cal recomanar cap disc en concret per començar a gaudir-ne. Ja siguin les seves gravacions per la Decca en la primera etapa de la seva carrera, ja siguin les de la Verve, que la catapultaren a la fama, cada peça en boca de la Lady Ella es converteix en un caramel deliciós.

Capaç d'estirar la seva veu fins a tres octaves, la Fitzgerald ha abordat la immensa majoria dels estàndards vocals americans, marcant sempre un abans i un després en la interpretació de cadascun d'ells.
Sentir-la cantar rejuveneix, t'obliga a ser feliç, a ballar, a moure el cap, els peus, a espetegar els dits; la joia amb la que cantava cada peça es transmetia nota a nota. Hi ha qui, fins i tot, li retreia aquesta joia natural amb la que interpretava fins i tot les peces més tristes i malenconioses.

Referent dels referents, brúixola del jazz vocal, diva de dives, Ella Fitzgerald t'alegrarà el dia si la deixes cantar.


Si t'ha agradat, no deixis d'escoltar-la més i millor, repassant la seva inacabable discografia.

Artista: Ella Fitzgeral Àlbum: Diversos

10 de maig 2011

Les mancances de l'educació d'avui en dia

Ahmad Jamal - But Not For Me (1958)

Inspiració per a molts futurs grans músics com Miles Davis o Keith Jarret, Ahmad Jamal mai va figurar en les pàgines principals de les llegendes del jazz, però el seu estil, net i melòdicament molt enginyós, marcà un abans i un després.
Aquest But Not For Me, gravat al club Pershing de Chicago, recull vuit peces extraordinàries, amb un fraseig precís, lluny de l'atabalament i del caos, i una banda sòlida que ataca els mig-temps de Jamal amb precisió. Només corre 29 minuts, però el solc d'aquest disc t'atrapa i no et deixa anar durant el seu curt girar.

Claredat melòdica de gran bellesa en un disc que, de puntetes, reclama més mèrits i elogis dels que la història li ha dedicat.

Artista: Ahmad Jamal
Àlbum: But Not For Me

01 de maig 2011

Mojave 3 en directe a la Plaça Odissea del Maremagnum (30-04-2011)

La plaça Odissea del Maremagnum no estava totalment plena, i bona part de l'auditori no coneixia el grup ni el repertori. Les primeres files de públic sí que estaven atapeïdes de fans expectants, però més enllà d'aquestes, la gent preferia fer grupets d'esquena a l'escenari i petar la xerrada. Una llàstima, perquè es van perdre un directe meticulós i amb molts matisos d'un grup que acumula cinc discs absolutament deliciosos, vorejant el pop més lluminós amb el sadcore de tints vaporosos.

El seu repertori és, majoritàriament, tranquil, de tempos molt relaxats i amb tirada als arranjaments minuciosos i delicats. En concert, doncs, la feina de transmetre la seva música no és fàcil, però la banda de Halstead insistí en no perdre les seves senyes d'identitat i apostaren per una banda completa i de sonoritat molt àmplia (sis membres). Hi afegiren, entre els seus èxits més calmats, alguna peça més ràpida per engrescar el personal i, fins i tot, s'atreviren a accelerar els finals d'algunes, a omplir-les d'energia per que el concert no decaigués.

La veu de Halstead sonà clara i plena d'aire, la Rachel Goswell transportà la música a un altre nivell amb els seus cors i, en general, la banda aconseguí que el magnífic so d'estudi que ofereixen a cada entrega de la seva discografia arribés sa i estalvi al port de Barcelona.

No aconseguiren, però, que el públic s'engresqués en excés. Val a dir, de totes maneres, que en un concert de les característiques d'aquesta mena de mini-festival, en que la entrada és gratuïta, això és el més habitual, molt en particular quan la organització té la bona pensada de portar grups de gran qualitat però que no tenen encara el suport massiu del públic.
En definitiva, un magnífic concert d'un grup igualment magnífic que tornaven a Barcelona després de molts anys i que als incondicionals de la banda va deixar molt bon sabor de boca