Gino Vanelli - Pauper in paradise (1977)

El Gino Vanelli tenia 20 anys quan, ple de confiança en sí mateix, va esperar d'amagat al pàrquing de la discogràfica A&M a un dels dos amos, el Herb Alpert. Quan va aparèixer va córrer cap a ell entre els seus guardaespatlles i va poder entregar-li una demo de la seva música. L'Alpert no va dubtar a fitxar-lo i produir-li el primer disc.

I no hi ha dubte que l'Alpert tenia ull per reconèixer el talent, però en aquest cas li traurem una mica de mèrit, perquè el Gino és una força de la naturalesa i no cal ser un expert musical per quedar enlluernat per la seva ambició, la seva capacitat vocal i la seva visió musical amplíssima. Fins que van arribar els 80 i la MTV (moment en què tots els músics i bandes van haver de repensar-se, visual i musicalment), aquest canadenc d'arrels italianes va entregar un bon grapat de discs que flirtejaven amb el funk, el soul i el rock progressiu. 

Ampul·lós i exagerat, amb lletres que farien avergonyir a —posem per cas— el mateix Bon Jovi de tan carrinclones i suades com eren les seves rimes i metàfores, és aquesta mateixa pretenciositat hiperbòlica la que fa dels discs del Vanelli uns territoris molt generosos, plens de sorpreses i de moments destacables, ja siguin per magnífics o per molt qüestionables.

Aquest cinquè àlbum és, de fet, el cúlmen d'aquesta ampul·lositat. Està, val a dir-ho, molt en línia del que es portava en l'època: discos conceptuals, semi-simfònics, artificiosos, pretenciosos, obres que pretenien ser més que una simple compilació de diversos temes solts, amb una unitat formal i temàtica que els convertís en allò que es deia un "àlbum conceptual". Vanelli planteja una primera galta del vinil amb cinc temes que segueixen la seva tendència anterior, però s'aboca a la segona amb un doble tema sense solució de continuïtat emparat per la Royal Philharmonic Orchestra on la grandiloqüència es desboca i les diverses trames de les composicions fluctuen entre l'intimisme i l'explosió orquestrada.

Quan canta, Vanelli segueix sonant a crooner melòdic dotadíssim, però rebutja el pop per abraçar el rock progressiu barrejat amb el soul (ell va ser el primer artista caucàsic en participar en el mític programa de TV Soul train) i el jazz. La barreja, aquí més que mai, sona tan fascinant com ambiciosa. I si bé no és potser aquest el més rodó dels seus discs (personalment m'atrau més Brother to brother o, ja de la seva etapa dels 80, el Nightwalker) segueix sent una obra molt complexa i plena de racons que explorar.

The Jacksons - Triumph (1980)

A la contraportada d'aquest vinil del 1980 i figura un dibuix d'un paó en tota la seva bellesa, desplegant les seves formoses plomes multicolors. Encara més, un petit text convida a una analogia entre la barreja esplendorosa de colors i la de races i ètnies, sempre a través de la música. Perquè el que feien els Jackson en aquest canvi de dècada era, tot seguint el que el Michael ja havia fet un any abans amb l'Off the wall, mesclar les arrels de la música negra (hi ha, realment, "música negra"?) amb les de la música blanca (aquesta sí, segur, que existeix: és la que els blancs li van robar als negres) i oferir una amalgama poderososíssima de funk, soul, R n' B i pop que esdevingué irresistible i marca de la casa, resultant en el que, al meu gust, és el millor disc dels germans Jackson, amb una producció magnífica i molt d'encert per fabricar hits comercials que entren molt fàcil i sovint conviden a ballar.

'Can you feel it', 'Heartbreak hotel', 'Walk right now' però sobretot 'Lovely one' poden sonar a una extensió de l'esmentat Off the wall, però tenir això per dolent seria absurd i incoherent. Una extensió d'un disc enorme (el millor del Michael en solitari?) és un regal que cal escoltar amb totes les orelles ben parades (i amb els peus disposats a moure's). 

The Jacksons - Victory (1984)

Quan fas un disc grupal en què hi participa el Michael Jackson en el cim de la seva carrera i de la seva popularitat corres el risc que et surti un disc del Michael Jackson amb "alguns acompanyants", per molt que aquests siguin els seus germans. No és així a Victory. Però potser hagués sigut millor que ho hagués estat.

Més que res perquè el disc patina quan el Michael desapareix i, per contra, té moments de brillantor quan agafa el micròfon. Ja sigui en el primer senzill, l'State of shock cantat a duet amb el Mick Jagger, ja sigui en el segon, Torture, cantat amb el Jermaine, sengles arrencades d'ambdues galtes del vinil, la cosa rutlla. Ja sigui perquè el Michael actua com a tractor de tota la resta, ja sigui perquè el seu fraseig inconfusible, sempre a mig camí del pop i del soul, fa cavalcar els temes, el pop radiofònic grandiloqüent funciona molt bé.

Però quan s'aparta, quan els Tito, Randy, Jackie, Marlon i Jermaine s'amorren al micròfon, la cosa decau. I molt. Inconsistents i perfectament oblidables, tots els temes que no tenen al Michael al capdavant resulten vulgars, tant musicalment com en les seves lletres (Girl, I want your body / You know I love your body / Girl, I need your body / Why don't you come home with me now?... molt bé, Marlon... de traca).

I ara, permeteu-me parlar un segon del videoclip del tema Torture. Perquè encara puc recordar quan la Lulú Martorell, en aquell programa de TV espectacular que es deia Pleitaguensam, va proposar un concurs als espectadors en què els demanava ajut per intentar entendre què carall hi passava, en el vídeo! Veure'l avui en dia sembla un catàleg dels trops visuals dels 80: càmera lenta, efectes visuals suposadament al·lucinants, explosions, raigs de colorins pintats, difuminats, ballarines de fons, decorats de cartró-pedra...

Per acabar-ho de flipar amb el clip, m'acabo d'assabentar gràcies a la bona amiga Susana Marquina (amb qui compartia passió pel Michael Jackson) que en el vídeo... no hi apareix ni el Michael ni el Jermaine, els dos cantants del tema!!! I espera, que encara hi ha més, al Michael el van substituir per... (atenció, redoblament de tambors)... un maniquí! (Whaaaat!??!?) Sí, sí; un maniquí. Mireu el vídeo i passeu pel minut 6:03.

Què? Canta, oi? Doncs aquí un fan del Michael que no se n'havia adonat mai (el que fa la ceguesa del fan... un creu veure'l fins i tot quan no hi és).

En tot cas, el disc em porta molt bons records. Per què? Us explico.

Devia tenir jo 13 o 14 anys i mentre la meva àvia em preparava el dinar jo posava aquest disc a tota castanya i feia playback i una coreo que em semblava que era de "lo más". Mentre ho repetia, un cop i un altre, m'imaginava fent-ho en públic, potser en alguna festa de final de curs. Com veieu, aquí un estava, ja llavors, molt necessitat d'un públic, encara que fos imaginari.

Perquè per tal que el públic fos real i no imaginari calia una cosa més: valor. I no... d'això no n'anava pas sobrat, no... 

Diana Ross - Eaten Alive (1985)

Diana Ross produïda pels Bee Gees i amb un tema produït pel Michael Jackson. I no cal dir massa més. Bé, va... sí, diem alguna cosa més.

Hi ha discs que corres a comprar-te perquè has sentit un dels seus singles i no pots esperar més a posseir-lo, a tenir-lo entre les mans. Això és el que em va passar amb aquest Eaten Alive just després de veure el videoclip (que hi sortís el Michael Jackson, de qui jo era fan indiscutible, hi va tenir, sospito, alguna cosa a veure). Sigui pel motiu que sigui, aquella tarda no vaig acabar a la meva botiga de discs de referència (Discos Balada, al carrer Pelai de Barcelona), sinó a Werner, la botiga de HI-FI que encara aguanta al carrer Fontanella i que, en el seu temps, venia també vinils.

I és clar, sempre hi ha la por d'haver-te comprat un àlbum sencer per una sola cançó i que després sigui una decepció. Doncs no, amiguets i amiguetes! Resulta que aquest cop el disc és una autèntica passada, de cap a peus. Ja sabem de l'habilitat dels germans Gibb produint-li coses a cantants amb solera (Kenny Rogers, Dionne Warkwick, Barbra Streisand), sempre amb molt bons resultats, posant-li tots els tics i tots els trucs que els australians sempre han fet servir per encadenar-nos als seus incomptables èxits, propis i aliens. 

La sobreproducció és marca de la casa, amb cors dels mateixos Bee Gees (no s'estan mai de cobrar algun cèntim de més posant-hi veus), ecos i reverberacions estrafolàries i exagerades, o les bateries força sintètiques que ells mateixos farien servir en el seu E.S.P. uns anys més tard. La cosa és que aquesta sobreproducció no es menja l'elegància de la Diana Ross sinó que, al contrari, sembla destacar-la, com elevant-la per sobre de la producció. La Ross sona més digna i segura que en cap altra dels seus discs anteriors, i la seva veu serena i característica es fa seus tots els talls. 

La seva actitud en els temes ràpids (Eaten Alive, el superhit Chain Reaction) és de diva, no deixant-se portar pels ritmes marcats i accelerats i deixant que la llangor habitual en ella s'hi emmotlli. I en els mig temps o, fins i tot, en les balades (More and more, que bonica!), la Ross sona tan magnífica, tan senyora com sempre, amb el seu vibrato característic i aquell punt d'aire que des dels seus inicis la convertí en una cantant de veu seductora.

El disc, perfectament equilibrat en les seves dues galtes, és una delícia d'escoltar, fins i tot avui, quaranta anys després, fins i tot malgrat la producció vuitantera lleugerament kitsch que el caracteritza.