Sign 'o' the times - Prince (1987)

Si un observa detalladament la portada, aparentment poc estilitzada, d'aquest àlbum del Prince, un ja té alguna pista clara del que s'hi trobarà a dins: caos; frenesí; disbauxa; eclecticisme. Exactament com a la portada.

I sí, això és el que un es troba. Però es troba, a més, amb un mestre de cerimònies com el Prince, capaç com ningú d'articular tots aquests elements i reconduir-los magistralment cap a una harmonia funk i R&B de primera. L'arrencada del doble disc ja és de traca: el tema que li dóna nom a l'àlbum és d'una simplicitat que sorprèn per la seva solidesa. No li cal més que un ritme mecànic i una programació casolana per desembossar tot el que un gran artista com ell porta dins.

Però és que després hi ha peces de funk roent com Play in the sunshine o Housequake, hits pop com U got the look (amb la Sheena Easton) o balades marca de la casa a tutiplén. Tant se val, però, quin sigui el punt de partida, el Prince sovint aconsegueix dues fites. La primera és acostar-se a una certa psicodèlia. La segona és sonar com si aquestes cançons haguessin existit sempre. El Prince sempre ha sonat així, etern, com si formés part de nosaltres el primer cop que escoltaves algun dels seus temes.

El disc és doble, ambiciós, barreja de moltes coses i calaix de sastre de sonoritats que en mans d'altres sonarien esgarrifoses. Però és que es tracta del Prince, un dels més grans. A alguns els semblava que el seu mateix nom —príncep— ja indicava els seus deliris de grandesa. Jo crec que, de fet, era modèstia, perquè el seu regnat durarà molt de temps, sospito. Long live the Prince!

Rosalía - El mal querer (2018)

T'hi pots posar com vulguis, però si escoltes el disc de la Rosalía i no sents res és que estàs mort per dins. No hi entenc de trap, ni de flamenc, ni —ja que hi som— de música. Però costa escoltar El mal querer i aguantar-se el patiment i les llàgrimes.

Al darrera hi ha un concepte potent, el maltractament i les relacions tòxiques, que la Rosalía ataca prenent diferents veus i parlant-te a la cara del que li passa a qui ho pateix, del que s'escolta dir, del que es diu a si mateixa, del que li diuen. Doneu-li un cop d'ull a les lletres i resistiu-vos-hi si podeu.

Se n'està parlant molt, de la Rosalía, aquests dies, amb l'habitual polarització i les ganes de fer-se el llest que presideixen aquests temps infames de haterisme VS hipèrbole. Potser l'únic remei és una escolta sincera i honesta, sense altra judici que el de decidir si t'agrada o no, si et toca o no. La resta... la resta no importa gens.

Matangi / Maya / M.I.A., un documental que no va de la M.I.A.

Si hem de fer cas de les teories cinematogràfiques que ens diuen que un documental es pot jutjar des de la perspectiva de la revelació, aquest sobre l'artista singalesa és, indubtable, una bona peça per a qualsevol fanàtic del gènere. I ho és perquè revela, i molt.

Revela, és clar, imatges i sons sobre l'artista, aprofitant la tirada que la M.I.A. té, des de ben petita, a posar-se davant d'una càmera sense pudor. Revela, igualment, la seva trajectòria musical des dels seus inicis amb aparells electrònics ben senzills i barats amb els que va forjar les seves primeres cançons i que la van escolar en les revistes més reputades del sector i entre les afortunades a qualsevol premi modernet dels voltants del 2005.

Però per damunt de tot, el documental revela quelcom molt més interessant i inesperat, quelcom que eleva aquesta pel·lícula molt per damunt de la simple hagiografia per a fans. El que Loveridge és capaç d'explicar en menys de 90 minuts és el naixement d'una icona ètnica, de com Occident l'abraça inicialment en el seu exotisme, i de com, poc després, la rebutja.

Perquè la M.I.A., tal com mostra amb finesa i habilitat del documental, neix com a artista en un viatge de retorn a Colombo, la zona de Sri Lanka en la que han viscut de petits abans d'haver d'emigrar a Londres davant d'una situació de guerra civil en la que el seu pare, cap visible del grup rebel terrorista contrari al règim, hi juga un paper preponderant. En aquesta tornada als origens descobreix un genocidi en tota regla essent aplicat sobre la població tamil, troba la seva veu i segueix el consell de la seva àvia: "Tu el que has de fer és cantar. Cantar et farà feliç.".

De retorn a Londres, l'artista arrenca la seva carrera i ho fa, des del primer moment, amb un discurs clarament crític i posicionat en favor de l'etnicitat, la multiculturalitat i contra l'hipocresia occidental. Inicialment, és clar, aquest missatge darrera la seva música ballable, barreja de hip-hop i influències diverses,  és molt ben acollit per aquesta mateixa hipocresia occidental, que veu en ella una manera de canalitzar el seu cosmopolitisme pop, les ganes de ser més multi-culti del que en realitat és.

Però quan la M.I.A., encimbellada per tothom, aprofita el seu espai mediàtic per endurir la lluita, per exposar el genocidi singalès, els mateixos que la van adorar i convertir en la nova musa ara la invisibilitzen, la menystenen i l'acusen de falsa i de massa insistent. Occident vol creure que és multi-culti, però no és més que una posa que vol amagar el profund sentiment racista i colonialista que porta a dins i que no vol extirpar del tot no sigui cas que deixi de creure's l'amo del món.

El documental, certament hagiogràfica i còmplice amb l'artista, no deixa d'exposar aquesta contradicció occidental i en aquest fet rau la seva potència i interès. I usar l'excusa d'una biografia musical per exposar aquesta hipocresia no deixa de ser una magnífica idea i, en definitiva, el motiu pel qual existeixen els documentals: per revelar allò que no es veu a simple vista.

Désormais, on ne nous verra plus ensemble

Désormais / On ne nous verra plus ensemble. (A partir d'ara / Ja no ens veurem més).

Així comença l'àlbum Désormais, amb el tema que li dóna nom. I ahir, 1 d'Octubre de 2018, aquests dos versos van esdevenir els més certs de tota la seva extensa producció. Se'ns ha mort un dels més grans, dels més populars, el Sinatra europeu (ha cantat en francès, però també en castellà, rus, anglès, italià...), un home que destil·lava proximitat, fragilitat.

La seva veu, capaç de xiuxiuejar-te a cau d'orella però també de projectar la veu per cridar als quatre vents el seu amor, tremolava amb intensitat, amb un vibratto que, combinat amb les seves erres poderoses i turmentades, el convertien en una mena de Roy Orbison francès, cantant-li a la melangia, al record, al despit o a la rancúnia. La seva discografia és inabastable, inesgotable. Qui s'atansa a l'Aznavour no se li acaba mai la música, perquè aquest francès d'origen armeni mai no va deixar de cantar, fins als seus 94 anys.

No s'ha mort un cantant, s'ha mort un mite, un mite popular que tothom estimava, que tothom va fer seu, que tothom va sentir en un moment o un altre de la seva vida, per voluntat, per accident o per prescripció facultativa:

"Li fa mal el cor? Escolti's una mica d'Aznavour tres cops per dia durant una setmana i se li passaran tots els mals, li ho prometo".

Adieu, mon vieux copain.

Jordi Sabatés - Portraits - Solituds (1979)

En Jordi Sabatés és un músic català tan absolutament conegut dins del sector com insuficientment conegut per la resta. La seva carrera sempre ha trepitjat marges i racons poc transitats, amb la gosadia de qui és un pou d'influències (no només musicals) i la serenor de qui sap que no està bastint un artifici sinó una sentida interpretació d'allò que vol musicar.

En aquesta mena de díptic homogeni que és Portraits - Solituds, Sabatés planteja un exercici retratista, amb una primera meitat (Portraits) de peces destinades a diversos referents culturals del pianista, i una segona (Solituds) en la que planteja un homenatge a Frederic Mompou. I el resultat és un àlbum melangiós i bell, evocador i introspectiu.

En la primera meitat, els retrats es succeeixen. Ens apareix un Satie expansiu però melancòlic, com desesperançat, un Baudelaire flâneur que vagareja per els racons menys lluminosos de París, un Buster Keaton juganer (l'única peça de l'àlbum tocada en tonalitat major), un Borges que, tot deambulant pel seu laberint infinit, sembla mirar a través de l'Aleph, en una mena de tango emmascarat, o un Duke Ellington que es presenta amb un motiu molt cinematogràfic que es punteja al final de cada frase amb uns arabescs jazzístics que semblen evocar la tensió entre vida privada i vida professional del músic.

El darrer solc dels retrats és dedicat a Frederic Mompou, com obrint la segona meitat de l'àlbum i endinsant-nos en aquest homenatge a un mestre mai prou (re)conegut. I si en general la música de Sabatés fluctua entre el jazz i el classicisme, en aquest tram final, per simbiosi amb l'homenatjat, es decanta majorment pel segon, sempre melancòlic, sempre en tonalitat menor, sempre fascinant.

La finesa i elegància del resultant es combina —com sempre amb Sabatés— amb aquesta cadència lànguida i esmorteïda, que sembla revifar de tant en quan però que actua com a llast ineludible que arrossega al fons del mar, en un àlbum magnífic i evocador, que ressona més enllà de la seva escolta, i que esdevé un dels discs més directes i reveladors de mestre Sabatés.

Jordi Sabatés & Tete Montoliu - Vampyria (1974)

La meva passió per en Jordi Sabatés ve de lluny. Ell forma part, de fet, d'una de les pàgines més musicals de la meva vida, i seu és un dels meus discs favorits de tota la història. Atansar-se, per tant, a un altre disc d'aquest mestre català del piano és sempre un repte que busca no caure en la hipèrbole fàcil (i encara menys tenint en compte que ha estat nomenat, en el número 25 de la revista Jaç, com el millor disc català de jazz de la història).

Expliquen les encertades i sucoses liner notes d'aquesta edició que tinc entre mans (Nuevos Medios) que corria l'any 1973 quan van trucar a la porta de casa del Tete Montoliu. Era un molt jove Jordi Sabatés, amb ganes d'aprendre del millor. En Montoliu, sense creuar massa paraules, el va fer seure al piano i interpretar diversos temes. Al cap d'una estona es va asseure al seu costat i li va ensenyar alguns trucs pianístics. El Sabatés va sortir tan entusiasmat que va tenir clar que havia de gravar un disc amb el seu mestre. I així va gestar-se Vampyria.

El Jordi Sabatés sempre ha estat un home molt lligat al concepte, a l'obra d'art completa i complexa, a musicar universos preexistents des de perspectives musicals: pot ser l'univers Tolkien d'El senyor dels anells, o pot girar al voltant de figures com Baudelaire, Borges, Keaton, Mompou o Chopin. I tot i trepitjar sonoritats jazzístiques, Sabatés sempre ha tingut clar que és el tema de fons, el subjecte de la seva inspiració, el que mana, el que estira de la música cap als seus terrenys, lluny de les ortodòxies i dels cànons.

Aquest se laisser faire, aquest deixar-se gronxar pels universos que dibuixa el porten, en un disc dedicat ja no al mite vampíric com el títol podria suggerir sinó a una tradició romàntica europea (pensem en els Baudelaire, Shelley, Rimbaud i Débussy que ell mateix cita en el seu text de les liner notes), a fluctuar sempre entre l'esperat i l'inesperat, buscant trànsits entre dos móns —el dels vius i el dels morts?— fluir/fugir d'una escala tradicional a una sonoritat insospitada, a una estridència controlada, a una sortida de to, a uns petits escarafalls quasi imperceptibles i perfectament integrats en el tot musical, que evoquen, que suggereixen, que transporten.

Sabatés i Montoliu, el primer al piano, el segon a la versió elèctrica del mateix, s'enfilen l'un a l'altre, s'entortolliguen com si només hi hagués un instrument i només un artista. Però en són dos, i grans. A través d'ambdós desfilen unes melodies que ben bé podrien il·lustrar el quadre L'illa dels morts de Böcklin (més endavant, Sabatés composarà un tema amb aquest nom), una visita a un jaciment neolític, una passejada nocturna pel cementiri de Montparnasse, regar les flors del mal o bressolar el petit Kafka trobat en un cistell abandonat a les portes d'una mansió atrotinada.

James Ingram - The power of great music (1991)

Mentre el món ja començava a orientar-se cap al rock alternatiu, a punt d'abraçar el canvi que va suposar Nirvana i el grunge, jo encara estava ancorat en el Rn'B americà, les seves balades tallades totes pel mateix patró i les veus suposadament interessants dels Peter Cetera, Michael Bolton i companyia. Aquest disc del James Ingram va arribar a les meves mans a través del tema de la pel·licula d'animació 'Fievel y el nuevo mundo', una balada absolutament mil·limètrica cantada a duet amb la mítica Linda Ronstadt, 'Somewhere out there', que em va semblar la perfecció feta música durant aproximadament cinc o sis setmanes (sí, així d'efímeres eren les meves opinions radicals al gir de la dècada). El que em vaig trobar en la resta del disc, val a dir-ho, el va convertir en un dels més sentits al meu plat durant la meva joventut incipient.

Perquè la seva primera cara estava completament farcida d'allò que més m'agradava: balades pop amb la seva entrada de teclats, la seva estructura vers-tornada-vers-tornada-solo-tornada, i una temàtica romanticona i toveta que omplia les meves quimeres amoroses dels vint anys. La veu rodona i profunda de l'Ingram m'arribava clara i podia quasi bé entendre totes les lletres amb el meu anglès de batxillerat. 'Just once' em segueix semblant un tros de tema preciós, i el ja mencionat tema de la pel·lícula d'animació aguanta molt bé perquè està magníficament produïda i perquè es nota que el James Horner, compositor de la banda sonora del film, hi va ficar cullerada.

I encara que la segona galta del vinil mai em va enganxar tant, doncs s'endinsa en tempos més accelerats que em trencaven la màgia, encara es pot rescatar la meravellós 'Baby, come to me' a duet amb la Pati Austin, que va ser el tema de l'Ingram més exitós i popular.

Escolto ara aquests discs de la meva joventut amb una mica de vergonya (poca), però molt encuriosit en trobar-hi música molt sòlida que aguanta el pas del temps millor del que era d'esperar.

Kenny G - Silhouette (1988)

Fa un temps vaig decidir que la categoria de 'guilty pleasure' o plaer culpable no m'afectava gens ni mica. Si és un plaer no pot ser culpable. Punt. Que el que no mata engreixa, i el que no, és pecat. Però m'és igual. Un té una edat per anar-se avergonyint del seu trajecte, fins i tot del musical. És per això que no em fa cap vergonya confessar-vos que jo vaig ser el més gran fan del Kenny G sobre la terra.

Tot i que ell mai ha estat avesat a les improvitzacions i, per tant, això l'allunya de l'esfera del jazz, encara avui en dia i a pesar dels puristes (puristes? Ha! Me'n en ric, jo, dels puristes!), al Kenny G se'l cataloga sempre a la secció de "jazz". I, si acceptem aquesta categorització, hauríem de dir que el senyor G és el música de jazz més exitós de la història. Sí senyor, de la història. És el paio que més discs ha venut dins d'aquesta categoria, en gran part degut a aquest Silhouette que tenim entre mans. És clar que també ha estat el músic de jazz més criticat i vilipendiat de la història...

En tot cas, als anys 80, la dècada que va veure néixer el seu estrellat, les crítiques no se sentien, no eren prou fortes com per eixordar la tona mètrica de lloes que li arribaven d'arreu del món. La seva popularitat s'havia forjat en les emissores d'allò que abans se'n deia AOR (Adult Oriented Rock) —aquí a Catalunya l'emissora que l'entronitzava, sens dubte, era Catalunya Ràdio— i el seu públic estava format per gent de totes les edats que tenia ganes que li agradés el jazz però en realitat no el suportava. És per això que la seva fórmula a mig camí entre el funk, l'Rn'B i el jazz permetia un fàcil accés a tothom. Encara més, la seva predilecció per les balades —allò que alguns en dirien smooth jazz— esdevenia l'epítom de la balada sofisticada, aquella que un s'imaginava posant en una cita romàntica que acabava en una habitació a mitja llum i amb una copa de cava a les mans.

El Kenny G, per dir-ho així, venia a completar la imatge icònica del romanticisme vellutat dels vuitanta, tan propiciada per les pel·lícules. Qui s'hi podia resistir? Escoltar al G era imaginar-se haver triomfat amb aquella persona que somiaves, haver-la seduït fins les últimes conseqüències. Els solos de l'alto-sax del bo del Kenny no eren prou recaragolats com per trencar la màgia, i la base enllaunada tan pròpia dels 80 (culpa del Walter Afanassief, un dels productors de moda del moment, habitual del Michael Bolton), no molestava gens ni mica i era prou mecànica i robòtica com per encaixar perfectament en l'estètica musical de la dècada.

El vaig gastar, jo, aquest vinil. Però el seu moment va passar ara fa molts anys i no hi havia tornat fins avui. He descobert diverses coses importants:

1- Que el disc, en realitat i més enllà de les èpoques, està força bé. Les melodies són molt encertades i pendolen molt bé entre allò esperat i allò sorprenent del jazz.
2- Que no em fa cap vergonya escoltar-lo ni recordar el que em feia sentir.
3- Que no és jazz, ni de conya. Que si li canvies el saxòfon per una guitarra elèctrica seria un disc de rock, i si la distorsió d'aquesta no fos massa gruixuda, seria un disc de pop.

Me n'he adonat, també, que el que evoca, ara, són els records d'aquelles imaginacions icòniques romàntiques, no les imaginacions en si. Els meus somnis romàntics de l'actualitat disten molt d'aquells, ensucrats i forjats a cop de televisió i cinema. Eren —ara ho veig clar— somnis imposats i no propis. Els meus somnis actuals —aquests sí— els he elaborat jo, són meus, totalment meus. I no hi ha cap música que ajudi a fer-los més rodons. Ni tan sols el Kenny G.

Jimmy Smith - The Cat (1964)

Digues-li groove, digues-li swing, digues-li flow, digues-li riddim, digues-li com et doni la gana. Jo li en dic rotllo. Perquè aquest disc del teclista Jimmy Smith té rotllo per donar i per vendre. I què és això de que té rotllo? Doncs allò que fa que, en un moment determinat, la música, sobretot a partir de la seva secció rítmica, et contagiï el seu ritme, que te'n faci partícip i que puguis reconèixer la seva cadència. Ara que el sents, confessa-ho, ja no pots deixar de remenar-te, de sacsejar-te. El rotllo t'ha atrapat.

I és que l'Smith va sobrat, de rotllo. Però si li poses al mític Lalo Schifrin (sí!, el de Mission: Impossible!, però també el de Operación Dragón, Bullit, Harry, el sucio i una llarguíssima llista d'orquestracions per al cinema i la televisió), la cosa ja se surt de mare. Aquí hi ha foc i brases, companys, aquí hi ha un groove calent, una instrumentació roenta i unes cadències a les que costa resistir-se. Perquè el Lalo, el bo del Lalo, li posa un embolcall ric i poderós als deliris de l'Smith al comandament del seu Hammond B-3.

Però, és clar, el disc és de l'Smith. I sense el Schifrin no hagués estat aquest enorme disc, però hagues estat un altre enorme disc, que l'Smith és molt Smith. No us sabria dir d'un altre teclista que li hagi sabut treure tan de partit a aquesta invenció demoníaca inicialment pensada com a alternativa barata als òrgans de les esglésies i que els músics de jazz van reconvertir en alternativa a una gran banda, donat el seu so envoltant i d'àmplia reverberació. El vibratto característic del Hammond B-3 ja porta integrada una càrrega a mig camí entre la sensualitat i l'entremaliadura juganera, però en mans d'algú com l'Smith, veritable i indiscutible mestre, les peces s'enlairen estratosfèricament.

Ja sigui amb la cadència seductora de The cat, amb la fanfàrria popular del tema de la pel·lícula The Carpetbaggers, o amb bogeria enjogassada de St. Louis Blues, Smith llença la seva locomotora del groove cap endavant sense més destinació que el propi rotllo, el mateix groove. Sovint arquejant-se sobre escales de blues, el teclista busca treure-li partit a les possibilitats expressives del seu instrument: sap com ningú quan espaiar les notes per deixar que cadascuna s'escoli dins teu, però també reconeix els moment precisos en els que fer esclatar acords que xisclats pel Hammond B-3 esdevenen esgarips de clímax i d'èxtasi.

Hi ha qui preferirà l'atreviment més complex del Back at the chicken sack per damunt d'aquest The Cat, un acostament segurament més comercial que va arribar a pujar amunt en les llistes d'èxits. Però, sigui com sigui, la potència evocadora del teclat de l'Smith, aquí enfundada en un elegant conjunt dirigit pel Schifrin dispensa mitja hora d'erupció volcànica musical, una d'aquelles en les que un vol tirar-s'hi de cap i deixar-se gronxar.

Bob Dylan - Blood on the tracks (1975)

Confesso haver reaccionat malament a la concessió del premi Nobel de Literatura al Bob Dylan. No era una reacció totalment contrària però se'm van passar pel cap tants i tantes escriptors/es que haguessin aprofitat el premi per sortir de l'anonimat i arribar a més gent que no vaig saber valorar prou bé el fet que un poeta que musica els seus versos hagués obtingut aquest guardó.

Perquè les lletres del Dylan, ah!, amics i amigues, les lletres del Dylan són d'aquelles que un no pot simplement sentir de fons (també passa amb el Cohen, per exemple) sinó que ho ha de deixar tot i escoltar-les, buscar-les hi les cinc potes, les mil-i-una referències biogràfiques, artístiques i reminiscències vàries. Paro i escolto el disc, i em trobo —com sempre, què esperaves!— un poemari musical que en Dylan va fer servir de mocador i de teràpia després de la seva ruptura amb la seva dona.

El seu retorn a les seves arrels acústiques abandonant momentàniament als seus The Band regala un disc intimista, tranquil (pel que es veu, era més tranquil en primeres versions, però l'obsessió malaltissa per la perfecció del Dylan el va portar a revisar-les i a imprimir-les-hi una mica més de ritme) i farcit d'al·legories i imatges ben sucoses. Si em de fer cas dels experts, els versos estan plens de Baudelaire, de Rimbaud, de pintors francesos i referències bíbliques. Quasi res. El típic d'un disc de rock, oi? (No!).

Dylan estructura moltes de les peces en esquelets rígids (talment com si de poemes es tractés) en els que es menyspreen les tornades i l'esforç narratiu es concentra en uns versos molt similars en mètrica i rima que sovint es rematen amb un apariat que dóna títol al tall. Aquestes estructures, que Dylan aborda amb un fraseig que tendeix a buscar els canvis sobtats d'octava per dur-nos cap al clímax, li serveixen per narrar històries, sovint allunyant-se de l'escena (per molt que sigui autobiogràfic) i veure's com un personatge que s'explica a si mateix. Particularment afortunades en aquesta matèria resulten els dos primers talls de l'àlbum: Tangled up in blue, una història fragmentada temporalment (comença en el present recordant la dona de la seva vida, es transporta al passat i conta les seves separacions i rencontres mentre el temps passa), i Simple twist of fate (on el protagonista passa una sola nit amb una dona en la que creu reconèixer l'amor de la seva vida).

Hi ha, per descomptat, excepcions a aquestes estructures fèrries, com a You're gonna make me lonesome when you go o Meet me in the morning,  que és un blues en tota regla. Però encara que l'estructura variï, l'obsessió del Dylan per explicar històries i per trobar les paraules més suggeridores per fer-ho roman intacta i generosa amb qui l'escolta. Dylan, en definitiva, sempre ha estat un mag de les paraules, un storyteller en tota regla. Potser sí que es mereixia el Nobel. Sense pal·liatius.