Billy Idol - Cyberpunk (1993)

El Billy Idol va fer un esforç titànic per adaptar el Neuromant del William Gibson (una de les novel·les pioneres del gènere ciberpunk), i ho va fer en clau de rock, amb peces absolutament memorables, des del poderosíssim single Shock to the system fins a la (literalment) hipnòtica Wasteland que obre el disc. Barreja intel·ligent d'electrònica i producció treballada i curosa amb guitarrades de l'Steve Stevens, i la força interpretativa que sempre ha mostrat el Billy Idol.

Una serena i lúcida adaptació d'una novel·la inadaptable (coneixeu alguna pel·lícula que l'hagi adaptat? A que no? I per què no? Perquè és in-a-dap-ta-ble), que Idol va fer servir per no perdre el tren de la modernitat.

Magnífic disc.

Charlie Haden - Nocturne (2001)

El baixista Charlie Haden ha explorat ja en diverses ocasions sonoritats del sud del continent americà, rodejant-se d'un personal molt competent quan no brillant com el Gonzalo Rubalcava. En aquest preciós Nocturne s'atansa a un bon grapat de peces llatines, boleros i derivats, sovint de tradició cubana i mexicana.

L'aproximació, esclar, és un èxit, es miri com es miri. Primer de tot, perquè els músics són excel·lents. Però encara més, perquè el repertori no només és igualment preciós sinó que bona part d'ell es troba gravat a foc en les nostres memòries auditives, de tants cops com n'hem sentit les seves diverses versions, sovint cantades per noms mítics del bolero o apropiacionistes afortunats. Sentir al Pat Metheny (convidat en un dels temes) improvisar sobre el Noche de ronda de la María Teresa Lara és un gaudi indescriptible, però les escomeses de Tres palabras o Contigo en la distancia són supremes.

Encara més, però, el conjunt sonor és ric i vellutat, com si sortís d'una taverna de mala mort en una cantonada qualsevol de La Habana, amb tots els instruments molt presents i amb un embolcallament en la producció que els realça i dóna protagonisme, molt en particular el baix i el piano del Haden i el Rubalcava. I tot això en un ambient relaxat i reposat, un que es podria confondre amb lounge music per posar mentre et relaxes i prens una copa de vi. Però no: aquest disc no és dels que es deixa sonar de fons, sinó dels que s'escolta a cau d'orella, buscant els matisos i els arranjaments preciosistes però prou minimalistes com perquè passin desapercebuts en una audició poc atenta.

The Jeff Healey Band - See the light (1988)

Durant un cert temps a cavall entre els 80 i els 90, el Jeff Healey va ser el guitarrista més interessant de l'escena del rock i del blues. El seu so i el seu estil distintiu el feien instantàniament reconeixible tant quan atacava temes clàssics com quan interpretava els seus propis, ja fos en els seus àlbums o apareixent en bandes sonores (fins i tot com a actor) com a "Road House".

El seu primer àlbum és un desplegament aclaparador de tècnica guitarrística però també (i més important) d'habilitat per convertir la seva habilitat amb les sis cordes en temes de rock i blues que funcionin de manera autònoma, amb grapa, amb intenció i actitud. El format de trio li dona simplicitat, però una producció molt treballada els fa sonar com un terratrèmol demolidor, i la complicitat es nota en la perfecta conjunció dels elements.

Hi ha temps per a balades com Angel eyes o el Blue Jean Blues dels ZZ Top, però també per a castanyes com Confidence man o Someday, someway, o fins i tot per a temes instrumentals preciosos com el Hideaway del Freddie King o el Nice problem to have. I en la varietat no només està el gust sinó la demostració palpable de les possibilitats d'un músic com el Healey.

Haurien de venir més discs, amb alguns grans encerts i potser alguna relliscada, però aquest See the light va esclatar a les nostres oïdes tot just quan semblava que el rock virava cap a altres destins, i ens va fer voler molts més discs del Jeff Healey.

The Jimi Hendrix Experience - Axis: Bold as love (1967)

Sorollós i brut, alhora que enginyós i creatiu, a més de revolucionari i influent, el segon àlbum del guitarrista inflama els solcs amb les seves sis cordes forjades al bell mig del blues, i segueix marcant el camí que tota la resta voldrà seguir d'una manera o d'una altra.

El Jimi havia quedat molt impressionat per la british invasion a la seva EUA natal, així que va creuar l'Atlàntic per deixar-se influenciar pel que allà s'hi coïa. I una de les coses que s'hi coïa era l reguitzell de bluesmen negres compatriotes seus que desfilaven pels clubs ensenyant-li a una audiència reverent i encisada les arrels del blues. I el Hendrix ho va barrejar tot i en un grapat d'àlbums i massa pocs anys va donar-li la volta a la música popular i al rock.

Aquest és un disc més madur que el Are you experienced, més controlat i divers, més disposat a trepitjar nous territoris (encara més territoris), a explorar els sons i els esgarips que un podria traure-li a la seva guitarra i al seu amplificador. I el resultat és un disc abrasador, que crema a les mans i a les oïdes, i que tant és blues de reglament com rock còsmic, tant és una distorsió massa llarga per obrir el disc amb un acudit sense gràcia com una èpica rock desbocada.

Un disc tremendíssim que no té perquè agradar a tothom, però que seria injust no reconèixer-li el valor que tingué en el seu moment.

Sleater Kinney - The woods (2005)

Pesat com el tronc que es dibuixa sobre el CD, amb guitarres feixugues, distorsionades fins l'extenuació, una bateria prominent i desbocada, i uns esgarips alliberadors de la Corin Tucker, The woods va ser el cant de cigne d'una banda a punt de separar-se (10 anys més tard després es reconciliarien). I com aquell que trenca la baralla abans de marxar d'una partida de pòquer com dient "fins aquí hem arribat, ara ja no es juga més a pòquer", les Sleater Kinney digueren "fins aquí hem arribat, ja no es juga més al rock".

Ferotge i rocós, The woods és lament ple de bilis, d'aquells que es deixen anar, justament, quan et trobes sol/a al mig del bosc i creus que ningú et sent.

The Power Station - The Power Station (1985)

Un dels "power groups" dels 80, per bé que extremadament efímer, els Power Station van néixer d'un breu hiat en la carrera extenuant dels Duran Duran (la meitat del grup va marxar per formar Arcadia, l'altra meitat aquesta Power Station), i d'un seguit de petites casualitats que van portar a incorporar al Robert Palmer com a cantant.

El disc va tenir una certa cobertura radiofònica amb dos dels seus temes, i això els va portar a la carretera, però el Palmer va abandonar abans de començar-la per anar a gestar en solitari alguns dels seus grans èxits de la dècada, i la banda va acabar per desarmar-se.

El disc, en tot cas, queda com un molt bon exemple del pop rock dels 80, amb una molt bona factura de tots els temes, bateries molt presents, guitarres afinades, i un so en què sembla escoltar-se amb molta claredat la influència del Robert Palmer (si un s'hagués de decidir si aquest és un disc dels Duran Duran o del Palmer no tindria pas massa dubtes), però que sembla mancat de matisos, de vida, de llibertat creativa i que acaba resultant un xic tediós.

Jane Child - Jane Child (1989)

La Jane Child va ser un d'aquells productes tan habituals cap al canvi de decenni, a cavall entre uns 80 fonedissos i uns 90 que reclamaven un canvi. Tots els elements, per separat, són valuosos: una composició orientada al single i amb vímets d'èxit instantani, una producció voluptuosa, una cantant dotada, una imatge agressiva i distintiva...

Però els elements, ajuntats, no acaben de sumar més del que tenen per separat.

L'àlbum arrenca fort, amb el que podria ser un Janet Jackson o un Prince (en la seva versió més rockera i menys funky), amb bateries electròniques, aproximació rock, actitud, guitarres i estructura clàssica. I així continua. I així acaba. Les bateries tractades i reverberitzades fins l'infinit acaben cansant, així com la veu lleugerament enfadada de la Child, així com les línies de baix programades.

No és un mal conjunt, certament, però ja en el seu moment la fórmula semblava gastada, i 40 anys més tard no queda més que la sensació de que en algun moment, en alguna emissora, escoltar una cançó de la Jane Child et podia fer pensar que seria un èxit. Però no.

Simply Red - Men and women (1987)

És impossible resistir-se a la força interpretativa ja no només del Mick Hucknall sinó de tota la banda, que a estones sembla sortida d'una altra època, amb un soul roent que t'arrossega irremissiblement.

No tots els talls estan, segurament, a la mateixa alçada, però alguns són realment afortunats (The right thing, Infidelity) i els altres tampoc no paren massa lluny de la inspiració d'aquells.

Divertit i entregat, generós i molt agraït en escoltes repetides, aquest és un tros de disc que ve a completar una visió dels 80 que va molt més enllà de la música cada cop menys orgànica que s'hi generava.

Prefab Sprout - From Langley Park to Memphis (1988)

Pop delicat i gentil, amb harmonies generoses i instrumentacions lleugeres, sempre molt a prop de la vessant més suau del pop, però lliscant-hi no des del buidar i des del minimalisme sinó, tot el contrari, des d'un cert barroquisme pop. 

Només cal superar un cert excés de sucre en alguns trams (o, de fet, en el conjunt), i ja pots gaudir d'un àlbum ric i molt agraït, molt representatiu dels 80 i, en suma, una escolta molt entretinguda d'un pop originari i florit.

Gary Numan - The pleasure principle (1979)

És de tots sabut que els robots no senten. Però això no vol dir que no pensin, i molt. És el cas del Gary Numan, un dels noms propis més importants de l'emergent escena del synth-pop i la new wave, que sempre fou acusat de fred, de robòtic, però que el temps ha (re)posat en el lloc de preeminència que mereix per les seves diverses i enormes contribucions a la música del darrer tram del segle XX.

Aquí, per exemple, Numan articula tot el seu àlbum al voltant del principi del plaer de Freud, aquell que determina que tota acció humana ve determinada per la voluntat d'aconseguir el plaer i evitar el dolor o el patiment. Però ho fa, en realitat, confrontant-lo amb l'altre principi, el de "realitat", que és aquell que, marcat per la societat i la cultura, sovint ens impedeix perseguir el plaer i ens infligeix dolor. Numan canta al desesper emocional, a la buidor, a la solitud, a l'alienació d'una societat hipertecnificada. Cotxes que substitueixen el cos i l'ànima, androides que volen tenir-ne, de cos i d'ànima o que han sobreviscut a la humanitat, pel·lícules que són simulacres tinguts per més reals que la mateixa realitat que ens envolta... Posthumanitat al 1979. Un disc brillant i desesperançador, un missatge cap al futur al qual ningú no va voler fer cas. Potser encara hi som a temps.