Víkingur Ólfasson interpreta els Piano Works del Glass al Palau de la Música (15/1/2019)

Foto: Luís Eduardo Herrán

"La música és un indret, tan real com qualsevol altre indret al que puguis anar." Així explicava Víkingur Ólafsson com el Philip Glass definia la música. "Un indret en el que reflectir-te", continuava. I si de viatjar a indrets i de reflectir-se es tractava, la vetllada que el pianista islandès ens va oferir al Petit Palau en ocasió del cicle que se li dedica al gran compositor de Baltimore va ser, veritablement, un bitllet d'anada a indrets ben bells i suggeridors del nostre interior particular.

Víkingur, avesat com està al repertori glassià, plantejà un concert molt ben estructurat perquè res fallés. Un inici sucós amb peces que s'enganxen literal i molt fàcilment a l'orella, una secció intermèdia amb peces menys reconeixibles i fàcils, i un tram final en el que reprenia la melositat del Glass més característic, aquell que et fa pensar que totes les seves peces han d'haver estat, indubtablement, banda sonora d'algun film (com és, en realitat, el cas d'un sol d'ells, per The Hours).

Una de les coses més fascinants de la música minimalista és la intertextualitat (o, potser millor 'intermusicalitat') que comporta. Cada repetició de cada arpegi, a pesar de ser pràcticament idèntica a l'anterior és diferent, precisament, perquè ja hem sentit l'anterior. Berger deia que no veiem les coses sinó que veiem la relació entre la cosa que mirem i la resta de coses (que veiem o que creiem saber). El mateix pot aplicar-se a la música minimalista: quan sents una repetició d'un arpegi en realitat estàs "escoltant" totes les repeticions anteriors. Cadascuna d'elles ve enriquida per les anteriors, la seva identitat és, en realitat, allò que l'assimila i diferencia alhora de les demés. Això és el que l'àvid públic del Palau va poder degustar en aquesta magnífica vetllada musical.

De manera poc protocolària però molt propera, Ólafsson decidí atansar-se al públic diverses vegades entre les seves peces per afegir comentaris al respecte de la música i de l'autor, repetint una mica les liner notes del CD que per a Deutsche Grammophon va gravar. La seva absoluta manca de pretensions amb el micròfon a la mà feren de les pauses moments per distendre un Petit Palau saturat de notes arpegiades que a cada interpretació es recaragolaven sobre un públic reverent.

Víkingur sembla dotat d'un talent molt particular per atansar-se a un repertori minimalista com aquest. El seu control del volum i del tempo li permet unes interpretacions riques i plenes de jocs i matisos que són els que posen distància amb la suposada fredor del gènere. La inclusió, com a bis, d'una peça de Bach per les seves connexions amb la música de Glass fou un contrapunt final ideal, amb un públic que es quedà amb ganes de més i que no semblava tenir-ne prou amb un sol encore.

Diego García "El Twanguero" en directe al Bar Mediterráneo (5-12-2018)

Foto: Noemí Roig @noemix

Quan fa un parell d'anys el Diego García es va acostar al Marula Cafè per embadalir-nos amb la seva música que és mixtura de moltes sonoritats, ja va quedar-se sol a l'escenari durant tres peces per, sense l'acompanyament de la seva banda, abraçar la seva guitarra espanyola i dur-nos en un viatge musical des de Chicago fins a la Patagonia, en un trajecte musical narrat amb sis cordes. Ara ho veiem clar: era un assaig.

Un assaig per al que ens va regalar ahir al "Medi" de Balmes. Sol (però ben acompanyat amb la seva acústica) i sense un setlist premeditat ("cuando toco solo me gusta ir mirando a la cara a la gente e ir tocando"), "El Twanguero" va tornar a portar-nos de viatge, aquest cop per les seves "Carreteras secundarias" (títol de l'àlbum que està presentant), parant als revolts més sonors del camí. Tirant únicament de fingerpicking i en constant referència al seu adorat Chet Atkins, el Diego García va transitar paratges familiars (versions del Guitarra, dímelo tú del Yupanqui, Mr. Sandmand de les Chordettes, The man's too strong dels Dire Straits, però també temes propis que ja comencen a fer-se habituals en els seus concerts) alhora que presentava temes del seu darrer disc.

Sempre proper i amb ganes d'agradar, el García va seguir demostrant les seves habilitats guitarrístiques (el que fa, com ho fe, és MOLT difícil, molt complex) però, sobretot, la seva passió per la melodia, per les sonoritats i per fer de la música un veritable llenguatge de les emocions que desdibuixi fronteres.


[Moltes gràcies a l'Ed Gar per les matisacions i rectificacions oportunes].

45 cerebros y 1 corazón - Maria Arnal i Marcel Bagès (2017)

Quasi sembla com si la Maria i el Marcel haguessin agafat el relleu de la Sílvia i del Raül, tot just uns mesos després. Perquè aquesta proposta intimista guanyadora des de la seva concepció no només ha aconseguit el mateix favor del públic i de la crítica especialitzada que el consagrat Granada d'aquells, sinó que, igualment, ha esdevingut, per a molts, el millor disc del passat 2017, han omplert teatres arreu i, en tot cas i per damunt de tot, han regalat les oïdes a qui s'ha atansat a escoltar-los atentament.

Perquè el seu és un treball, primer de tot, mestís. S'hi barreja la cançó protesta més folk, alguns pals flamencs i el fado. Des d'un treball molt bàsic de veu i guitarra, la parella se't posa a la butxaca des de les primeres notes, per anar-te explicant històries terribles i dolces, de laments i esperances. Des d'una protesta enèrgica contra l'oblit i les transicions tancades en fals fins a una enginyosa crítica al consumisme, passant per una cançó de comiat d'un nounat mort que et pot fer bramar si no hi arribes degudament advertit.

Els melismes de l'Arnal són bellíssims, arrossegant les síl·labes dels seus versos per sobre de diverses notes, anant i tornant, xiuxiuejant i perdent la veu, o xisclant un molt sonor "A mamar tots els versos!". I els punteigs i arpegis d'en Bagés no només acotxen l'Arnal sinó que busquen el seu espai, canviant de sonoritat a cada tema per refermar la seva veu. Una producció que busca invisibilitzar-se li posa el llacet, deixant que els protagonismes se'ls emportin qui se'ls mereixen.

Una joia de disc, una delícia d'escoltar, un corprenedor grapat de cançons que tothom hauria de sentir per entendre el que s'està coent a Catalunya a nivell musical, amb l'aparició de propostes tan fascinants com aquesta.

Sign 'o' the times - Prince (1987)

Si un observa detalladament la portada, aparentment poc estilitzada, d'aquest àlbum del Prince, un ja té alguna pista clara del que s'hi trobarà a dins: caos; frenesí; disbauxa; eclecticisme. Exactament com a la portada.

I sí, això és el que un es troba. Però es troba, a més, amb un mestre de cerimònies com el Prince, capaç com ningú d'articular tots aquests elements i reconduir-los magistralment cap a una harmonia funk i R&B de primera. L'arrencada del doble disc ja és de traca: el tema que li dóna nom a l'àlbum és d'una simplicitat que sorprèn per la seva solidesa. No li cal més que un ritme mecànic i una programació casolana per desembossar tot el que un gran artista com ell porta dins.

Però és que després hi ha peces de funk roent com Play in the sunshine o Housequake, hits pop com U got the look (amb la Sheena Easton) o balades marca de la casa a tutiplén. Tant se val, però, quin sigui el punt de partida, el Prince sovint aconsegueix dues fites. La primera és acostar-se a una certa psicodèlia. La segona és sonar com si aquestes cançons haguessin existit sempre. El Prince sempre ha sonat així, etern, com si formés part de nosaltres el primer cop que escoltaves algun dels seus temes.

El disc és doble, ambiciós, barreja de moltes coses i calaix de sastre de sonoritats que en mans d'altres sonarien esgarrifoses. Però és que es tracta del Prince, un dels més grans. A alguns els semblava que el seu mateix nom —príncep— ja indicava els seus deliris de grandesa. Jo crec que, de fet, era modèstia, perquè el seu regnat durarà molt de temps, sospito. Long live the Prince!

Rosalía - El mal querer (2018)

T'hi pots posar com vulguis, però si escoltes el disc de la Rosalía i no sents res és que estàs mort per dins. No hi entenc de trap, ni de flamenc, ni —ja que hi som— de música. Però costa escoltar El mal querer i aguantar-se el patiment i les llàgrimes.

Al darrera hi ha un concepte potent, el maltractament i les relacions tòxiques, que la Rosalía ataca prenent diferents veus i parlant-te a la cara del que li passa a qui ho pateix, del que s'escolta dir, del que es diu a si mateixa, del que li diuen. Doneu-li un cop d'ull a les lletres i resistiu-vos-hi si podeu.

Se n'està parlant molt, de la Rosalía, aquests dies, amb l'habitual polarització i les ganes de fer-se el llest que presideixen aquests temps infames de haterisme VS hipèrbole. Potser l'únic remei és una escolta sincera i honesta, sense altra judici que el de decidir si t'agrada o no, si et toca o no. La resta... la resta no importa gens.

Matangi / Maya / M.I.A., un documental que no va de la M.I.A.

Si hem de fer cas de les teories cinematogràfiques que ens diuen que un documental es pot jutjar des de la perspectiva de la revelació, aquest sobre l'artista singalesa és, indubtable, una bona peça per a qualsevol fanàtic del gènere. I ho és perquè revela, i molt.

Revela, és clar, imatges i sons sobre l'artista, aprofitant la tirada que la M.I.A. té, des de ben petita, a posar-se davant d'una càmera sense pudor. Revela, igualment, la seva trajectòria musical des dels seus inicis amb aparells electrònics ben senzills i barats amb els que va forjar les seves primeres cançons i que la van escolar en les revistes més reputades del sector i entre les afortunades a qualsevol premi modernet dels voltants del 2005.

Però per damunt de tot, el documental revela quelcom molt més interessant i inesperat, quelcom que eleva aquesta pel·lícula molt per damunt de la simple hagiografia per a fans. El que Loveridge és capaç d'explicar en menys de 90 minuts és el naixement d'una icona ètnica, de com Occident l'abraça inicialment en el seu exotisme, i de com, poc després, la rebutja.

Perquè la M.I.A., tal com mostra amb finesa i habilitat del documental, neix com a artista en un viatge de retorn a Colombo, la zona de Sri Lanka en la que han viscut de petits abans d'haver d'emigrar a Londres davant d'una situació de guerra civil en la que el seu pare, cap visible del grup rebel terrorista contrari al règim, hi juga un paper preponderant. En aquesta tornada als origens descobreix un genocidi en tota regla essent aplicat sobre la població tamil, troba la seva veu i segueix el consell de la seva àvia: "Tu el que has de fer és cantar. Cantar et farà feliç.".

De retorn a Londres, l'artista arrenca la seva carrera i ho fa, des del primer moment, amb un discurs clarament crític i posicionat en favor de l'etnicitat, la multiculturalitat i contra l'hipocresia occidental. Inicialment, és clar, aquest missatge darrera la seva música ballable, barreja de hip-hop i influències diverses,  és molt ben acollit per aquesta mateixa hipocresia occidental, que veu en ella una manera de canalitzar el seu cosmopolitisme pop, les ganes de ser més multi-culti del que en realitat és.

Però quan la M.I.A., encimbellada per tothom, aprofita el seu espai mediàtic per endurir la lluita, per exposar el genocidi singalès, els mateixos que la van adorar i convertir en la nova musa ara la invisibilitzen, la menystenen i l'acusen de falsa i de massa insistent. Occident vol creure que és multi-culti, però no és més que una posa que vol amagar el profund sentiment racista i colonialista que porta a dins i que no vol extirpar del tot no sigui cas que deixi de creure's l'amo del món.

El documental, certament hagiogràfica i còmplice amb l'artista, no deixa d'exposar aquesta contradicció occidental i en aquest fet rau la seva potència i interès. I usar l'excusa d'una biografia musical per exposar aquesta hipocresia no deixa de ser una magnífica idea i, en definitiva, el motiu pel qual existeixen els documentals: per revelar allò que no es veu a simple vista.

Désormais, on ne nous verra plus ensemble

Désormais / On ne nous verra plus ensemble. (A partir d'ara / Ja no ens veurem més).

Així comença l'àlbum Désormais, amb el tema que li dóna nom. I ahir, 1 d'Octubre de 2018, aquests dos versos van esdevenir els més certs de tota la seva extensa producció. Se'ns ha mort un dels més grans, dels més populars, el Sinatra europeu (ha cantat en francès, però també en castellà, rus, anglès, italià...), un home que destil·lava proximitat, fragilitat.

La seva veu, capaç de xiuxiuejar-te a cau d'orella però també de projectar la veu per cridar als quatre vents el seu amor, tremolava amb intensitat, amb un vibratto que, combinat amb les seves erres poderoses i turmentades, el convertien en una mena de Roy Orbison francès, cantant-li a la melangia, al record, al despit o a la rancúnia. La seva discografia és inabastable, inesgotable. Qui s'atansa a l'Aznavour no se li acaba mai la música, perquè aquest francès d'origen armeni mai no va deixar de cantar, fins als seus 94 anys.

No s'ha mort un cantant, s'ha mort un mite, un mite popular que tothom estimava, que tothom va fer seu, que tothom va sentir en un moment o un altre de la seva vida, per voluntat, per accident o per prescripció facultativa:

"Li fa mal el cor? Escolti's una mica d'Aznavour tres cops per dia durant una setmana i se li passaran tots els mals, li ho prometo".

Adieu, mon vieux copain.

Jordi Sabatés - Portraits - Solituds (1979)

En Jordi Sabatés és un músic català tan absolutament conegut dins del sector com insuficientment conegut per la resta. La seva carrera sempre ha trepitjat marges i racons poc transitats, amb la gosadia de qui és un pou d'influències (no només musicals) i la serenor de qui sap que no està bastint un artifici sinó una sentida interpretació d'allò que vol musicar.

En aquesta mena de díptic homogeni que és Portraits - Solituds, Sabatés planteja un exercici retratista, amb una primera meitat (Portraits) de peces destinades a diversos referents culturals del pianista, i una segona (Solituds) en la que planteja un homenatge a Frederic Mompou. I el resultat és un àlbum melangiós i bell, evocador i introspectiu.

En la primera meitat, els retrats es succeeixen. Ens apareix un Satie expansiu però melancòlic, com desesperançat, un Baudelaire flâneur que vagareja per els racons menys lluminosos de París, un Buster Keaton juganer (l'única peça de l'àlbum tocada en tonalitat major), un Borges que, tot deambulant pel seu laberint infinit, sembla mirar a través de l'Aleph, en una mena de tango emmascarat, o un Duke Ellington que es presenta amb un motiu molt cinematogràfic que es punteja al final de cada frase amb uns arabescs jazzístics que semblen evocar la tensió entre vida privada i vida professional del músic.

El darrer solc dels retrats és dedicat a Frederic Mompou, com obrint la segona meitat de l'àlbum i endinsant-nos en aquest homenatge a un mestre mai prou (re)conegut. I si en general la música de Sabatés fluctua entre el jazz i el classicisme, en aquest tram final, per simbiosi amb l'homenatjat, es decanta majorment pel segon, sempre melancòlic, sempre en tonalitat menor, sempre fascinant.

La finesa i elegància del resultant es combina —com sempre amb Sabatés— amb aquesta cadència lànguida i esmorteïda, que sembla revifar de tant en quan però que actua com a llast ineludible que arrossega al fons del mar, en un àlbum magnífic i evocador, que ressona més enllà de la seva escolta, i que esdevé un dels discs més directes i reveladors de mestre Sabatés.

Jordi Sabatés & Tete Montoliu - Vampyria (1974)

La meva passió per en Jordi Sabatés ve de lluny. Ell forma part, de fet, d'una de les pàgines més musicals de la meva vida, i seu és un dels meus discs favorits de tota la història. Atansar-se, per tant, a un altre disc d'aquest mestre català del piano és sempre un repte que busca no caure en la hipèrbole fàcil (i encara menys tenint en compte que ha estat nomenat, en el número 25 de la revista Jaç, com el millor disc català de jazz de la història).

Expliquen les encertades i sucoses liner notes d'aquesta edició que tinc entre mans (Nuevos Medios) que corria l'any 1973 quan van trucar a la porta de casa del Tete Montoliu. Era un molt jove Jordi Sabatés, amb ganes d'aprendre del millor. En Montoliu, sense creuar massa paraules, el va fer seure al piano i interpretar diversos temes. Al cap d'una estona es va asseure al seu costat i li va ensenyar alguns trucs pianístics. El Sabatés va sortir tan entusiasmat que va tenir clar que havia de gravar un disc amb el seu mestre. I així va gestar-se Vampyria.

El Jordi Sabatés sempre ha estat un home molt lligat al concepte, a l'obra d'art completa i complexa, a musicar universos preexistents des de perspectives musicals: pot ser l'univers Tolkien d'El senyor dels anells, o pot girar al voltant de figures com Baudelaire, Borges, Keaton, Mompou o Chopin. I tot i trepitjar sonoritats jazzístiques, Sabatés sempre ha tingut clar que és el tema de fons, el subjecte de la seva inspiració, el que mana, el que estira de la música cap als seus terrenys, lluny de les ortodòxies i dels cànons.

Aquest se laisser faire, aquest deixar-se gronxar pels universos que dibuixa el porten, en un disc dedicat ja no al mite vampíric com el títol podria suggerir sinó a una tradició romàntica europea (pensem en els Baudelaire, Shelley, Rimbaud i Débussy que ell mateix cita en el seu text de les liner notes), a fluctuar sempre entre l'esperat i l'inesperat, buscant trànsits entre dos móns —el dels vius i el dels morts?— fluir/fugir d'una escala tradicional a una sonoritat insospitada, a una estridència controlada, a una sortida de to, a uns petits escarafalls quasi imperceptibles i perfectament integrats en el tot musical, que evoquen, que suggereixen, que transporten.

Sabatés i Montoliu, el primer al piano, el segon a la versió elèctrica del mateix, s'enfilen l'un a l'altre, s'entortolliguen com si només hi hagués un instrument i només un artista. Però en són dos, i grans. A través d'ambdós desfilen unes melodies que ben bé podrien il·lustrar el quadre L'illa dels morts de Böcklin (més endavant, Sabatés composarà un tema amb aquest nom), una visita a un jaciment neolític, una passejada nocturna pel cementiri de Montparnasse, regar les flors del mal o bressolar el petit Kafka trobat en un cistell abandonat a les portes d'una mansió atrotinada.

James Ingram - The power of great music (1991)

Mentre el món ja començava a orientar-se cap al rock alternatiu, a punt d'abraçar el canvi que va suposar Nirvana i el grunge, jo encara estava ancorat en el Rn'B americà, les seves balades tallades totes pel mateix patró i les veus suposadament interessants dels Peter Cetera, Michael Bolton i companyia. Aquest disc del James Ingram va arribar a les meves mans a través del tema de la pel·licula d'animació 'Fievel y el nuevo mundo', una balada absolutament mil·limètrica cantada a duet amb la mítica Linda Ronstadt, 'Somewhere out there', que em va semblar la perfecció feta música durant aproximadament cinc o sis setmanes (sí, així d'efímeres eren les meves opinions radicals al gir de la dècada). El que em vaig trobar en la resta del disc, val a dir-ho, el va convertir en un dels més sentits al meu plat durant la meva joventut incipient.

Perquè la seva primera cara estava completament farcida d'allò que més m'agradava: balades pop amb la seva entrada de teclats, la seva estructura vers-tornada-vers-tornada-solo-tornada, i una temàtica romanticona i toveta que omplia les meves quimeres amoroses dels vint anys. La veu rodona i profunda de l'Ingram m'arribava clara i podia quasi bé entendre totes les lletres amb el meu anglès de batxillerat. 'Just once' em segueix semblant un tros de tema preciós, i el ja mencionat tema de la pel·lícula d'animació aguanta molt bé perquè està magníficament produïda i perquè es nota que el James Horner, compositor de la banda sonora del film, hi va ficar cullerada.

I encara que la segona galta del vinil mai em va enganxar tant, doncs s'endinsa en tempos més accelerats que em trencaven la màgia, encara es pot rescatar la meravellós 'Baby, come to me' a duet amb la Pati Austin, que va ser el tema de l'Ingram més exitós i popular.

Escolto ara aquests discs de la meva joventut amb una mica de vergonya (poca), però molt encuriosit en trobar-hi música molt sòlida que aguanta el pas del temps millor del que era d'esperar.