Jimmy Smith - The Cat (1964)

Digues-li groove, digues-li swing, digues-li flow, digues-li riddim, digues-li com et doni la gana. Jo li en dic rotllo. Perquè aquest disc del teclista Jimmy Smith té rotllo per donar i per vendre. I què és això de que té rotllo? Doncs allò que fa que, en un moment determinat, la música, sobretot a partir de la seva secció rítmica, et contagiï el seu ritme, que te'n faci partícip i que puguis reconèixer la seva cadència. Ara que el sents, confessa-ho, ja no pots deixar de remenar-te, de sacsejar-te. El rotllo t'ha atrapat.

I és que l'Smith va sobrat, de rotllo. Però si li poses al mític Lalo Schifrin (sí!, el de Mission: Impossible!, però també el de Operación Dragón, Bullit, Harry, el sucio i una llarguíssima llista d'orquestracions per al cinema i la televisió), la cosa ja se surt de mare. Aquí hi ha foc i brases, companys, aquí hi ha un groove calent, una instrumentació roenta i unes cadències a les que costa resistir-se. Perquè el Lalo, el bo del Lalo, li posa un embolcall ric i poderós als deliris de l'Smith al comandament del seu Hammond B-3.

Però, és clar, el disc és de l'Smith. I sense el Schifrin no hagués estat aquest enorme disc, però hagues estat un altre enorme disc, que l'Smith és molt Smith. No us sabria dir d'un altre teclista que li hagi sabut treure tan de partit a aquesta invenció demoníaca inicialment pensada com a alternativa barata als òrgans de les esglésies i que els músics de jazz van reconvertir en alternativa a una gran banda, donat el seu so envoltant i d'àmplia reverberació. El vibratto característic del Hammond B-3 ja porta integrada una càrrega a mig camí entre la sensualitat i l'entremaliadura juganera, però en mans d'algú com l'Smith, veritable i indiscutible mestre, les peces s'enlairen estratosfèricament.

Ja sigui amb la cadència seductora de The cat, amb la fanfàrria popular del tema de la pel·lícula The Carpetbaggers, o amb bogeria enjogassada de St. Louis Blues, Smith llença la seva locomotora del groove cap endavant sense més destinació que el propi rotllo, el mateix groove. Sovint arquejant-se sobre escales de blues, el teclista busca treure-li partit a les possibilitats expressives del seu instrument: sap com ningú quan espaiar les notes per deixar que cadascuna s'escoli dins teu, però també reconeix els moment precisos en els que fer esclatar acords que xisclats pel Hammond B-3 esdevenen esgarips de clímax i d'èxtasi.

Hi ha qui preferirà l'atreviment més complex del Back at the chicken sack per damunt d'aquest The Cat, un acostament segurament més comercial que va arribar a pujar amunt en les llistes d'èxits. Però, sigui com sigui, la potència evocadora del teclat de l'Smith, aquí enfundada en un elegant conjunt dirigit pel Schifrin dispensa mitja hora d'erupció volcànica musical, una d'aquelles en les que un vol tirar-s'hi de cap i deixar-se gronxar.

Bob Dylan - Blood on the tracks (1975)

Confesso haver reaccionat malament a la concessió del premi Nobel de Literatura al Bob Dylan. No era una reacció totalment contrària però se'm van passar pel cap tants i tantes escriptors/es que haguessin aprofitat el premi per sortir de l'anonimat i arribar a més gent que no vaig saber valorar prou bé el fet que un poeta que musica els seus versos hagués obtingut aquest guardó.

Perquè les lletres del Dylan, ah!, amics i amigues, les lletres del Dylan són d'aquelles que un no pot simplement sentir de fons (també passa amb el Cohen, per exemple) sinó que ho ha de deixar tot i escoltar-les, buscar-les hi les cinc potes, les mil-i-una referències biogràfiques, artístiques i reminiscències vàries. Paro i escolto el disc, i em trobo —com sempre, què esperaves!— un poemari musical que en Dylan va fer servir de mocador i de teràpia després de la seva ruptura amb la seva dona.

El seu retorn a les seves arrels acústiques abandonant momentàniament als seus The Band regala un disc intimista, tranquil (pel que es veu, era més tranquil en primeres versions, però l'obsessió malaltissa per la perfecció del Dylan el va portar a revisar-les i a imprimir-les-hi una mica més de ritme) i farcit d'al·legories i imatges ben sucoses. Si em de fer cas dels experts, els versos estan plens de Baudelaire, de Rimbaud, de pintors francesos i referències bíbliques. Quasi res. El típic d'un disc de rock, oi? (No!).

Dylan estructura moltes de les peces en esquelets rígids (talment com si de poemes es tractés) en els que es menyspreen les tornades i l'esforç narratiu es concentra en uns versos molt similars en mètrica i rima que sovint es rematen amb un apariat que dóna títol al tall. Aquestes estructures, que Dylan aborda amb un fraseig que tendeix a buscar els canvis sobtats d'octava per dur-nos cap al clímax, li serveixen per narrar històries, sovint allunyant-se de l'escena (per molt que sigui autobiogràfic) i veure's com un personatge que s'explica a si mateix. Particularment afortunades en aquesta matèria resulten els dos primers talls de l'àlbum: Tangled up in blue, una història fragmentada temporalment (comença en el present recordant la dona de la seva vida, es transporta al passat i conta les seves separacions i rencontres mentre el temps passa), i Simple twist of fate (on el protagonista passa una sola nit amb una dona en la que creu reconèixer l'amor de la seva vida).

Hi ha, per descomptat, excepcions a aquestes estructures fèrries, com a You're gonna make me lonesome when you go o Meet me in the morning,  que és un blues en tota regla. Però encara que l'estructura variï, l'obsessió del Dylan per explicar històries i per trobar les paraules més suggeridores per fer-ho roman intacta i generosa amb qui l'escolta. Dylan, en definitiva, sempre ha estat un mag de les paraules, un storyteller en tota regla. Potser sí que es mereixia el Nobel. Sense pal·liatius.

Eels, en directe a la Sala Barts (11/7/2018)

Foto: Naomi Dryden-Smith

En el món de la música hi ha poques certeses. Però si n'hi ha una, aquesta és que els Eels, en directe, mai deceben. Ens tenia massa ben acostumats, el senyor E., a sovintejar Barcelona (2010 a la Sala Bikini, 2013 a la Sala Barts, 2014 al Grec), i aquest hiat de quatre anys s'ha fet massa llarg (el mateix Mark Everett va disculpar-se damunt l'escenari per "haver trigat tant a tornar"). I hi havia expectació perquè en els dos darrers, els més seguits, la banda havia decidit separar el seu repertori més rocker i el més baladista i intimista., entregant sengles enormes concerts però que gravitaven al voltant d'un d'aquests dos pols principals. Què tocava, aquest cop? Un altre cop els Eels de xandall i barba oferint un fulgurant concert de rock 'n roll d'alt octanatge? O un de vestits de comunió i piano, d'arpegis mínims i repertori talla-venes?

Doncs ni sí ni no, ni blanc ni negre, sinó tot el contrari. L'Everett ha encarat aquesta gira com una barreja de tonalitats de l'anterior i la tralla rock s'encavalca sense dificultats amb els tempos més pausats, una mica a l'estil del que fou el magnífic concert del 2013 a la Sala Bikini). El resultat, no falla, és efectiu, perquè per damunt de tot planeja la sensibilitat aparentment simple d'un home colpejat per la vida que ha trobat en la música la seva manera de fugir endavant i trobar un lloc al món.

Foto: Míriam Pastor Pedrón

Però, a més, en aquesta gira els Eels han volgut incloure un homenatge a tres músics que, si hem de fer cas dels agraïments que llençaren a les acaballes del concert, han estat la causa principal de la passió per la música de la banda: Prince, Pete Townshend i Brian Wilson. Arrencaven amb Out on the street dels Who i Rapsberry Beret del de Minneapolis, oferiren un primer bis que incloïa tan sols el When you were mine, també del Prince, per acabar el concert amb el Love and mercy del Brian Wilson.

No fou, en tot cas, l'única novetat, doncs per primer cop en la seva història, el Mark Everett decidí acostar-se als seus temes més clàssics en versions adaptades, refundades, completament girades de l'inrevés, buscant un cop d'efecte. Així, van sonar accelerades i distorsionades peces absolutament mítiques i habituals del seu repertori com I like birds, My beloved monster i Novocaine for the soul. Un pot trobar a faltar la delicadesa de les tres peces originals, però en un concert com aquest, la revisió en format rock de peces més toves va ser tota una sorpresa molt ben rebuda pel públic.

Foto: CHBM89

I tot i que el show venia trufat de parlaments del senyor E., amb el públic i amb la banda, que estaven excessivament preparats (o massa reproduïts) i mancats de frescor (fins i tot van tocar una peça de creació pròpia, Little Joe, per presentar al nou bateria... i ja fa 28 vegades que han interpretat aquest tema en els directes de la seva gira actual), l'esperit dels Eels romangué intacte i durador.

Amb un setlist molt més compensat que en altres ocasions (només quatre peces del seu darrer treball, la gran majoria dels àlbums de la banda representats), els Eels van, un cop més, fer les delícies d'un públic que creix amb ells i al que li agrada pensar que el Mark Everett és una petit pardal ferit, cridaner però inevitablement adorable, al que cal acollir cada cop que se't para en una branca propera.

Edit this setlist | More EELS setlists

Fleet foxes en directe als Jardins de Pedralbes (9/7/2018)

Foto: Noemí Roig

Brillants, absolutament brillants estigueren els Fleet Foxes als Jardins de Pedralbes amb un directe que va fer palesa la seva absoluta i insultant perícia musical davant d'un públic que no va acabar d'omplir el recinte i que, en realitat, no acabava de conèixer prou bé la banda ni el seu repertori.

La gent del Robin Pecknold, conscient que la seva música farcida d'harmonies vocals i rasgueigs de guitarra acústica pot induir a un cert ensopiment s'abraonaren sobre el setlist de la nit com qui devora un àpat que corres el risc que els cambrers se t'enduguin de taula abans que hagis pogut degustar-lo. Voraços i famèlics, anaven clavant-li queixalada rere queixalada al seu repertori sense deixar pràcticament espai entre les peces (amb un Pecknold canviant àgil i veloçment de guitarra entre dos versos) per embastar els temes sense solució de continuïtat, evitant que el públic perdés l'atenció i conjurant tota la seva sensibilitat musical. Allò era un no parar. El públic, entre que no se sabia les cançons i que la banda no s'aturava no sabia quan aplaudir o, de fet, si aplaudir. Quan passats els primers 20 minuts de concert la banda va començar a interpretar els temes del seu primer i aclamat disc —el que l'audiència, de llarg, coneixia més— el públic ja el tenien a la butxaca i la nit prometia.

Foto: Ferran Sendra

I això fou possible per dues causes clares i diàfanes. Primer perquè el repertori, amb només tres discs a les prestatgeries, és un notable exercici de fusió estilística que mescla elements del pop amb els del rock, flirtejant amb el folk o l'americana. Davant dels Fleet Foxes, un no sap si està sentint a la banda de Seattle o als Simon & Garfunkel sota els efectes d'esteroides, a uns Everly Brothers quadrigèmins o a uns America exultants. Les seves composicions alambinades, teixides amb cura per enfilar una bona colla d'instruments (guitarres, bateria, baix, flauta, teclats, percussió, etc.) i encastar-hi amb precisió d'orfebre unes harmonies vocals sòlides com a murs de contenció, són joies que es descobreixen amb diferents escoltes però que, en tot cas, tothom ja queda embadalit per la seva lluentor inicial.

I en segon terme, el públic es deixà atrapar pels Foxes perquè el seu directe va ser absolutament deliciós, brillant i bellíssim. Els jocs vocals amb la veu del Pecknold doblada una octava per sobre (i mira que ell ja canta en registres ben aguts) per altres membres de la banda, en els àlbums d'estudi sovint sonen excessivament arranjats, però en directe descobreixen tota la seva esplendor, posant en solfa un una riquesa harmònica florida que el cantant entrega amb una exquisidesa i una tècnica indescriptiblement precisa. Desproveïda de vibratto i, per tant, abocant-se perillosament a la monotonia, el Pecknold és capaç (va sobrat, de fet) de projectar un fil de veu carnosa que s'expandeix i que agafa cos a mesura que arriba a l'auditori, ressonant meravellosament bé, colpejant una audiència atònita i d'orelles regalades.

Foto: Noemí Roig

Amb un setlist que busca potenciar els uptempos dels quals el seu repertori no va del tot sobrat, els Fleet foxes demostraren una sensibilitat extrema però també una magnífica capacitat de forjar un concert que estovaria les audiències més exigents i receloses. El públic, al final, dempeus, li agraïa a la banda la seva perícia, alhora que canalitzava la seva culpabilitat per no ser més fan d'una banda tan generosa i musicalment interessant com aquesta.

Edit this setlist | More Fleet Foxes setlists

Pat Metheny en directe al Grec (7/7/2018)

Foto: Bobby Talamine

Més de seixanta àlbums. 20 Grammys. Vendes milionàries de discos de jazz (de jazz!!!). Ja venia de gust un concert del guitarrista de Missouri en el que fes repàs de la seva carrera, molt en particular dels seus inicis, aquells en que, a lloms del mític segell ECM, es va empescar una música molt complexa que, d'alguna manera, transitava per les vores del jazz, el rock i la world music i que va col·lectar milions de seguidors arreu del món.

El seu so absolutament distingible, amb aquell atac espetegant i el seu fraseig accelerat però sempre clar i diàfan, conjugà les pulsions d'un parell de generacions que veieren com els àlbums del Metheny s'acumulaven i feien difícil seguir-li el ritme. Molts d'ells es van citar ahir al sempre incòmode Teatre Grec (magnífic escenari, pèssimes grades) en el marc del 50è Festival de Jazz de Barcelona i es van emportar, de regal, un setlist farcit de velles glòries, dels temes amb els que van créixer, amb els que es van fer fans del Metheny, aquells que han anat sonant a casa seva, primer en una cadena Aiwa, després en una mini cadena estilosa i, finalment, en un equip hi-fi amb més possibilitats i matisos sonors dels que som capaços de percebre i apreciar.

Foto: Toni Blanco

La discografia del Metheny, com dèiem, és àmplia, i les seves sonoritats sovint similars entre discos, i això podria explicar perquè al públic li costava reconèixer algunes peces. Però la veritat és que hi havia una dificultat afegida que, en realitat, va ser un altre regal: Metheny, envoltat de piano, bateria (el seu habitual Antonio Sánchez) i baix, s'atansava als seus clàssics des de perspectives noves, diferents, buscant eixamplar l'abast sonor de temes sentits mil-i-un cops. La juguesca, és clar, en les seves mans funciona, i escoltar els vells himnes reverdits desterra la nostàlgia per quedar-se a soles amb la música, amb la més pura de les músiques.

El concert el comença ell sol a l'escenari, empunyant la fascinant guitarra Pikasso, seixanta per cent guitarra, vint per cent arpa, construida per la luthier canadenca Linda Manzer sobre l'encàrrec del Metheny de fer-li una guitarra que tingués "la major quantitat de cordes possibles". Que la guitarra tingui aquest nom, que el tema que ataqués es tituli Make peace i que la maleïda sigui tan complicada de tocar deu ser una metàfora que el Pat s'ha empescat per a qui vulgui reflexionar. Tampoc és que calgui que el Metheny demostri el seu mestratge, però per si encara quedava algun dubte, aquesta introducció va esvair qualsevol suspicàcia. Metheny va teixir unes textures solapades precioses que van acabar donant entrada a la seva banda, disposada a trasbalsar un auditori que ja venia amb ganes d'aixecar-se dels seients de plàstic per alabar al maestro.

Foto: Toni Blanco

El de Missouri esmentà, en una de les poques ocasions en que s'atansà al micròfon, que estava interessat en veure el que aquests nous talents tenien a dir-hi al respecte de peces que, en definitiva, tenen més de 40 anys. I la veritat és que la resposta dels músics va ser ben encertada; no brillant, no particularment memorable, però perfectament adient a una nit que era més del Metheny que de ningú més. Això sí, els acompanyants van tenir el seu moment de glòria quan, cap a les acaballes del concert, el Metheny va iniciar un rondo de duets amb cadascun d'ells que va aportar molta llum a un concert que començava a acabar-se.

Els "grans èxits" (es pot parlar de grans èxits en el cas del jazz? Són "petits èxits"?) van anar desfilant per entre les sis cordes, ja fos de la seva guitarra Gibson o de les guitarres sintetitzades amb les que desprenia aquell memorable i inconfusible so atapeït i garratibant amb el que havia travessat sonoritats llatines als anys 80. El públic dempeus, molt dempeus, reten homenatge a un dels més grans del jazz de tota la història. Dempeus un cop i un altre, pregant perquè la nit no s'acabés. El Pat va regalar dos bisos, i la gent encara n'hagués volgut més, que revisar la història musical de cadascú mereix el seu temps, sobretot quan l'exercici està desproveït de nostàlgia carrinclona i acomodatícia.

La nit es tancava al damunt d'un teatre alçat, proferint bravos i aplaudint una nit rodona en la que la vida va passar per davant dels nostres ulls mentre el Pat Metheny hi posava música.

Edit this setlist | More Pat Metheny setlists

Snarky Puppy en directe a la Sala Barts (6/7/2018)

Foto: Paul Bourdrel

El cas dels Snarky Puppy és un dels més particulars del jazz contemporani. Perquè de quin altre conjunt de l'esfera jazzy es pot dir que el seu públic es comporta com si estigués davant d'una banda de rock? Efectivament, els Snarky Puppy congreguen una multitud de seguidors d'arreu del món que:

a) els aclamen com si fossin estrelles de la MTV,
b) taral·legen els seus vamps i les tornades de la seva secció de vent (loooo, lo, lo, looo, looo...),
c) els reclamen a la sortida per poder-los tocar, parlar amb ells.

I tot això sense renunciar a una exigència musical de primeríssima magnitud (no, no estem parlant d'un Jamie Cullum, aquí), amb un repertori complex i molt treballat que sorgeix de la inquietud d'una banda de joves que, en tot cas, ja són uns veterans de l'escena musical. Fa ja 15 anys que, tot just sortits del conservatori de música de Texas van muntar aquest grup al voltant del baixista Michael League, buscant una plataforma que els permetés entrar en el món musical professional. La formació anava variant doncs els seus inicis eren difícils i qualsevol dia a un dels músics de la banda li podia sortir un "bolo" en un casament o una feina temporal que li impedia formar part dels titulars, així que més que una banda, el League en diu 'the Fam' (de "família"), amb un planter de músics excel·lent que va mutant lleugerament en funció del moment.

Foto: Alvin H.

La formació actual és força estable des de ja fa uns anys i s'ha galvanitzat en un nonet de baix, guitarra, bateria, percussió, vents i teclats diversos. I el que entreguen, cada nit, és un repertori recolzat fins i tot per Grammys en el que li treuen suc a una sensibilitat funk que engresca el públic i converteix cada nit en una experiència memorable. Primer indicador rellevant: les platees dels llocs on toquen no han de tenir butaques. Es tracta d'un show actiu, no passiu, i el jazz, sovint, premia aquesta mena de passivitat, aquest laid-back-listening com per obligar-te a assaborir amb cura tota la música que t'arriba; però aquí es tracta de sentir-ho, no d'analitzar-ho. El públic coreja, salta, gesticula, es deixa portar pel Shaun Martin, un teclista amb ànima de showman. L'energia flueix en cabdals poderosos, desprèn bafarades funk, desferma el groove més intens i poderós.

Era el primer cop que els Puppy actuaven en sala (van venir, ara fa un parell d'anys al Cruïlla), i el so lleugerament atapeït de la Sala Barts no va impedir que sonessin impecables, implacables. S'ho passen bé tocant i es nota. Deixen espai per als solos (que, com sol passar en l'escena jazz, no busquen impressionar per la tècnica —no els cal demostrar res, tenen una tècnica immillorable— sinó per la sensibilitat, per la sorpresa, pel fraseig) i combinen espais d'una certa quietud amb poderosos atacs conjunts en els que els nou instruments rebenten la sala que els conté.

Foto: Band On The Wall

Generosos (dos bisos ben extensos), interactius, alegres, despreocupats i molt entregats, els Snarky Puppy són una sensació que congrega un públic en realitat divers, però molt marcat per la joventut i pels estudiants de música, absoluts devots d'aquesta banda que conjura per a ells una mena d'imatge especular del que podrien arribar a ser. Ho tenen difícil, val a dir-ho; no deu ser fàcil convertir-se en la banda de jazz més star del moment. Ahir ho van tornar a demostrar i, per bé que no va ser tan espaterrant com el seu concert al teatre romà del Fiesole de Florència, el que van regalar ahir als assistents va ser una experiència jazz inoblidable, memorable i absolutament irrepetible.

Edit this setlist | More Snarky Puppy setlists

Gabor Szabo - The Sorcerer (1967)

La nitidesa de la guitarra jazz del Gabor Szabo em té el cor robat. El seu atac sempre és net, polit, precís. I juganer, molt juganer. Perquè ja des que arrenca aquest memorable disc amb The beat goes on del Sonny Bono, queda clar que el Gabor ha vingut a jugar. I de quina manera.

Els talls es succeeixen i la guitarra juganera d'aquest hongarès no para passejar-se alegrement per damunt de peces que es deixen endur per la gràcia del Szabo. No importa si el tema en qüestió és d'arrel pop (com la ja mencionada cançó del Sonny Bono), un tema d'una banda sonora del Francis Lai (com Stronger than us d'Un homme et une femme) o un parell de bossanovas (com l'O Barquinho del Roberto Menescal o el Corcovado del Jobim), el Gabor sempre troba la manera de convertir-lo en alguna cosa novedosa i entremaliada.

Ho aconsegueix amb un fraseig molt clar, sovint aplicant una mica de mute per separar les notes, però recorrent també a harmònics i palm mutes per guanyar en expressivitat i originalitat. Els retorns als leit motivs dels temes després dels solos són corejats àmplia i generosament pel públic present al Jazz Workshop de Boston, una parell de nits d'abril del 1967. Es coregen els solos del Gabor, però també els del Jimmy Stewart, l'altre guitarrista que acompanya però de manera molt present a l'as hongarès. Amb ells, el Louis Kabok al baix, el Hal Gordon a la percussió i el Marty Morrell a la bateria, un conjunt que es fica l'auditori a la butxaca des del primer compàs.

La producció és del mític Bob Thiele, pel segell Impulse (algú ha sentit mai un mal disc d'Impulse?) i per bé que es va publicar inicialment en format d'11 pistes que incloïen les 8 del disc original més quatre afegitons que va fer en en la segona nit, una reedició més recent ha incorporat, com si fos un sol disc, el The Sorcerer i el More Sorcery que ja inclou tots els catorze temes de les dues vetllades, en un disc absolutament deliciós i imprescindible per a qualsevol amant del jazz i, molt en particular, per a aquells/es que vulguin gaudir d'una aproximació molt particular a aquest gènere a partir d'un instrument sovint un tant encasellat com és la guitarra.

Guns N' Roses en directe a l'Estadi Olímpic (1/7/2018)

Foto: Albert Garcia

Dir que Guns N' Roses és grandiloqüència, excés i parafernàlia rock és alhora una obvietat i una evidència, doncs aquestes sempre han estat les senyes d'identitat d'una formació que, en el seu moment àlgid (inicis dels 90) foren la més gran banda de rock 'n roll del món. Les disputes internes i els egos esberlaren una màquina de fer rock que havia trasbalsat el panorama musical, retornat el rock més dur a les ràdios i que tan sols va començar el seu declivi quan el grunge va fer acte de presència.

La seva reconciliació arriba en el moment ideal, acotxat per un món abocat al revival i a la nostàlgia, portant els vells hits incombustibles per mig món en una gira extenuant. Hi ho fa amb la grandiloqüència necessària, amb un setlist molt generós, focs artificials i molta complicitat amb un públic massiu que el pas del temps ha convertit en heterogeni.

McKagan, Slash i Rose no són els mateixos d'abans, però el seu públic tampoc. (En un concert revivalista es produeix l'estrany efecte duplicat d'assistir-hi per retornar a la joventut, per acabar descobrint que la catarsi no fa altra cosa que fer-te adonar, a tu mateix i a l'artista, que el temps ha passat i que més valdria anar-ho acceptant, anar tancant portes; ja se sap que "yesterdays, got nothing for me"). I així, amb aquest acord tàcit (i quasi mitja hora de retard), els californians es disposaren a regalar-li al respectable tres generoses hores en les que pogueren fer repàs d'una bona colla dels seus èxits més rotunds, molt recolzats en el seu fundacional Appetite for destruction (era molt evident que la banda s'ho passava molt millor interpretant aquest àlbum que qualsevol dels altres), una canonada salvatge a la boca de l'estomac que va sacsejar les arrels de la música popular, però sense deixar de banda els altres àlbums, a excepció feta de l'Spaghetti Incident, amb un sol tema, Attitude (reversionat per incloure quatre versos d'un altre tema del mateix disc).

Foto: Cristina Calderer

No es van oblidar ni tan sols del Chinese Democracy, el disc suposadament més car de produir de la història que l'Axl Rose va gravar, ja en solitari, i que aquí va sonar més del que calia (tres cops!) i molt desangelat en prescindir d'allò que fa de l'àlbum quelcom mínimament digerible: la seva sobreproducció, forjada a cop d'estudi durant quinze anys. Potser per compensar, el setlist també va deixar espai per un tema de la banda de l'Slash, el Slither de Velvet Revolver. Fins i tot hi va haver temps per les versions dispars i heterogènies: de la melodia d'El Padrino de Rota fins a Pink Floyd, passant per un homenatge a Soundgarden o a The Who.

Poc a poc i fins a un total de 31 temes, els 'Roses' demostraren voluntat i entrega, amb un Axl Rose molt minvat de facultats vocals (la seva veu ha perdut cos, sobretot en les franges més agudes, aquelles que es van convertir en emblemàtiques) però que insistia en reproduir les seves corredisses amunt i avall de l'escenari (ara més a poc a poc, ara sense la gràcia solta i jovial de quan pesava la meitat i no tenia papada) i a recordar-nos amb les seves mirades amenaçadores que ell és el gall del galliner. L'acompanyava una banda molt ferma i contundent, que repartia decibels amb mala idea, liderats per un Slash que sembla obcecat en demostrar-nos allò que no cal, que és un gran i molt dotat guitarrista, a costa d'oblidar que el que ens va fer-lo adorar no era la velocitat de la seva digitació sinó la claredat dels seus solos i la bella precisió de les seves melodies. A càrrec d'ell van estar els pitjors moments del concert, obsedit en fer de guitar hero per a un públic que no havia vingut a buscar això.

Se'ls hi podrà tirar en cara un ritme desencaixat amb excessius alts i baixos (provocats per l'obcecació en recaragolar les intervencions solístiques dels guitarres), una desmillora molt evident de les qualitats vocals del Rose, un setlist discutible (calia incloure la insofrible 'Coma' o un tema com 'I used to love her' amb el seu missatge misogin i assassí?) i mil altres defectes. Però no se'ls hi pot dir que no hi posessin voluntat i entrega, professionalitat i generositat.

En definitiva, un es pot preguntar si no hi havia més pa que formatge, si no hi havia més voluntat que precisió, si no hi havia més ganes i expectatives que resultats tangibles. I potser la resposta sempre sigui afirmativa en tots tres casos. Però la voluntarietat i l'entrega dels 'Roses' ha de quedar fora de tot dubte i sospita. El més còmode hagués estat entregar un concert de dues horetes justes per poder passar per caixa aviat, però la banda superà qualsevol expectativa i sobrepassà les tres hores en un acte de generositat poques vegades vist en bandes que ja ho tenen tot fet i que només volen viure de rendes. Sembla com si als californians no estiguessin en això pels diners sinó per demostrar-se a si mateixos i al món que van ser una banda molt influent i que per reclamar un lloc en la història cal allargar l'ombra i demostrar humilitat, encara que aquesta sigui una humilitat grandguinyolesca i excessiva, com ha de ser en una banda de rock 'n roll.

Edit this setlist | More Guns N’ Roses setlists

Jack DeJohnette - Parallel Realities (1990)

És un disc del Jack DeJohnette, però podria passar perfectament per un disc del Pat Metheny, o un del Herbie Hancock. El guitarrista no només produeix, sinó que hi imprimeix la seva dicció fluida i vigoritzant. I el teclista no només serveix de comparsa sinó que hi fica cullerada constantment. I el Jack? On és el Jack? El Jack DeJohnette és on sempre ha estat, al comandament d'una bateria creativa i molt adaptativa (les seves incomptables col·laboracions amb els Coltrane, Davis, Jarret, etc. ho ratifiquen), solta i estimulant que s'adiu sempre amb els conjunts als que s'acobla. Nogensmenys, és sovint considerat el més sòlid dels bateries dels 70 i 80. Per si fos poc, aquí el DeJohnette s'atansa també al baix sintetitzat per acabar d'arrodonir la secció rítmica, com per no deixar-la en mans de ningú més.

La cosa és que el trio juga al jazz com si fos una extensió d'ells mateixos. La integració entre els tres és impressionant, els encavalcaments sonen senzills, plàcids, naturals. El bateria s'esplaia, és clar, en la seva secció, deixant que la varietat predomini sobre la intensitat, i convidant a un espai creatiu mutable, adaptatiu. Per bé que el Hancock s'arrenca sovint a fer solos, les seves textures i acompanyaments sovint formen part de la mateixa secció rítmica que el DeJohnette lidera (com en la magnífica i enganxosa Nine over reggae). Això sí, quan es deixa anar els seus dits desfilen damunt les tecles amb una elegància digna de qui ha acompanyat als més grans i a contribuït a forjar gèneres híbrids entre el jazz i el rock. Potser no és el Hancock més brillant, o el més creatiu, però sí el més adequat i elegant integrat en un conjunt.

I llavors, és clar, arriba el Pat Metheny que, com dèiem al principi, sembla que es faci seu el disc. El seu fraseig inconfusible s'apodera de l'escena i recargola les seves sis cordes fins que se li acaben els trasts. Un mai no s'acaba la creativitat il·limitada del guitarrista de Missouri. En els talls més llargs (el que li dóna títol al disc, però també el John McKee), és on sembla sentir-se més còmode, menys encotillat, i on troba més espai per recórrer el màstil amb fruïció.

Els tres, per tant, juguen al mateix joc, i guanyen tots tres. La seva imbricació absoluta entrega un àlbum que potser no arriba a la genialitat però que traspassa sobradament el magisteri. Magisteri posat en solfa per tres grans del jazz que, un dia de 1990 es van posar a fer allò que millor saben fer.

Jeff Beck en directe als Jardins de Pedralbes (28/6/2018)

Pintaven bastos en una tarda nit que amenaçava tempesta i que plovisquejava intermitentment. i l'arrencada del concert no augurava bons presagis, amb l'elecció del tema Pull it, una rocallosa peça de distorsió infame del seu darrer disc d'estudi que va ressonar excessivament en l'acústica dels Jardins de Pedralbes, seguida d'una Stratus —aquesta ja una mica més melòdic— en la que Beck semblava encallar-se cada dos per tres sense acabar de trobar la inspiració.

Però a mesura que el concert va anar progressant, la banda del Beck (sòlida, rigorosa, virtuosa a estones) va disposar un llenç prou còmode com perquè el guitarrista deixés anar tot el seu arsenal. Es va recolzar en multitud de versions en les que, des de sempre, el Jeff es sent extremadament còmode. Les seves versions, no val a enganyar-se, no són temes que escull per incloure en els setlists dels seus concerts com a regal per les audiències, sinó que en el seu cas es tracta d'una de les pedres de toc de la seva discografia, sempre farcida d'acostaments a temes diversos composats per altres que conviuen amb les creacions pròpies. Més de la meitat dels 22 temes interpretats en el concert foren versions, però la gran majoria eren peces que el Beck ja havia entomat en els seus àlbums. Des de la mítica Cause we've ended as lovers de l'Stevie Wonder fins a Little Wing del Hendrix, passant per Otis Rush, els Beatles, Sly and the family stone, Sam Cooke o la Mahavishnu Orchestra. Perquè el Beck sempre ha estat un consumat versionista, capaç de revisionar temes d'altri en clau instrumental i guitarrera que sempre, absolutament sempre, proposen un acostament interessant sense desvirtuar l'original, preservant-ne les essències.

En aquest capítol va aprofitar per afegir-se a l'escenari el vocalista Jimmy Hall, bastant incapaç d'aplicar-hi personalitat a les seves interpretacions, tot i la seva més que evident capacitat vocal. Amb ell la banda anava fent petits interludis cantats que suposaven un punt i seguit a les peces instrumentals que, evidentment, dominaven el setlist. Val a dir, en tot cas, que a pesar de les limitacions com a vocalista i com a showman del Hall, ell va ser part integral d'un dels moments més àlgids del concert, una màgica i espaterrant versió del A change is going to come del Sam Cooke en el que el vocalista es va esgargamellar i on la resta de la banda, Jeff Beck inclòs, van estar absolutament excels.

La banda, de fet, va estar sublim en tot moment. La formació era reduïda (entre d'altres coses perquè hi havia algun ajut des de la taula de mescles), amb un bateria espectacular i superdotat com el Vinnie Colaiuta (habitual de sessions amb el Herbie Hancock, l'Sting o el Frank Zappa), la baixista Rhonda Smith (que ha tocat amb Prince, Chaka Khan o Beyoncé) i una violoncelista (sí!, una violoncelista!), la Vanessa Freebairn-Smith, que es guardava la feina d'omplir la sonoritat dura dels altres tres intèrprets. Arremolinats al voltant del bateria (i no de l'artista principal), la banda no semblava tenir fissures. Es van permetre el luxe, fins i tot i per sorpresa del respectable, de convidar a la Ruth Lorenzo (sortida d'X Factor i, posteriorment, representant espanyola a Eurovisió) a interpretar una versió encertadíssima i fogosa de l'I want to take you higher dels Sly and the Family Stone, demostrant que té un talent enorme i que damunt de l'escenari pot muntar un show ella sola amb la seva empenta i la seva veu poderosíssima.

La guitarra capriciosa del Beck, sempre sorprenent, sempre disposada a agafar camins i escales imprevistes, va conduir la vetllada per la senda d'aquell rock potent i rocallós, amb destil·lacions jazzy i funk, extraient de la seva guitarra sons força impossibles. No es parla prou de l'habilitat d'aquest guitarrista atípic que, a pesar de ser un guitar-hero, no actua com a tal i ni necessita canviar de guitarra cada dos per tres ni li calen massa cosa més que un parell de pedals i de tècnica amb la seva mà dreta per fer parlar la seva sis-cordes en idiomes desconeguts per a la majoria de guitarristes virtuosos que plantegen els seus concerts com si fossin una demostració de la seva flexibilitat i velocitat dactilar.

Amb un notable crescendo i competint contra les inclemències del temps, el Jeff Beck es va guanyar un auditori voluntariós però força inexpert que es va deixar enganxar per l'art musical d'un geni de la música contemporània sense parangó.

Edit this setlist | More Jeff Beck setlists