John Coltrane and Johnny Hartman - John Coltrane and Johnny Hartman (1963)

Un dels duets més reeixits de la història (del jazz i de la música), al meu gust, és el que quedà enregistrat en aquesta sessió d'Impulse produïda pel Bob Thiele el 7 de Març de 1963. S'hi disolen, de manera natural, el saxo tenor del Coltrane i la veu de baríton del Hartman, al llarg de sis balades clàssiques que deixen espai perquè tots dos puguin desplegar els seus talents. 

El fraseig net i sinuós del Coltrane mai ha sonat tan melangiós, tan romàntic, tan entregat a l'amor i al desamor. I la veu profunda del Hartman omple cada racó de l'àlbum, explicant els seus patiments amorosos amb aquella mena de deixadesa del crooner a qui sembla no importar-li estar-ho passant malament però que necessita cantar-ho perquè no li afecti.

A tot això, la banda la completa ni més ni menys que el gran McCoy Tyner al piano, el jimmy Garrison al baix i l'Elvin Jones a la bateria, deixant sempre el protagonisme als que signen el disc, però mai deixant de contribuir a la preciosa calidesa del disc.

Un regal per a les oïdes, un d'aquells àlbums que tant li pots posar a qui més t'estimes per amanir musicalment un sopar romàntic com pots voler-te'l escoltar tot/a sol/a per furgar una mica més en les ferides d'amor. 

 

Gino Vanelli - Pauper in paradise (1977)

El Gino Vanelli tenia 20 anys quan, ple de confiança en sí mateix, va esperar d'amagat al pàrquing de la discogràfica A&M a un dels dos amos, el Herb Alpert. Quan va aparèixer va córrer cap a ell entre els seus guardaespatlles i va poder entregar-li una demo de la seva música. L'Alpert no va dubtar a fitxar-lo i produir-li el primer disc.

I no hi ha dubte que l'Alpert tenia ull per reconèixer el talent, però en aquest cas li traurem una mica de mèrit, perquè el Gino és una força de la naturalesa i no cal ser un expert musical per quedar enlluernat per la seva ambició, la seva capacitat vocal i la seva visió musical amplíssima. Fins que van arribar els 80 i la MTV (moment en què tots els músics i bandes van haver de repensar-se, visual i musicalment), aquest canadenc d'arrels italianes va entregar un bon grapat de discs que flirtejaven amb el funk, el soul i el rock progressiu. 

Ampul·lós i exagerat, amb lletres que farien avergonyir a —posem per cas— el mateix Bon Jovi de tan carrinclones i suades com eren les seves rimes i metàfores, és aquesta mateixa pretenciositat hiperbòlica la que fa dels discs del Vanelli uns territoris molt generosos, plens de sorpreses i de moments destacables, ja siguin per magnífics o per molt qüestionables.

Aquest cinquè àlbum és, de fet, el cúlmen d'aquesta ampul·lositat. Està, val a dir-ho, molt en línia del que es portava en l'època: discos conceptuals, semi-simfònics, artificiosos, pretenciosos, obres que pretenien ser més que una simple compilació de diversos temes solts, amb una unitat formal i temàtica que els convertís en allò que es deia un "àlbum conceptual". Vanelli planteja una primera galta del vinil amb cinc temes que segueixen la seva tendència anterior, però s'aboca a la segona amb un doble tema sense solució de continuïtat emparat per la Royal Philharmonic Orchestra on la grandiloqüència es desboca i les diverses trames de les composicions fluctuen entre l'intimisme i l'explosió orquestrada.

Quan canta, Vanelli segueix sonant a crooner melòdic dotadíssim, però rebutja el pop per abraçar el rock progressiu barrejat amb el soul (ell va ser el primer artista caucàsic en participar en el mític programa de TV Soul train) i el jazz. La barreja, aquí més que mai, sona tan fascinant com ambiciosa. I si bé no és potser aquest el més rodó dels seus discs (personalment m'atrau més Brother to brother o, ja de la seva etapa dels 80, el Nightwalker) segueix sent una obra molt complexa i plena de racons que explorar.

The Jacksons - Triumph (1980)

A la contraportada d'aquest vinil del 1980 i figura un dibuix d'un paó en tota la seva bellesa, desplegant les seves formoses plomes multicolors. Encara més, un petit text convida a una analogia entre la barreja esplendorosa de colors i la de races i ètnies, sempre a través de la música. Perquè el que feien els Jackson en aquest canvi de dècada era, tot seguint el que el Michael ja havia fet un any abans amb l'Off the wall, mesclar les arrels de la música negra (hi ha, realment, "música negra"?) amb les de la música blanca (aquesta sí, segur, que existeix: és la que els blancs li van robar als negres) i oferir una amalgama poderososíssima de funk, soul, R n' B i pop que esdevingué irresistible i marca de la casa, resultant en el que, al meu gust, és el millor disc dels germans Jackson, amb una producció magnífica i molt d'encert per fabricar hits comercials que entren molt fàcil i sovint conviden a ballar.

'Can you feel it', 'Heartbreak hotel', 'Walk right now' però sobretot 'Lovely one' poden sonar a una extensió de l'esmentat Off the wall, però tenir això per dolent seria absurd i incoherent. Una extensió d'un disc enorme (el millor del Michael en solitari?) és un regal que cal escoltar amb totes les orelles ben parades (i amb els peus disposats a moure's). 

The Jacksons - Victory (1984)

Quan fas un disc grupal en què hi participa el Michael Jackson en el cim de la seva carrera i de la seva popularitat corres el risc que et surti un disc del Michael Jackson amb "alguns acompanyants", per molt que aquests siguin els seus germans. No és així a Victory. Però potser hagués sigut millor que ho hagués estat.

Més que res perquè el disc patina quan el Michael desapareix i, per contra, té moments de brillantor quan agafa el micròfon. Ja sigui en el primer senzill, l'State of shock cantat a duet amb el Mick Jagger, ja sigui en el segon, Torture, cantat amb el Jermaine, sengles arrencades d'ambdues galtes del vinil, la cosa rutlla. Ja sigui perquè el Michael actua com a tractor de tota la resta, ja sigui perquè el seu fraseig inconfusible, sempre a mig camí del pop i del soul, fa cavalcar els temes, el pop radiofònic grandiloqüent funciona molt bé.

Però quan s'aparta, quan els Tito, Randy, Jackie, Marlon i Jermaine s'amorren al micròfon, la cosa decau. I molt. Inconsistents i perfectament oblidables, tots els temes que no tenen al Michael al capdavant resulten vulgars, tant musicalment com en les seves lletres (Girl, I want your body / You know I love your body / Girl, I need your body / Why don't you come home with me now?... molt bé, Marlon... de traca).

I ara, permeteu-me parlar un segon del videoclip del tema Torture. Perquè encara puc recordar quan la Lulú Martorell, en aquell programa de TV espectacular que es deia Pleitaguensam, va proposar un concurs als espectadors en què els demanava ajut per intentar entendre què carall hi passava, en el vídeo! Veure'l avui en dia sembla un catàleg dels trops visuals dels 80: càmera lenta, efectes visuals suposadament al·lucinants, explosions, raigs de colorins pintats, difuminats, ballarines de fons, decorats de cartró-pedra...

Per acabar-ho de flipar amb el clip, m'acabo d'assabentar gràcies a la bona amiga Susana Marquina (amb qui compartia passió pel Michael Jackson) que en el vídeo... no hi apareix ni el Michael ni el Jermaine, els dos cantants del tema!!! I espera, que encara hi ha més, al Michael el van substituir per... (atenció, redoblament de tambors)... un maniquí! (Whaaaat!??!?) Sí, sí; un maniquí. Mireu el vídeo i passeu pel minut 6:03.

Què? Canta, oi? Doncs aquí un fan del Michael que no se n'havia adonat mai (el que fa la ceguesa del fan... un creu veure'l fins i tot quan no hi és).

En tot cas, el disc em porta molt bons records. Per què? Us explico.

Devia tenir jo 13 o 14 anys i mentre la meva àvia em preparava el dinar jo posava aquest disc a tota castanya i feia playback i una coreo que em semblava que era de "lo más". Mentre ho repetia, un cop i un altre, m'imaginava fent-ho en públic, potser en alguna festa de final de curs. Com veieu, aquí un estava, ja llavors, molt necessitat d'un públic, encara que fos imaginari.

Perquè per tal que el públic fos real i no imaginari calia una cosa més: valor. I no... d'això no n'anava pas sobrat, no... 

Diana Ross - Eaten Alive (1985)

Diana Ross produïda pels Bee Gees i amb un tema produït pel Michael Jackson. I no cal dir massa més. Bé, va... sí, diem alguna cosa més.

Hi ha discs que corres a comprar-te perquè has sentit un dels seus singles i no pots esperar més a posseir-lo, a tenir-lo entre les mans. Això és el que em va passar amb aquest Eaten Alive just després de veure el videoclip (que hi sortís el Michael Jackson, de qui jo era fan indiscutible, hi va tenir, sospito, alguna cosa a veure). Sigui pel motiu que sigui, aquella tarda no vaig acabar a la meva botiga de discs de referència (Discos Balada, al carrer Pelai de Barcelona), sinó a Werner, la botiga de HI-FI que encara aguanta al carrer Fontanella i que, en el seu temps, venia també vinils.

I és clar, sempre hi ha la por d'haver-te comprat un àlbum sencer per una sola cançó i que després sigui una decepció. Doncs no, amiguets i amiguetes! Resulta que aquest cop el disc és una autèntica passada, de cap a peus. Ja sabem de l'habilitat dels germans Gibb produint-li coses a cantants amb solera (Kenny Rogers, Dionne Warkwick, Barbra Streisand), sempre amb molt bons resultats, posant-li tots els tics i tots els trucs que els australians sempre han fet servir per encadenar-nos als seus incomptables èxits, propis i aliens. 

La sobreproducció és marca de la casa, amb cors dels mateixos Bee Gees (no s'estan mai de cobrar algun cèntim de més posant-hi veus), ecos i reverberacions estrafolàries i exagerades, o les bateries força sintètiques que ells mateixos farien servir en el seu E.S.P. uns anys més tard. La cosa és que aquesta sobreproducció no es menja l'elegància de la Diana Ross sinó que, al contrari, sembla destacar-la, com elevant-la per sobre de la producció. La Ross sona més digna i segura que en cap altra dels seus discs anteriors, i la seva veu serena i característica es fa seus tots els talls. 

La seva actitud en els temes ràpids (Eaten Alive, el superhit Chain Reaction) és de diva, no deixant-se portar pels ritmes marcats i accelerats i deixant que la llangor habitual en ella s'hi emmotlli. I en els mig temps o, fins i tot, en les balades (More and more, que bonica!), la Ross sona tan magnífica, tan senyora com sempre, amb el seu vibrato característic i aquell punt d'aire que des dels seus inicis la convertí en una cantant de veu seductora.

El disc, perfectament equilibrat en les seves dues galtes, és una delícia d'escoltar, fins i tot avui, quaranta anys després, fins i tot malgrat la producció vuitantera lleugerament kitsch que el caracteritza.

El mandarí meravellós - Béla Bartók (1982)

Aquesta suite per al ballet 'El mandarí meravellós' és fascinant a més no poder. La música de Bartók, molt expressiva, acompanya la fantàstica història de tres pinxos que convencen a una prostituta perquè sedueixi homes des de la seva finestra, els atregui i, un cop al pis, l'atraquin. Però un dels homes que atrau és un mandarí misteriós que s'abraona sobre la noia lascivament, i ella se li resisteix. 

Els pinxos se li tiren a sobre i li claven diverses ganivetades, però el mandarí misteriós ni s'immuta. El mandarí torna a assaltar la noia, i els pinxos tornen a agafar-lo, i aquest cop el pengen del sostre. Llavors, el cos del mandarí comença a emetre una llum increïble.

La noia decideix acabar amb ell, però per comptes d'usar la violència, el deixa que se li acosta i l'abraça. En quan ho fa, les ferides del mandarí comencen a sagnar i, apaivagat el seu desig, mor. 

Així de pertorbador és aquest ballet de Bartók basat en un llibret Menyhért Lengyel. La música del compositor hongarès, per descomptat, recull aquest desig soterrat que s'escampa i s'expandeix incontroladament, amb un estira i arronsa extremat i explosiu. El ballet, en la seva estrena, va causar tal commoció que es va prohibir, i a no es va tornar a representar en vida de Bartók. 

Manual de cortejo - Rodrigo Cuevas (ronda a Raül Refree) (2020)

Ha costat, però la reivindicació d'allò local, de la tradició musical, ha acabat trobant un espai en el microcosmos cultural contemporani. Superada l'obsessió per allò forà, sobretot anglosaxó, aparcat el cosmopolitisme pop que ens feia creure que tot allò global era millor perquè ens feia moderns, ens incloïa en la contemporaneïtat, la prudència i la calma ens ha permès mirar cap endins o, si més no, més a prop, rescabalant el maltractament de totes aquelles particularitats sonores enganxades a la terra, als pobles, i no als despatxos de les grans productores musicals.

Rosalía, Sílvia Pérez Cruz, els Hermanos Cubero, el Niño de Elche i tants altres han reivindicat allò local i tradicional, les arrels, unes vegades mantenint-los purs en un exercici de conservació molt lloable, altres fusionant-los amb una producció enginyosa i moderna. En aquesta segona direcció busca el Rodrigo Cuevas reflotar la tradició musical asturiana i galega, deixant que el Refree faci allò que sap fer tan bé: trobar-li unes sonoritats impossibles a quelcom aparentment immutable.

Cuevas tira de muñeiras, coples i xiringüelos per dibuixar una topografia que sona propera, que sona natural i quotidiana, entre textures electròniques i percussions sintètiques que fan que el disc remeti tant al passat com al present. I ho canta amb els habituals melismes dels pals que toca, amb una veu clara i directa que sense fer-te tremolar per dins sí compleix amb escreix la seva feina.

Hi ha històries d'amor i de desamor, però també de crims innombrables comesos sota la cobertura d'un garrulisme de poble i d'una Espanya franquista i retrògrada. I hi ha testimonis de persones de carn i ossos, habitants de contrades menys remotes del que semblen, que ens recorden històries, personatges i tradicions que el temps sembla voler empassar-se.

Cuevas està decidit a seguir aquesta senda d'investigació, recerca i experimentació amb la tradició, i se li pot augurar un futur immens a poc que tingui la precisió i l'encert de seguir fent discs com aquest magnífic Manual de cortejo.

Halsey - Manic (2020)

En un context musical prefabricat, l'única esperança és la individualitat, la personalització, l'obertura en canal: la veritat. Perquè els embolcalls ja estan fets, i uns es copien dels altres esperant encaixar, no desentonar. Però mai no hem de jutjar un llibre per la portada, ni un caramel per l'embolcall.

Perquè la Halsey necessita parlar d'ella mateixa, i no de tòpics universals. I en la seva confessió autodestructiva, aquest Manic és un mirall que ella mateixa ha construït ("Standing now, in the mirror that I built myself", canta al tema batejat amb el seu propi nom i que obre el disc) en què pot explicar-nos que el seu cel no és blau ("my sky's not blue, it's violent rain", a Clementine) o que està constantment tenint depressions i desmais ("Because in my world, I'm constantly, constantly havin' a breakthrough (Hmm) / or a breakdown, or a blackout", també a Clementine).

I ho canta amb aquella veu constantment reclosa en una gola ofegada, que sembla incapaç d'obrir-se i alliberar-se, que té tendència a apagar-se cap al finals dels versos. Fraseja hàbilment, enllaçant versos incomplets amb els següents o, fins i tot, amb les tornades, generant micro-tensions que es resolen immediatament després, mentre construeix rimes directes en apariats, reforçant aquesta qualitat de tensió i resolució ràpida.

I canta al despit d'amants inútils i aprofitats, a una indústria musical opressora, a homes desagraïts. Però sempre, sempre, carregant contra ella mateixa, orientant el despit en la mateixa direcció, odiant-se a sí mateixa i a la seva incapacitat de superar-se i d'anar més enllà del que les seves limitacions li permeten.

El disc avança pels seus generosos 16 talls amb temes de curta durada però molt directes, amb tornades que no es repeteixen mai en excés, i buscant una certa amplitud sonora que és, alhora, una gran basa i una limitació. Perquè en la seva ambició, la Halsey busca acostar-se a un públic ampli i aficionat als hits radiofònics a través d'una notable riquesa musical —que si arpegis de guitarra, que si flirteigs amb el cabaret-pop, que si ara semblo la Pink, que si ara la Rihanna— i això genera, al mateix temps, un disc ric i entretingut, però també una certa sensació de difusió, de dilució en terrenys massa trillats. Com de bonica seria una edició d'aquest Manic sense concessions.

A pesar de tot, la Halsey surt triomfant gràcies a la seva sinceritat, a fer d'aquest disc un confessionari honest i frontal, sense pèls a la llengua en el qual no té cap recança a cantar que "your pussy is wonderland" o bastir una metàfora tan deliciosa com dolorosa al voltant dels seus problemes de fertilitat ("They told me once, nothing grows / When a house ain't a home", a More).

La simfonia fantàstica de Berlioz

El primer cop que vaig sentir aquesta simfonia va ser quan el personatge del Patrick Bergin a 'Durmiendo con su enemigo' l'escoltava obsessivament, mentre enclaustrava, oprimia i assetjava a la pobra Julia Roberts. Em va costar desenganxar-la d'aquest record, però hores d'ara aquest origen cinematogràfic ja no és més que una anècdota molt diluida en el passat.

Perquè aquesta obra de Berlioz és una meravella. Ja em perdonareu però és... fantàstica. Plenament romàntica en quant a la seva intenció descriptiva, intentant evocar una situació o una història únicament des de la música, va ser l'última per a la qual Berlioz va escriure un programa que ajudés als espectadors a escoltar-la i a "entendre-la". En aquest programa en explica la història d'un home que cau bojament enamorat i que, en el desesper de ser rebutjar, s'enverina. El verí, però, no és prou fort i tan sols el sumeix en una mena d'estat semi-inconscient, com oníric, en què s'imagina a la seva estimada en un ball, passejant pels camps.

Però el deliri el porta a imaginar que li és infidel i, encara en somnis, decideix assassinar-la (i aquí tornen els ecos de la pel·lícula, oi?). És jutjat i condemnat a mort, i portat al cadafal. La seva darrera visió, al fil de la mort per guillotina, és la d'un conciliàbul de bruixes i monstres que el torturen,

Així de fantàstica és la història i, per descomptat, la música d'aquesta Symphonie Fantastique, una de les seves obres mestres més reconegudes. Escoltar la música tenint aquesta trama al cap és esfereïdor i, alhora, fascinant, de tant evocadora com és la música, de tant reconeixibles com són els diferents elements i leit motiv que l'omplen.

Gaudiu d'aquesta meravella en aquesta versió en directe de l'Orquestra Filharmònica de Radio France dirigida per Myung-Whun Chung el 13 de Setembre de 2013.

Wynton Marsalis i la Jazz at Lincoln Center Orchestra, en directe al Palau de la Música (28/2/2020)

Foto: Robert Ferreres: @robert9ferreres

"La veritat de la música s'ha de preservar", reclamava el Wynton Marsalis davant d'un Palau de la Música absolutament a vessar. "I per això cal donar veu als joves", insistia, després d'haver-li donat l'oportunitat al Lluc Casares de participar com a convidat amb la banda, i d'haver convidat personalment a la Sant Andreu Jazz Band del Joan Chamorro a fer de teloners.

Perquè Marsalis ha dedicat tota la seva carrera a estudiar i preservar el jazz, si més no el que es feia abans que la fusió dels 70 i 80 li canviés la cara. Des dels seus inicis amb el moviment dels Young Lions, on intentava retornar el jazz acústic a la prominència i als caps de cartell, fins a la seva gestió al davant del Lincoln Center des d'on promou l'estudi del jazz, la seva difusió a les escoles i, en definitiva, la cura per les arrels jazzístiques, Marsalis sempre ha estat lligat a un cert neoclassicisme reivindicatiu.

Foto: Joan Carles: @JazzCfree

Anit el va desplegar sobradament al Palau de la Música, recuperant clàssics com Duke Ellington, Jerry Roll Morton, Buddy Bolden però també peces més modernes dels "nous clàssics" com Thelonious Monk o Wayne Shorter. Wynton descarregà tota la precisió mil·limètrica d'una banda sòlida com poques, amb una fogositat metàl·lica tremenda que feu retrunyir les estructures d'un Palau atapeït com mai, delerós de veure una de les icones de la història del jazz.

La icona, però, no és una diva. Al contrari, Marsalis s'integra en la banda com a un més de la seva secció (al darrera de tot, última fila, enquadrant-se dins la secció de les trompetes, com qualsevol altre), fugint de ser el solista principal (de fet hi ha companys seus que tingueren més oportunitats solistes que ell) i actuant, això sí, de mestre de cerimònies, micròfon en mà, presentant els temes i incidint en la seva manera d'entendre el jazz.

Foto: Joan Carles: @JazzCfree

Quan ell era el solista, en tot cas, la claredat de la seva trompeta, amb aquell vibrato elegant i punyent, removia les entranyes i et transportava a altres èpoques on el jazz era més juganer, menys cerebral, més festiu. Però aquest no era el seu paper. Marsalis cedí el protagonisme als talentosos músics de la seva banda perquè es lluïssin tant en el seu paper d'intèrprets com en el d'arranjadors de peces mítiques adaptades per a la banda.

De regal, en el primer comiat de la vetllada, piano, baix, bateria i la trompeta del Marsalis, quedant-se endarrerits de la resta de músics, improvisaren un quartet efímer però intens que deixà amb ganes de més. Podrem mai més tornar a veure un Marsalis excels i solista en format de quartet o quintet?

Foto: @TheOutlaw76

Sigui com sigui, les dues ovacions eixordadores amb el públic completament dempeus ratificaven una nit intensa farcida de bon jazz executada per una banda excelsa, compacta i brillant. Si el llegat del jazz estava, a principis dels 80, en mans del Wynton Marsalis, aquest ha sabut fer camí i preparar a aquells/es que han de continuar la seva feina.