28 de juliol 2011

Foxy Shazam, com si el Meat Loaf i el Freddy Mercury fossin amics


El bon amic David Soler em descobreix (i ja en van una pila) un grup realment curiós i que val la pena escoltar. Es diuen Foxy Shazam i són una estranya barreja, molt propera a una barreja entre els excessos rock de Meat Loaf i Queen, amb un frontman absolutament espectacular, dotat d'una veu amb un registre enorme amb la que vesteix una posa molt Freddy Mercury.



Amb una claríssima vocació anthemica, la conjunció de bateria, guitarres i, sobretot, piano, li donen uns ecos molt 70 que s'enganxa com si l'haguessis sentit tota la vida.



De moment compten amb tres discs, però aquest últim ha comptat amb una producció molt elaborada que fa pensar en que començaran a formar part dels cartells dels festivals més reputats de la propera temporada. Realment, si aquest frontman, Eric Nally, respon en directe, pot ser realment espectacular veure'ls en directe.

Bon Jovi en directe a l'Estadi Olímpic de Barcelona (27-07-2011)

Ja feia tres anys des que els de New Jersey es van acostar a Barcelona i un sempre té la curiositat de veure si hi ha canvis en el seu show. I n'hi han, aquest cop n'hi han hagut molts.


Per començar, el més destacable: un minutatge molt més elevat. Els Bon Jovi, en aquest Open Air Tour, han decidit convertir-se, encara que sigui durant un breu espai de temps, en la banda de rock més poderosa del planeta. I per fer-ho han recorregut al primer que els fans reclamen, un concert més llarg. I els Bon Jovi, que tenen un repertori per parar un tren després de trenta anys de carrera i molts èxits radiofònics, han decidit arribar fins al que en podríem dir el "minutatge Springsteen", és a dir, tres hores de concert.
I aprofitant aquesta primera diferència amb gires anteriors, el setlist ha canviat radicalment. Indubtablement, no hi faltaren els Livin' on a prayer, Always, Bed of roses, i molts dels seus grans hits. Però el veritablement original ha estat donar cabuda entre els 26 temes inclosos en el setlist a un bon grapat de temes molt secundaris, molt amagats en els seus discs, que vingueren a refrescar un repertori sovint molt ancorat en els hits del passat.

El començament fou, a més, tota una revolució. Per contres de començar amb algun senzill del seu darrer disc (The Circle) preferiren arrencar amb quatre peces seguides, quasi ininterrompudes, molt recolzades en els seus primers àlbums. Raise your hands, You give love a bad name, Born to be my baby i el senzill del The Circle We were'nt born to follow foren un motor imparable durant els primers 20 minuts.
En acabar en John Bongiovi avisava de que teníem per davant una nit molt llarga i amb moltes sorpreses.
Les sorpreses a les que es referia eren, sens dubte, aquestes cares B, aquestes peces molt poc conegudes pel fan d'estar per casa: I believe, Just Older, Santa Fe, Diamond Ring, Captain Crash & the beauty queen from Mars, Who says you can't go home, Hey God o I love this town foren les rareses (moltes) de la nit.

Per descomptat, una part del públic, majorment acostumat a cantar fil per randa totes les estrofes de tots els èxits, no les va gaudir en excés, però el resultat va ser que, per un cop a la vida, els fans més de fons van poder gaudir, en silenci, de molts temes molt apreciables que mai ningú havia pogut sentir en directe.


I la tercera gran diferència va ser, sens dubte, el tractament audiovisual. En la seva anterior gira ja vam destacar en aquest mateix blog el finíssim joc de pantalles que es van treure de la màniga, que no només servien per fer més grans els músics i així que tot l'estadi els pogués veure, sinó que hi havia un treball de videoproducció molt professional, amb imatges al·legòriques que enaltien la música. Però aquell joc audiovisual no tenia res, absolutament res a veure, amb el que vam poder presenciar ahir a la nit.

Els Bon Jovi comptaven, primer de tot, amb un parell de pantalles mitjanes laterals molt a l'ús. Però darrera seu, tot, absolutament  tot l'escenari, estava cobert per una pantalla de mesures impossibles que no és que els engrandís, no, és que els feia gegants. Fins i tot l'últim espectador penjat de la bandera de sobre del rellotge va poder veure molt d'aprop el concert gràcies a aquesta monstruosa pantalla.
Però és que, a més, el que s'hi dibuixava a la pantalla no era una simple reproducció del concert, eren veritables videoclips guionitzats que per una banda seguien als músics però per una altra incloïen imatges al·legòriques, efectes visuals diversos i, fins i tot, explosions i focs d'artifici simulats. El show, mil·limetrat com estava, feia que els mateixos músics interactuessin amb les càmeres i cada gest se sabia preparat, enregistrat i regalat en forma de llum al públic bocabadat.

Diferències a banda, el concert va estar francament bé. La veu del John Bongiovi pateix molt en aquests concerts i tot i que potser cal excusar-lo doncs estem al tram final de la seva interminable gira, els aguts preferia escurçar-los per no arriscar, traient bona part de la èpica de les cançons més mítiques. A més, el seu repertori cobreix majoritàriament la seva primera meitat de carrera musical, on el grup tocava i cantava en uns registres més aguts que sembla que el Bongiovi no pot mantenir ja.
En l'altra plat de la balança, el Richie Sambora manejà la seva cohort de guitarres amb una expertesa molt juvenil, barrejant els seus mítics solos melòdics amb virgueries atapeïdes de notes en una demostració guitarrística de primer nivell.
La resta de la banda, tan bé com és habitual, però sempre mancada del punch necessari per fer esclatar per voluntat pròpia l'estadi, molt en particular amb hits del calibre de Keep the faith. Diguéssim que el públic porta les ganes de saltar ja de casa, però que el so una mica apagat no ajuda a que la bomba exploti.

Quasi 50.000 persones gaudiren, en definitiva, d'un concert molt clàssic, amb un repertori sorpressiu i amb una ambició sobrada d'afegir-se com a contendent en la batalla per la banda més poderosa del planeta.

26 de juliol 2011

Nova col·laboració de la Björk i el Michel Gondry


Junts van portar el format del videoclip a uns nivells impensables. Molt pocs, després de molts anys, han assolit aquella perfecció. La Björk i el Michel Gondry van deixar perles audiovisuals tan espectaculars i delicioses com Human Behaviour, Joga o Bachelorette. Ara tornen a treballar junts amb Crystalline.

20 de juliol 2011

Wendy James està viva i canta a BCN!

 No m'ho podia creure aquest matí quan he vist que al Razzmatazz, aquest divendres, hi toca la Wendy James. Que no recordes qui és la Wendy James? Sí, home, sí... No em diguis que no recordes això:


Els Tranvision Vamp van ser tota una petita revolució en el món del pop. Un grup que s'atrevia a apujar els decibels i la distorsió per cantar pop. Bona part de l'èxit del grup, però, tenia a veure amb la figura de la frontwoman, Wendy James. Amb un look força devora-homes i una veu trencada que explotava fins a les últimes conseqüències, incloent-hi crits desfermats i dolços xiuxiuejos gens dissimuladament provocadors, la Wendy trencà motllos durant una temporada.
El seu èxit, però, no anà més enllà d'un disc realment apreciable. Conscient del seu magnetisme, inicià una carrera en solitari que la portà a l'ostracisme més absolut, tot i que el seu disc de debut li va escriure l'Elvis Costello en resposta a una carta de súplica que ella mateixa li va enviar.

Sembla, però, que la dona no ha parat des de llavors, encara que sigui a l'ombra. I ara torna a Barcelona per intentar recuperar als seus antics fans.

Beatles on the roof


17 de juliol 2011

[Vídeo] 70 Millions - Hold Your Horses


La Olga Ayuso em descobreix un vídeo absolutament espaterrant i divertit dels Hold Your Horses on reinterpreten peces fonamentals de la història de l'art posant-se ells mateixos com a models i integrant-hi els instruments. Realment ben trobat i divertit.

14 de juliol 2011

ZZ Top en directe al Poble Espanyol de Barcelona (13-07-2011)


Feia molt de temps que tenia ganes de veure a la Little ol' band from Texas en directe i ahir en vaig tenir l'oportunitat al sempre interessant festival estiuenc del Poble Espanyol de Barcelona. Gent de totes les edats, des de nens de 10 anys fins a avis rockers de 60, esperaven amb candeletes l'aparició dels mítics ZZ Top, els reis del boogie (amb permís del seu padrí John Lee Hooker).

El concert difícilment podia enganyar a ningú. Una banda amb quaranta anys de recorregut i uns integrants de més de seixanta no poden prometre un concert ple d'energia i passió. En aquests casos, la passió la posa el públic. I així va ser.

El trio aparegué en escena sota unes llampants túniques morades -que unes hostesses vestides molt curtes els hi tragueren en acabar el primer número- lliurant allò que millor sabent fer: rock-blues molt saturat, particularment basat en els riffs rítmics del Billy Gibbons, però molt ben vestit amb un baix tremendista i una bateria igualment contundent. Got me under pressure va ser la primera, però els de Texas disposen d'un arsenal de hits important -és el que té portar 40 anys a la carretera- i així es van anar succeint Cheap Sunglasses, Sharp Dressed Man, I'm bad, I'm Nationwide, La Grange, Tush, Gimme all your lovin', i un llarg etcètera.
Com a extres, va atacar unes poques versions, del Willie Dixon (Future blues), del B.B. King (Rock me babe) i de Hendrix (Hey Joe), totes elles molt reeixides.



Sé que no és just, però quan un grup ha publicat un disc com Fandango que mostra un directe tan potent, veure'ls amb una mobilitat reduïda (la gent al·lucinava quan es posaven a fer aquell lleuger balanceig de guitarra i baix a l'uníson, com si fos el súmmum), veure'ls atacar els temes amb un excés de professionalitat (és a dir, que tocaven com si mengessin un entrepà, com aquell que està jugant a cartes, com qui no vol la cosa, en definitiva) decep una mica. Algun que altre acudit visual (sobretot suportat en l'atrezzo, ja sigui amb barrets de blues, guitarres peludes i poc més), una simulació fluixa de complicitat entre ells, i no massa més van oferir en l'apartat de performance.


Però el que és indubtable i el que no va decebre en cap cas va ser la música. Vigorosa com sempre, saturada i contundent, amb uns riffs inoblidables, amb una tècnica guitarrística minimalista però molt efectiva -que fàcil que sembla tocar la guitarra com ho fa en Gibbons- i oferint un tipus de música que ja no es troba, un rock ancorat en el blues més destraler, més ancestral, tan a prop dels pioners com de les arrels del gènere, un terrabastall de boogie ideal per ser tocat en bars de carretera infestats de camioners de pas, dones dubtoses i ferum a gasolina.

04 de juliol 2011

Somiatruites - Albert Pla

Tot escrivint un post (en un altre blog) sobre paraules intraduïbles, arribo a la paraula somiatruites. I buscant-ne el seu origen (que encara no he trobat, si algú el sap, que me'l digui, si us plau) em topo amb aquest tema de l'Albert Pla. Vagi per endavant que no sóc gens fan del de Sabadell. Me'l van vendre els mitjans de comunicació com un tipus rar i no he fet mai l'esforç de donar-li l'oportunitat de convèncer-me. Així que no us vull pas vendre cap moto.

Tan sols vull compartir amb vosaltres una cançó absolutament deliciosa, delicada i fràgil que he trobat per casualitat i que es diu Somiatruites.
La lletra és tan bonica que fa por. Explica la història d'una escola en la que només hi estudien els nens que somien truites, és a ir, els que fan volar coloms, els que tenen somnis impossibles i irrealitzables.
Aquí us deixo la cançó i, tot seguit, la lletra, per tal de que la podeu gaudir en tota la seva bellesa.


Hi ha un escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites
On només hi estudien els nens que somien en truites

I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales
I a mitjanit despegava i volava, volava i volava.
I la Lídia que somiava que el seu nòvio era un llop
I es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena
Au, au, au i auuuuuuuuuuuuuuuuuu

I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua
I mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines
Ah! i a més i a més era íntima dels dofins i els taurons i les gambes.
I la Marta que somiava que la terra era quadrada
I se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.

I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei d’Espanya
I el Gerard que somiava que era un gat
Que somiava que era en Gerard que somiava
I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava
I la Roser que somiava que la mare mai la renyava
I la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina
I parlava xinès de la Xina:
Xino xao, xao xao ping, xano xino, xino xano

I l’Albert que somiava, somiava, somiava i somiava
I de tant que somiava mai no es despertava
I a l’escola és clar mai s’hi presentava
Però la senyoreta mai li posava una falta i sempre
l’aprobava
I és que l’Albert estudiar no estudiava
Però somniar carai si somiava
Carai quina senyoreta que simpàtica que era
I somiava que era una marreca que somiava
que cantava com una gitaneta a les nits de lluna:
ole, ole, ole....

Hi ha una escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites

I el Ramon que somiava coses tan estranyes
Que és impossible explicar-les
I en fi sobre les coses que somiava la Laura
És millor no saber-les.
I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles,
ni classes,
Ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes,
Amb finestres obertes per on feien carreres
els somnis dels nens i les nenes
I mentrestant la Fina nedava amb sirenes
Gluglgugluuuuu........