Es veu que la producció
steelydaniana del Walter Becker no els va donar tot el que n'esperaven (a nosaltres sí, si ens haguessin preguntat), i en aquesta continuació del
Flaunt the imperfection van canviar de productors i van escorar-se lleugerament més cap al pop, fugint un xic de les sonoritats més suaus de l'anterior àlbum.
El resultat, com no podia ser d'una altra manera, torna a ser un molt notable disc, en aquest cas més pop, més viu, menys vellutat, però amb el mateix enginy per a les melodies i, sobretot, per dotar d'un caire de serietat i d'atemporalitat totes les seves composicions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada