La simfonia fantàstica de Berlioz

El primer cop que vaig sentir aquesta simfonia va ser quan el personatge del Patrick Bergin a 'Durmiendo con su enemigo' l'escoltava obsessivament, mentre enclaustrava, oprimia i assetjava a la pobra Julia Roberts. Em va costar desenganxar-la d'aquest record, però hores d'ara aquest origen cinematogràfic ja no és més que una anècdota molt diluida en el passat.

Perquè aquesta obra de Berlioz és una meravella. Ja em perdonareu però és... fantàstica. Plenament romàntica en quant a la seva intenció descriptiva, intentant evocar una situació o una història únicament des de la música, va ser l'última per a la qual Berlioz va escriure un programa que ajudés als espectadors a escoltar-la i a "entendre-la". En aquest programa en explica la història d'un home que cau bojament enamorat i que, en el desesper de ser rebutjar, s'enverina. El verí, però, no és prou fort i tan sols el sumeix en una mena d'estat semi-inconscient, com oníric, en què s'imagina a la seva estimada en un ball, passejant pels camps.

Però el deliri el porta a imaginar que li és infidel i, encara en somnis, decideix assassinar-la (i aquí tornen els ecos de la pel·lícula, oi?). És jutjat i condemnat a mort, i portat al cadafal. La seva darrera visió, al fil de la mort per guillotina, és la d'un conciliàbul de bruixes i monstres que el torturen,

Així de fantàstica és la història i, per descomptat, la música d'aquesta Symphonie Fantastique, una de les seves obres mestres més reconegudes. Escoltar la música tenint aquesta trama al cap és esfereïdor i, alhora, fascinant, de tant evocadora com és la música, de tant reconeixibles com són els diferents elements i leit motiv que l'omplen.

Gaudiu d'aquesta meravella en aquesta versió en directe de l'Orquestra Filharmònica de Radio France dirigida per Myung-Whun Chung el 13 de Setembre de 2013.

Wynton Marsalis i la Jazz at Lincoln Center Orchestra, en directe al Palau de la Música (28/2/2020)

Foto: Robert Ferreres: @robert9ferreres

"La veritat de la música s'ha de preservar", reclamava el Wynton Marsalis davant d'un Palau de la Música absolutament a vessar. "I per això cal donar veu als joves", insistia, després d'haver-li donat l'oportunitat al Lluc Casares de participar com a convidat amb la banda, i d'haver convidat personalment a la Sant Andreu Jazz Band del Joan Chamorro a fer de teloners.

Perquè Marsalis ha dedicat tota la seva carrera a estudiar i preservar el jazz, si més no el que es feia abans que la fusió dels 70 i 80 li canviés la cara. Des dels seus inicis amb el moviment dels Young Lions, on intentava retornar el jazz acústic a la prominència i als caps de cartell, fins a la seva gestió al davant del Lincoln Center des d'on promou l'estudi del jazz, la seva difusió a les escoles i, en definitiva, la cura per les arrels jazzístiques, Marsalis sempre ha estat lligat a un cert neoclassicisme reivindicatiu.

Foto: Joan Carles: @JazzCfree

Anit el va desplegar sobradament al Palau de la Música, recuperant clàssics com Duke Ellington, Jerry Roll Morton, Buddy Bolden però també peces més modernes dels "nous clàssics" com Thelonious Monk o Wayne Shorter. Wynton descarregà tota la precisió mil·limètrica d'una banda sòlida com poques, amb una fogositat metàl·lica tremenda que feu retrunyir les estructures d'un Palau atapeït com mai, delerós de veure una de les icones de la història del jazz.

La icona, però, no és una diva. Al contrari, Marsalis s'integra en la banda com a un més de la seva secció (al darrera de tot, última fila, enquadrant-se dins la secció de les trompetes, com qualsevol altre), fugint de ser el solista principal (de fet hi ha companys seus que tingueren més oportunitats solistes que ell) i actuant, això sí, de mestre de cerimònies, micròfon en mà, presentant els temes i incidint en la seva manera d'entendre el jazz.

Foto: Joan Carles: @JazzCfree

Quan ell era el solista, en tot cas, la claredat de la seva trompeta, amb aquell vibrato elegant i punyent, removia les entranyes i et transportava a altres èpoques on el jazz era més juganer, menys cerebral, més festiu. Però aquest no era el seu paper. Marsalis cedí el protagonisme als talentosos músics de la seva banda perquè es lluïssin tant en el seu paper d'intèrprets com en el d'arranjadors de peces mítiques adaptades per a la banda.

De regal, en el primer comiat de la vetllada, piano, baix, bateria i la trompeta del Marsalis, quedant-se endarrerits de la resta de músics, improvisaren un quartet efímer però intens que deixà amb ganes de més. Podrem mai més tornar a veure un Marsalis excels i solista en format de quartet o quintet?

Foto: @TheOutlaw76

Sigui com sigui, les dues ovacions eixordadores amb el públic completament dempeus ratificaven una nit intensa farcida de bon jazz executada per una banda excelsa, compacta i brillant. Si el llegat del jazz estava, a principis dels 80, en mans del Wynton Marsalis, aquest ha sabut fer camí i preparar a aquells/es que han de continuar la seva feina.

El ser humano - Casa (2019)

A Casa és a on el Gonzalo Fuster (emmascarat rere el seu nom de guerra, El ser humano) ha gravat, majoritàriament, aquest disc, que ha tallat en 11 bocins que sonen sincers, oberts, personals. Creant textures poderoses, potents i fosques (com a la inicial Mira ahora, amb un violoncel aclaparador que conjura passats farcits de falses promeses), batuts de guitarra molt pop (sobretot en el tram final), o acompanyaments al piano (en els temes més propers a la balada), aquest ésser humà ens convida entrar a aquesta, la seva llar.

A Casa és a on ens convida a passar, a veure l'interior, les entranyes d'una llar més o menys endreçada (no fem música, precisament, per endreçar la nostra casa, el nostre interior?), i cadascun dels 11 bocins, de les 11 estances, s'endevina quelcom de molt tangible, palpable, allunyat de idees vagues, metàfores forçades o clichés pop. Al contrari, semblen 11 fotografies sortides d'una capsa de records molt personals, aquelles que desencadenen un grapat de sentiments confosos i barrejats.

I dins d'aquesta Casa, el Gonzalo sembla traçar una topografia en miniatura d'indrets que ha trepitjat: de Corbera a la falda del Montgó de Dènia, passant però també per la nació que funden i declaren dos amants, amb himne i bandera inclosa, a Somos nación (inesperadament trepidant), o per la mar, que potser és l'única veritable llar que tenim tots els que olorem des de casa el Mediterrani (com ens diu adéu, al final del disc, amb Mi patria es el mar) o ens sembla sentir les gavines a totes hores, també en els darrers segons del disc.

És una Casa en la que hi ressona l'esprimatxada veu del Gonzalo, una que sembla innòcua fins que es llença al buit i en algun determinat registre (el que es presenta, sobretot a Por hábito —reinterpretació de L'abitudine de la Mina— i a Mi patria es el mar) sembla que estiguem sentint a un Camilo Sesto en calma, aquell que es preparava el camí cap a l'èxtasi de la tornada amb veu fràgil i fremint per descarregar després el seu torrent desbocat. El fraseig intens i sovint atapeït ens arrossega cap a les seves intimitats i secrets, confessions que arriben com en una conversa lleugera que agafa confiança.

I aquesta Casa és acollidora, perquè la nostàlgia —present, palpable— no és un lloc sinó un record d'un lloc, i no fa mal. I perquè el que s'hi canta són coses vives, no mortes, de batec recent i poderós, no esmorteït ni moribund o ancorat en l'autocompasió. El Gonzalo canta perquè li cal, i això es nota en cada racó d'aquesta Casa sonora que ha bastit a base d'una sinceritat que reconforta i convida a tornar-hi, un cop i un altre; tornar a Casa.

Jens Lekman & Annika Norlin - Correspondence (2019)

Un disc músico-epistolar en el qual el Jens Lekman i l'Annika Norlin es proposen el repte de compondre i enviar-se una cançó-carta cadascun dels mesos de l'any 2018, de Gener a Desembre, com si d'una correspondència musicada es tractés. 12 talls, per tant, en una conversa gravada sempre contra el rellotge i reduint els instruments a veu, guitarra i cordes.

El Jens comença recordant quan es van conèixer, tot rememorant la seva manera d'establir relacions amb estranys ("qui, realment, necessitava a qui?") i li acaba proposant oficialment d'iniciar la correspondència mensual. L'Annika li respon exposant-se, recordant les incòmodes experiències de joventut als vestuaris femenins assetjats per adolescents desbocats i professors de gimnàstica pervertits.

I així, entre costumbrisme ("espero que et compressis una jaqueta a Göteborg", "m'aixeco d'hora, és el dia de les eleccions") i referències al zeitgeist (comentant la mort de l'Avicii o l'estrena del documental sobre la secta dels Rajneeshpuram) aquesta mena de folk meditatiu encadena converses més o menys travades en les que descobrim a una Annika fràgil i sovint al límit de la depressió ("llavors va ser quan vaig considerar seriosament hibernar com un ós", o "aquesta la dedico al sentiment de fracàs"), mentre el Jens, més centrat i en pau, sembla voler recolzar-la en la distància (oferint-se, fins i tot, rellevar-la en la següent entrega per tal que pugui esvair l'estrès que l'aclapara) per bé que també somia amb clonar-se i poder repartir la feina entre tots els seus altres "jo".

Hi ha, entremig, perles delicioses, com la que menciona una visita del Jens a la botiga de cosmètics (Cosmetic store, que sona molt Nick Drake) per acabar vessant una llàgrima quan la dependenta li frega la mà amb una loció, o la pretensió de l'Annika d'apuntar-se a una secta per poder deixar-se guiar i no haver de pensar més.

Es nota, certament, que hi ha hagut pressa: les instrumentacions són senzilles i algunes lletres no acaben d'encaixar amb el ritme o hi entren molt forçades, però la sinceritat sura en aquest experiment i compensa sobradament les palpables i previsibles limitacions tècniques. (Al web del disc es poden escoltar les versions primeres, aquelles que es van enviar originàriament i que després han passat per un xic de poliment d'estudi per poder publicar-se amb dignitat).

El disc es tanca de manera memorable. Al Novembre arriba el Jens per acomiadar-se amb On the edge of time, probablement la millor del disc, sobretot perquè representa un canvi important (jugant profusament amb les veus que es van afegint per capes) i perquè la melodia és tan reexida com les altres o més, però aquí no depèn de la guitarra per bastir-se.

I, per últim, l'Annika tanca el disc recordant com es va compondre la nadala 'Santa nit' i com es va cantar alhora per dos bàndols en guerra enfrontats, en una treva nadalenca que, molt adequadament, segella un disc encisador i íntim on, en les juntures de les cançons s'hi entreveu una amistat que sorgeix, un vincle que es forja a base de confessions i sinceritat musicada.

Atención Tsunami - Vltra (2019)

Qui diu que no es fan discs compromesos, en ple segle XXI? I qui diu que no es pot fer política combinada amb la festa i el ball? (Al cap i a la fi, tal com NO va dir l'Emma Goldman, "si no puc ballar-la, la teva revolució no m'interessa"). Doncs sí, i tant que es pot.

Ho fa aquest quintet madrileny de nom tremend que sona a advertència, quasi a amenaça. I la compleixen, l'amenaça, a cop d'uns ritmes ballables molt intensos travessats per unes lletres a mig camí entre la broma lingüística i la denúncia irònica. Passa, per exemple, amb la catalítica Patrones, que arrenca amb un "Dios es minero / Dios juega a los datos" per relatar l'adveniment d'una nova divinitat, la del big data, la del control, la de l'asèpsia d'una vida computeritzada al mil·límetre. Però passa també amb aquesta oda a suar la samarreta i cremar les pistes com a èxtasi, com a catarsi, que és Fluye hiena: s'inicia amb un "lo primero, por supuesto, es dejar de pensar" o, més endavant, "Me pasan una nota / Es un aviso importante /El mundo se acaba mañana".

Però l'exemple definitiu del què signifiquen els Atención Tsunami amb el seu magnífic Vltra és Astray. El títol, per descomptat, ja dóna pistes (Millán Astray, creador de la Legión Española i amic íntim de Franco), sobretot si es compara amb el que, diu la banda, que havia de ser el seu títol originàriament: Fuerza Nueva. Fan servir samples de l'Árias Navarro començant a anunciar la mort del dictador, o, fins i tot, de l'Albert Rivera. Tots dos diuen el mateix: "Españoles". Els separen quaranta anys, però els Atención Tsunami els volen acarar per demostrar la seva teoria: estem igual. Han canviat les marionetes, però el seu text segueix sent el mateix. "Oigo voces de ultratumba", "Se me hinchan las banderas / las fronteras y los lazos / y despierta el buitre que hay en ti". Aquí no s'escapa ningú.

Que ho expliquin tot mig en broma mig seriosament, mig en música ballable i en rock robust, no li treu substància al resultat. La forma no va en detriment del fons. I, si de cas, que se'n vulguin fotre de coses serioses no fa altra cosa que explicar la certa desídia que oneja als vents que bufen d'arreu.

Els versos transcorren dictats per la veu de l'Álvaro Marcos, rotllo spoken word, embrancats en riffs obsessius de baix, de guitarra i també de teclats. La conjunció funciona, i és corpulenta, implacable. Com un tsunami. La profunditat sonora és, a estones, aclaparadora, amb uns crescendos puntejats amb moments de calma en els que recuperar el control, però un cert aire de disbauxa esbojarrada solca els vuit talls d'aquest Vltra. Perquè aquí hi ha festa, i molta. Però una cosa no treu l'altra, que potser ballar sigui l'únic remei contra un panorama desolador. Al cap i a la fi, "todos llevamos dentro / un gran grito pendiente".

La millor botiga de discs a Múnic?

Per respondre a aquesta pregunta caldria, primer de tot, haver vist totes les altres, cosa que no he fet. Però en tot cas sí que us puc garantir que Dock's CD-Börse és un tros de botiga absolutament espectacular amb una selecció quasi infinita de CDs i vinils de tot tipus i gènere.

Es troba a l'Aventinstrasse nº 8, a 5 minuts de la Marienplatz, i en un barri ple de bars fantàstics, molts d'ells amb actuacions en directe. Obren de Dilluns  Dissabte de 12:00 a 20:00 i qui s'hi atansi trobarà un paradís de música en diferents formats. L'entrada ja és força llaminera, doncs l'entrada ja acull una bona pila de vinils de rock, pop, jazz i electrònica.

Però el veritable tresor de la botiga la trobem en travessar una petita porta amagada al final del primer pis, en un racó, que ens du a unes escales.

Unes escales que ens duen a un soterrani en el que s'hi troba la secció de CDs. I l'espai és enorme i molt ben arranjat, amb seccions diverses que inclouen la molt necessària de "música alemanya".

Amb preus que van des dels 2,5€ fins als 10'5€, s'hi pot trobar de tot i firar-te a gust amb les seves gangues d'ocasió. Difícil no marxar d'allà carregat.

King Crimson en directe al Coliseum (12/7/2019)

Foto: Pedro Plaza Salvati

Se'm fa difícil imaginar una nit de rock més perfecta que aquella en la que el Robert Fripp va portar a Barcelona la seva actual formació dels King Crimson (la seva mutabilitat és ja marca de la casa, per bé que diversos membres han anat i tornat en diverses ocasions). Perquè —en primer lloc— la potència dels set músics sobre l'escenari és in-qües-tio-na-ble: el mateix Fripp dirigint la funció amb els seus arpegis impossibles a la guitarra i al mellotron; el Tony Levin (membre mític d'una de les seves etapes més fascinants) desenfundant diversos baixos; el Jacko Jakszyk (antic fan de la banda que, després de molt insistir, va ser convidat a formar-ne part) a la guitarra i a la veu (molt encertada, veritablement molt evocadora en els moments de protagonisme); el Mel Collins al saxo i la flauta; i davant, com a carnassa per al públic més afamat, tres bateries, Gavin Harrison, Pat Mastelotto i Jeremy Stacey, crivellant la platea implacablement, en un joc percutiu absolutament aclaparador.

Però també —en segon lloc— perquè el repertori del rei carmesí és ja no només intensíssim sinó també perfectament actual. El seu flirteig amb el jazz sempre va estar allunyat de la vessant còsmica del rock progressiu dels Pink Floyd i companyia i la seva gosadia experimental sempre va anar dues dècades per davant de tothom. Arribat el segle XXI, la seva música sona contemporània (quan no futurista, encara futurista). Perquè Lark's Tongues in Aspic, i perquè Red, i perquè Discipline. I perquè —és clar— In the court of the Crimson King. Tan potent va ser el setlist que pocs van trobar a faltar el 21st Century Schizoid Man d'aquest darrer.

Foto: Albert Cuesta

Va ser, a més, un concert generós —que no cada dia una banda compleix 50 anys—, i les dues hores i mitja llargues de rock intens van resultar afalagadores per a un públic complaent i reverencial que sabia que estava davant d'un mite enorme encara que menystingut per la cultura més popular. I per bé que els moments més psicodèlics van acabar sonant un pèl allargats per a una nit de Divendres en la que l'aire condicionat del Teatre Coliseum bufava massa tímidament, la banda executava les seves peripècies amb tanta destres que posar-los-hi alguna pega seria de desagraït.

Perquè no cada nit un té ocasió d'escoltar el rock del futur, aquell que les properes generacions escoltaran fins a gastar-les i les col·locaran al capdamunt dels rànquings de vendes. No li diguis revival, no li diguis nostàlgia: digues-li música.

Edit this setlist | More King Crimson setlists

Kronos Quartet en directe al Teatre Grec (26-6-2019)

Foto: Consuelo Bautista

La inauguració del Festival Grec del 2019 va venir a càrrec dels ja mítics Kronos Quartet, un grup de cordes que, a base de treball intens i tenacitat ha aconseguit escolar-se entre els intèrprets de música d'avantguarda amb millor resposta popular. Són un referent entre el respectable, però també entre els músics contemporanis, que no dubten en composar per a ells o acceptar encàrrecs agosarats que el quartet acabarà interpretant pels escenaris del món.

Així, els Kronos igual poden atacar composicions de noms mítics de l'avantguarda musical com Terry Riley o Philip Glass, reinterpretar a un clàssic contemporani com Henryk Gorecki o a un de noucentista com Alban Berg, mentre col·laboren en diverses bandes sonores. La força del quartet ha estat sempre, precisament, un cert eclecticisme sempre orientat a trencar les barreres entre alta i baixa cultura, difuminar les fronteres dels gèneres alhora que, irònicament, deixen al seu públic amb la sensació d'haver assistit a un acte d'elevació cultural.

Per a aquest concert inaugural, el setlist que van escollir presentava dues particularitats. En primer lloc, rebaixava l'atreviment i l'heterodòxia musical, polia les arestes més inharmòniques d'algunes de les seves peces més habituals, potser per adequar-se a un públic que, en certa mesura, era neòfit i no havia pagat l'entrada sinó que havia estat convidat (autoritats incloses). I en segon lloc, presentava una unitat temàtica evident i molt suggeridora, la música americana del segle XX i inicis del XXI, tot amarat d'un gens velat missatge d'unió i protesta d'esquerres, i amb l'acompanyament visual de la imagineria enginyosa i evocadora de l'Alba G. Corral.

Val a dir que el seu inici, si més no, va ser tan atrevit com una banda reputada es pot permetre ser: una reinterpretació de la versió que Hendrix va fer de l'himne nord-americà va acabar amb un missatge del David Harrington, líder de la banda, esperant "que aquesta música arribi a les oïdes d'un molt concret inquilí de la Casa Blanca". Estridències, esgarips, cordes estripades i una amplificació extremada van recordar-li al respectable davant de qui estava. El públic va tremolar per dins, només per dins, mentre per fora aplaudia l'atreviment. Va ser, en tot cas, l'única gosadia important de la nit.

A partir d'aquí, seguí el repàs a la música americana de capçalera: versions de temes tradicionals com The house of the rising sun, Summertime o el God shall wipe all tears away. El públic encantat d'identificar, encara que fos algun passatge dels temes que reinterpretaven amb molt de gust musical. Li seguí la inclusió d'un parell de temes del projecte 50 for the future en el que la banda ha encarregat 50 composicions noves a músics contemporanis per generar un corpus musical per a les noves generacions: l'excessivament naturalista Clouded Yellow i la molt interessant per bé que farcida de clichés Little Black Book.

I en aquest punt va ser on el temps es va aturar. A l'escenari aparegué la Maria Arnal per afegir-hi veu al quartet i atacar tres temes reivindicatius, dos sobre la guerra civil espanyola (en una d'elles va ser prou hàbil com per barrejar-la amb La vall del riu vermell) i una del Pete Seeger en el centenari del seu naixement. L'auditori dempeus, fent-la tornar a l'escenari. La Maria Arnal mai no decep, el què fa toca fibres molt sensibles de tothom que para l'orella.

El tram final del concert potser va decaure una mica a partir d'aquí, fonamentalment perquè el One Earth, One People, One Love del Terry Riley és excessivament eteri i llarg i perquè el Quartet Satzt del Philip Glass, interpretat amb la col·laboració de tres quartets joves de l'ESMUC no va passar de l'anècdota benintencionada.

En tot cas, el públic volia més, una mica més. I el bis obligat ens va retornar al Jimi Hendrix, amb un Purple Haze que, de nou, va sonar estrident i farcit de distorsió cordal. Va ser com si el primer i últim tema de la nit fossin uns parèntesis que vinguessin de l'espai exterior per acomodar un repertori totalment contrari a la seva essència.

Part del públic volia més, però massa tímidament com per atiar a la banda a tornar-hi. Ja n'hi havia prou, tot plegat ja tenia prou sentit tal com estava. Tampoc no estava la nit per a massa floritures.

Edit this setlist | More Kronos Quartet setlists

Mark Knopfler en directe al Palau Sant Jordi (25-4-2019)

Foto: Frank Vincent

Ho va dir com de passada, com si no fos important, de manera senzilla i traient-li importància, tal com fa ell les coses. "I'm an old man, now", va repetir diverses vegades. "Hello, Barcelona... but also goodbye, Barcelona". Sense escarafalls, sense dedicar-li ni una síl·laba més, anunciava que es retirava. Ho feia amb cinc o sis paraules mal posades i dites com si no fos una de les icones musicals dels darrers quaranta anys i de la història de la música.

Ell, que després de liderar la banda més famosa del món durant els 80 podria haver viscut de rendes, de perpetuar la fórmula, de recaragolar els seus riffs, però que va preferir explorar nous territoris (country, música tradicional irlandesa, bandes sonores, etc.), ell, que podria haver-se dedicat 10 minuts ben bons a lloar-se a sí mateix, a llaurar-se un comiat de rock star (al que el públic, indubtablement, hagués respost positivament), va preferir dir-nos-ho a cau d'orella i sense donar-se importància.

El públic no ho va acabar d'entendre fins que els temes van anar desfilant per un setlist majorment reposat, amb una sonoritat que, a pesar d'alguns estirabots encara per matisar (era l'estrena de la gira, totalment disculpable), permetia discernir prou bé la majoria dels 11 instruments que sobre l'escenari sonaven alhora. La percepció del comiat va anar calant, i a partir de la meitat del concert tothom sabia que era l'últim cop que sentiríem en directe el fraseig inconfusible d'una de les guitarres més nítides i melòdiques de la història.

Foto: Oriol Campuzano

En aquell instant, en l'equador del concert, el públic de platea es va aixecar de les seves caríssimes localitats i s'atansà, tímidament (que per això hi havia una edat, ahir, al Sant Jordi, i les coses, amb l'edat, es fan més prudentment), a l'escenari i, ja dempeus, fou l'espurna que necessitava la resta del respectable per apuntar-se a l'homenatge.

Un li podria posar pegues. Per exemple a un setlist massa tou, massa donat als matisos per a un auditori massa gran que no pot mai assaborir-los del tot. O l'absència de pantalles que permetessin veure alguna cosa des de qualsevol de les localitats. Però no era nit de retrets sinó d'agraïments. Agraïments per una banda sonora d'uns temps i d'una generació, per acompanyar-nos des de finals dels 70 fins al nou mil·lenni de la mà d'un geni musical i d'un guitarrista refinat i obsedit amb les melodies més que amb les filigranes i la pirotècnica a les 6 cordes.

El Going Home de Local Hero va cloure un comiat subtil, tènue, sentit i molt humà convidant-nos a tots, tant al mateix Mark Knopfler com al seu públic, a anar-se'n a casa i a gaudir dels records i del camí recorregut, aquell que ens ha portat fins aquí.

Edit this setlist | More Mark Knopfler setlists

Apocalipsi now de Mazoni, retrat fidel de la nostra societat

Volia compartir amb vosaltres un gran tema d'un gran disc d'un gran artista d'un gran català.

El Mazoni ens deixa retratats a tots i sense esperança. Us deixo amb la música i amb la lletra. Pensem-hi.

El món de les ombres s'il·lumina amb flaixos de vint-i-cinc segons
on les pells són sempre tant fines i les mirades com fel·lacions
Publicitat de nit i de dia proclamant la joventut eterna
ara Plató ja sabria el que hi ha més enllà de la caverna
Tan se val, tots ho fem, tots comprem, però qui compra és sempre esclau
Apocalipsi now

Sentim tertúlies de qualsevol tema per gentilesa de la mateixa gent
com si el mecànic et pogués vendre el pa i els taxistes medicaments
Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca
construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta
La veritat ha emigrat, i ja només ens queda la por, per dir-ho suau
Apocalipsi now

Quan el davanter enganya a l'àrbitre i aconsegueix un penal pel seu equip
tothom el considera un heroi però no és res més que un mentider mal parit
Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca
vint segles d'història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca
Tant em fa, si el teu equip va de verd, de vermell o de blau
Apocalipsi now

Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix
autoajuda i tonteries ocultistes, cervell de mosquit, memòria de peix
Multi-sales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla
ja us podeu quedar assentats a les fosques jo deserto i me'n vaig a fer guerrilla
Mou el cul, obre els ulls qualsevol soroll pot provocar una allau
Apocalipsi now