La clau està en un equilibri sagaç i oportú de molts dels elements que l'havien distingit fins al moment: cap instrument analògic, una sensibilitat rock sobre textures electròniques, i una innegable habilitat per acumular passatges canviants i molt enginyosos que fan de l'escolta de l'àlbum una muntanya russa expressiva i dinàmica.
D'afegit, la seva companyia discogràfica (A&M) li va demanar que per a aquest àlbum compongués peces que fossin el màxim de radiables possible, conscients com eren de que la música electrònica, sobretot si flirtejava amb el pop o el rock, gaudia de cada cop més popularitat entre les grans audiències. Fast optà per un cúmul de peces més curtes del que en ell era habitual, i batejant-los amb títols gens obscurs i molt evocadors com Terminal hotel, Electric blue, After the earthquake, Falcons and eales, flight of the looking glass o An end to history.
Inesperadament, però, el disc no va assolir ni les vendes ni el clamor dels seus anteriors treballs, potser evidenciant que la marca Synergy s'havia devaluat. Potser precisament per això i gràcies al nom que el Larry Fast s'havia fet en la indústria, reputat pel seu coneixement i la seva destresa amb els instruments electrònics però també per la seva fina oïda, el seus passos següents en la indústria musical van ser orientats més a les col·laboracions amb altres artistes (alguns de tan renom com Peter Gabriel) que no pas a crear música pròpia, deixant el seu projecte en un segon pla i quasi dorment fins que l'any 1987 retornà amb el seu notable Metropolitan suite.
