Francis Lai - Banda sonora de la pel·lícula Ojos Negros (1987)

Elegant i decadent banda sonora la del mestra Francis Lai (autor de més d'un centenar de bandes sonores, des de la d'Un homme et une femme fins a Love story) per recrear les històries creuades dels pacients ingressats en un sanatori de muntanya, i d'uns personatges que fluctuen entre l'abandó i el sentimentalisme, tot il·lustrant uns contes de Txekhov.

Lai ja ens té acostumats a les seves peces sentimentals, habitualment recolzades en piano, però sovint adornades amb cordes que li donen cos a la seva música. I aquí també segueix aquest patró (com a la preciosa Traducció d'una carta, lànguida i melancòlica alhora) però no s'està d'apartar-se'n quan la trama ho requereix (com a la grandguinyolesca A través de Sant Petersburg).

Molt encertadament, la banda sonora de Lai ve contrapuntejada, per una banda, amb peces clàssiques que van des d'un vals d'Strauss fins a l'Una voce poco fa d'El barber de Sevilla de Rossini, passant per Mozart. I per una altra amb peces més populars de l'època (principi de segle XX) com una masurca o una dansa gitana.

El conjunt és extremadament evocador ja no només d'una època sinó d'un indret concret, aquest sanatori de mètodes avui en dia molt qüestionables que generaven mons en miniatura i on les emocions sempre oscil·laven entre la depressió i l'eufòria, talment com aquesta interessant banda sonora del Francis Lai.

ZZ Top - Tres hombres (1973)

Aquest àlbum va ser el que va col·locar als ZZ Top allà on ja van quedar-se durant dècades, l'Olimp del blues-rock i del boogie. I ho feu perquè la producció del Bill Hamm aquest cop va endurir les guitarres i condensar el so, que aquí ja va consolidar el trio com si fos una bola de demolició rodolant muntanya avall, inevitable i devastadora.

La secció rítmica és pur metrònom, pur shuffle i pur blues-rock, i les guitarres del Gibbons sonen cada cop més musculoses i icòniques. Encara hi falten els hits, perquè tan sols el mític La grange ha acabat formant part del seu repertori habitual, però a Tres hombres ja s'escolten els ZZ Top que ho rebentarien amb l'Eliminator pocs anys més tard.

Hi ha canya, hi ha groove, hi ha humor destraler, i s'hi escoltar la remor de les baralles de bars de carretera i la ferum a cervesa vessada i a tabac. Hi ha, en definitiva, ZZ Top. 

Curiosity killed the cat - Keep your distance (1987)

Ni l'apadrinament de l'Andy Warhol (que fins i tot els hi va dirigir un clip musical) va fer que el mercat nord-americà s'immutés quan van aparèixer els Curiosity killed the cat, però a la seva Anglaterra natal i a bona part d'Europa el seu pop amb tints soul (una mena de Wet Wet Wet musicalment menys amanerats) va copar diverses vegades les llistes d'èxits, i els seus vídeos s'emetien contínuament als programes musicals de les televisions d'arreu.

I és cert que no són una banda revolucionària ni que deixés empremta, però sí que va ser molt present en els darrers anys de la dècada dels 80, i en bona part fou gràcies a diversos senzills que van extreure d'aquest Keep your distance. 

El disc arrenca directament amb tres d'ells,: l'enganxosa Misfit, la semi-Inxs Down to earth i la bonica Free. I enceta la segona galta amb el quart senzill, la fantàstica Ordinary day. I si de nou temes que té l'àlbum quatre són material prou decent com per publicar-los per separat ho hauries de fer molt malament perquè l'altra meitat del disc els desmereixés. I no, no ho fan.

Perquè el disc sencer orbita al voltant d'una proposta molt sòlida i clara. (Potser tan sòlida i tan clara que la banda no va saber fer-la evolucionar i després d'un segon àlbum van tancar la barraca). La veu del Ben Volpeliere-Pierrot (un paio amb aquest nom, sí o sí, havia de ser el frontman d'una banda, no em diguis que no) no voreja cap esvoranc vocal, però sona propera i està ben acompanyada per cors femenins, i la resta de la banda busca el funk sense abocar-s'hi i el soul sense fugir del pop britànic que es portava en l'època.

I tot en conjunt acaba sent un disc molt notable de pop-soul que marcà, a cop de single, una època que ja començava a donar mostres d'esgotament de totes les fórmules que l'havien convertida en musicalment mítica alhora que força oblidable.

Arcadia - So red the rose (1985)

Suggeridora continuació del projecte Duran Duran a partir de les despulles de la banda que, tot just després de gravar el tema principal del darrer James Bond del Roger Moore, ja mostrava signes de cansament així com d'esgotament comercial.

L'Andy i el John Taylor deixaven momentàniament el grup (trigarien a tornar) per ajuntar-se amb el Robert Palmer i el Tony Thompson (de Chic) i muntar l'efímer Power Station (que va aconseguir col·locar alguns senzills a dalt de tot de les llistes d'èxits), i va ser quan el Nick Rhodes, el Roger Taylor i el Simon LeBon van decidir-se a muntar aquest encara més efímer Arcadia que només va arribar a publicar aquest àlbum.

I és un àlbum bonic, tot s'ha de dir, sobretot perquè allà on la Power Station dels dos Taylors buscaven descaradament seguir surfejant l'onada de l'èxit, el seixanta percent restant dels Duran Duran van preferir apartar-se'n una mica i perseguir la vena més arty que ja s'havia començat a desenvolupar amb el Seven and the ragged tiger.

L'àlbum, és cert, arrenca buscant un senzill, però no ho aconsegueix perquè es queda a mig camí, i Election day no té la força ni la gràcia d'absolutament cap dels èxits dels Duran Duran. Però a mesura que el disc avança, recolzant-se en col·laboracions de gran nivell com Sting, David Gilmour o Herbie Hancock, els Arcadia es deixen portar per l'experimentació, pels arranjaments més complexos i variats, i encadenen algunes peces més llargues (de fins a 7 minuts i mig) que li donen dignitat i profunditat a l'àlbum.

No és un disc dels Duran Duran, però quasi. I tampoc és un disc excessivament diferent com perquè els/les fans no puguin gaudir-ne àmpliament.

Weather report - Heavy weather (1977)

Vols una banda que soni cohesionada com si els seus integrants estiguessin forjats a partir d'una sola peça de metall roent? Doncs aquí tens als Weather report, un supergrup de jazz fusió que durant un parell de dècades va obrir camins que altres no podien ni somiar, i encara menys transitar.

Arribats al punt de la seva carrera en què editen aquest Heavy weather (amb un bon grapat d'àlbums d'estudi a les butxaques i una reputació insigne quan es pujaven als escenaris) la banda estava majorment liderada pel Joe Zawinul, l'alquimista dels teclats, aquí desbocat, enginyós i fantasiós com mai. Però allò que realment fa que aquest disc sigui un dels més destacats de la seva llarga trajectòria és el pas endavant donat pel jove baixista Jaco Pastorius, que ja s'estava fent un nom en l'ecosistema jazzístic i que aquí pren un protagonisme desfermat i molt segur de si mateix amb un instrument que retruny a cada polsada, i que no només acompanya o reforça la secció rítmica sinó que esdevé un instrument prominent i protagonista en bona part de l'àlbum.

I si a aquest parell els hi afegeixes el Wayne Shorter als saxos, l'Alex Acuña a la bateria i el Manolo Badrena a la percussió ja tens, de nou, un supergup refulgent i tempestuós abocant-se a una música que se t'emporta d'una revolada a poc que et descuidis.

La porta d'entrada al disc és el seu mític Birdland, però els diversos talls d'ambdues galtes no deixen de sorprendre i de buscar camins que l'oient no espera, regalant-li girs melòdics exquisits i destresa a dojo.

Plou, però plou molt.

Bill Douglas - Jewel lake (1988)

En un gènere com la new age és fàcil confondre fragilitat i tendresa amb buidor. Però aquest no és el cas del Jewel lake del Bill Douglas, un músic que va començar imitant a l'Elvis al seu Canadà natal als anys 50 per anar evolucionant cap a pianista de jazz, fagotista de la Simfònica de Toronto als seixanta, compositor avantguardista als setanta i fins i tot s'acostà al funk a principis dels 80, i sempre combinant la seva carrera musical amb la docència.

Finalment, el seu torrent creatiu desembocà durant una bona franja de temps en la new age, a la qual va aportar el criteri musical i l'academicisme de què molts anaven curts. Aquest llac de la joia passa d'una peça inaugural de tall quasi pastoral (Angelico) a un impressionisme juganer (Infant dreams) passant per arrels celtes ((Killarney o Highland) folk proper a la world music o música sacra. El viatge sonor és vast i generós, i el Douglas se les empesca totes per aconseguir que el conjunt no grinyoli o que sembli un poti-poti musical.

I segurament la resina que ho aglutina tot sigui la delicadesa instrumental, quasi de cambra, amb un quartet en què ell s'encarrega de les tecles i del fagot, la Lisa Iottini de l'oboè, l'Anne Stackpole (que seguiria col·laborant amb en Douglas i llançaria la seva carrera en solitari) de la flauta i el Geoff Johns (que també va arrencar carrera pròpia) de la percussió, en un conjunt que es reparteix el protagonisme i evita el virtuosisme.

I escoltar aquest àlbum és talment com contemplar aquests reflexos solars sobre les suaus ondulacions del llac que apareix en la portada, on els pensaments poden vagarejar lliurement, sempre gronxats per les ones, sempre protegits per un ressol de mitja tarda evocador i fràgil com la música deliciosa d'aquest Jewel lake del Bill Douglas.

Massive attack - Blue lines (1991)

El primer àlbum dels Massive attack no va ser, precisament, un èxit comercial. La crítica especialitzada, però, sí va veure (amb encert) una perla per acabar de llustrar en ell, i així la banda pogué agafar tracció per al que acabaria sent una trilogia (iniciada amb aquest Blue lines, seguida per Protection i el seu remix a càrrec de Mad professor titulat No protection, i completada amb el mític Mezzanine) que definiria el so dels 90, de tant influent com va esdevenir.

Digues-li dub, trip-hop o bristol sound, tant se val. La qüestió és que la barreja sincrètica de diferents fonts musicals funciona (i encara ho fa avui en dia). Aquestes bases sintètiques repetitives manllevades del hip-hop nord-americà sota un llenç de samples gens protagonistes per abocar-hi al damunt ja sigui un rapeig britànic (clar i més proper al desencís que a la ràbia) o alguns versos melòdics repetitius (sovint en registres alts i femenins) confeccionen una trama sònica extremadament granítica, sòlida com una roca, però que combina amb una mena de llangor molt cinemàtica i evocadora.

Pocs àlbums més representatius d'un moment i d'un temps concrets, d'una escena —la de Bristol— i d'un estil que inundaria els clubs de l'època fent de substrat d'una legió de seguidors que sortiren de sota les pedres durant més d'una dècada per gronxar-nos musicalment en un final de segle convuls i estrany.

Stelvio Cipriani - Banda sonora d'Anonimo veneziano (1970)

Evocadora i trista banda sonora la que ordí l'Stelvio Cipriani per a la pel·lícula de l'Enrico Maria Salerno sobre una parella que mira de refer la seva relació en una Venècia caduca i mig abandonada. 

Orquestrada amb elegància i fent orbitar la partitura al voltant d'un leit motiv que en el seu moment esdevingué un èxit (sobretot gràcies a la versió cantada i inclosa en aquesta mateixa edició a càrrec del Tony Renis), la banda sonora és capaç tant d'elevar-se per sobre dels ponts en les peces més optimistes com d'arrossegar-se lànguidament pels canals o esmunyir-se pels sotoporteghi en aquelles més planyideres o decididament tristes, que de tot hi ha en aquest disc, talment com sol passar en les relacions de parella.

Estranyament (o no, sobretot si tenim en compte l'argument del film), són les segones les que resulten més rodones, i contrasten amb una certa innocència musical amb les primeres, que pretenen ser juganeres però acaben sent un xic simples o massa lleugeres.

La inclusió de l'Adagio del Concert per a oboè i orquestra de corda en Do menor del mestre Alessandro Marcello, venecià i contemporani de Vivaldi, és un encert, sobretot tenint en compte que obre la segona galta del disc i assegura una continuïtat, aquí més fastuosa i barroca, de tota la banda sonora de Cipriani. I, en tot cas, no deixa de reforçar la idea de que Cipriani ha entès bé l'encàrrec i ha sabut recollir una essència veneciana caduca per transposar-ho a l'ensulsiada d'una parella.

Bella, suggeridora i perfectament exemplar de les bandes sonores elegants de la seva època, aquestes músiques no tan sols esdevenen acompanyament d'unes imatges sinó obra tancada en si mateixa i resplendent amb arguments musicals propis que faran les delícies dels amants de les partitures orquestrades dels 70.

Linda Ronstadt - Simple dreams (1977)

Es fa difícil comprendre, de vegades, per què hi ha artistes de la talla de la Linda Ronstadt que, almenys a casa nostra, no gaudeixen del reconeixement que es mereixen.

Perquè la Linda Ronstadt figura, molt probablement, entre les més destacades intèrprets de la música pop i rock, i aquest Simple dreams n'és una de les proves més definitives, doncs en ell és capaç d'atansar-se a versionar a gent tan diferent com el Roy Orbison, la Dolly Parton, els Rolling Stones o el Warren Zevon, i sempre amb un resultat òptim i suggeridor.

 L'arrencada ja ho deixa clar, doncs la Ronstadt ataca una versió d'una peça ben obscura dels Crickets, la banda de la que sorgí el Buddy Holly, i que no va generar en el seu moment cap tipus de remor mediàtica. Aquí, però, en les seves mans (i la seva veu cristal·lina), el It's so easy (to fall in love) esdevé un èxit popular que defineix una era i que s'escola en les vides de tota una generació.

El truc, potser, en la seva habilitat per fluctuar de manera sinuosa i gens esforçada entre gèneres; amb la Rondstadt no saps mai si estàs escoltant rock d'estadi, country o rock 'n roll de la vella escola. Ella hi està per damunt i doma tots els pals per deixar que la seva interpretació sempre clara i sentida s'imposi per damunt de totes les etiquetes.

Hi ha peces ràpides i roqueres, però també balades sentides i delicades. Hi ha mestratge i talent, però també bon gust i cura pels detalls, en un dels àlbums més magnífics de la dècada dels 70.

Seigén Ono - Seigén (1986)

Amalgama i barreja molt reeixida, aquest debut del músic japonès Seigén Ono, que després s'embarcaria en una carrera en la producció, i que transita per evocatius paisatges new age però des d'una visió molt orgànica.

Hi ha qui hi pot intuir una mica de Ryuichi Sakamoto, però les influències que Ono recollia en la seva vintena eren tan diverses que la plasmació de totes elles va molt més enllà d'una mera reelaboració del minimalisme d'aquell. Perquè aquí hi ha orquestració, piano, guitarra i algunes textures electròniques força dissimulades (excepte a Model 93, una peça que s'articula al voltant d'una seqüència molt curta i força estàtica d'alguna cosa semblant a un koto i que acaba sent quasi molesta en un conjunt tan homogeni) per no desentonar. I hi ha avantguarda, i hi ha jazz, o fins i tot una mica de banda sonora minimal. És, en definitiva, més Brian Eno que no pas Sakamoto.

El poder d'aquest Seigén és la capacitat de generar espais ben tangibles. No en va, el segell que li va publicar s'anomenava Music interiors (que també va publicar el gir new age de Yoshio Suzuki), i es centrava en l'edició de músiques new age evocatives, separant-se d'allò còsmic i massa obvis en l'ús de la tecnologia.

Seria reduccionista, en tot cas, confinar-lo a la world music només perquè la seva procedència és nipona, però el cert és que la sensibilitat oriental hi és present i no passarà desapercebuda per a l'oient occidental. Això sí, que ningú s'esperi una col·lecció de trucs musicals ètnics per atraure fans de l'exotisme o de la curiositat japonesa. Aquest és un àlbum amb presència i amb gravetat, aquella que li atorga una aproximació extremadament cuidada i curosa amb els instruments i les sonoritats que desperen.

Yoshio Suzuki - Morning picture (1984)

Ningú diria, escoltant aquesta "foto matinal" del Yoshio Suzuki, que aquest octogenari natural de Nagano va ser el baixista de jazz més reputat del Japó, tant que el va portar a participar en festivals com el de Montreux o Newport, i finalment a desplaçar-se a Nova York per acabar tocant al costat de llegendes com Art Blakey o Stan Getz.

I ningú ho diria perquè aquest disc, precisament, suposa un trencament radical amb la carrera que fins a principis dels 80 havia construït al voltant del jazz. Al contrari, Suzuki es desprèn de tot, incloent-hi d'altres músics i, aprofitant el seu talent com a multi instrumentista, s'acosta a una new age evocadora recolzada en sintetitzadors diversos per bastir un seguit de peces delicades, sovint orbitant un leit motiv principal al que es retorna repetidament (com a Kane o Valpolicella).

I serà tot lo new age que vulguis, però a diferència de la miríada d'àlbums d'aquest gènere que semblen flotar en un èter difós i poc musical, Suzuki, reforçat pel seu mestratge musical, compon petites delicatessen sonores que no pretenen posar la tecnologia en primer pla (principal error i mal de bona part de la producció new age d'aquesta època, sovint impulsada per segells que havien identificat amb claredat un comprador de mitjana edat amb un gust musical poc definit i moltes ganes de sentir-se diferent), sinó que hi posen les melodies lleugeres i els arranjaments senzills.

Sonorament, aquest Morning picture orbita sobretot al voltant del piano sintètic, que o bé estableix els leit motivs o bé desenvolupa les melodies en primera persona, en un conjunt gens sobrecarregat, sense efectes exagerats, i assegurant-se de que l'embolcall és prou transparent com per deixar-hi veure a través la música i la melodia, regalant un àlbum molt agraït i sincer de les mans d'un artesà de la música que gosà apartar-se de la seva carrera jazzística per conquerir nous territoris.

Booker T. & the M.G.'s - Green onions (1962)

La música instrumental dins dels paràmetres de la música popular no era pas un reducte silenciós als inicis de la dècada dels 60. Els Bill Doggett (amb el seu Honky Tonk), The Shadows (i el seu Apache), The Ventures (i el seu Walk, don't run), els Surfaris (amb el Wipe out) o el duet Santo & Johnny (amb el seu mític i fascinant Sleepwalker) ja en produïen, de música instrumental, i amb força èxit. Però poques vegades una peça instrumental ha anat més enllà de la popularitat que assolís per influenciar descaradament ja no només artistes sinó gèneres sencers. I això és el que va succeir amb el Green Onions del Booker T. & the M.G.'s, una banda de músics de sessió del segell Stax, que llavors tot just aixecava el vol.

Perquè el seu groove impregnà allò que es va anomenar el Memphis sound (expandint el territori ja conquerit per Ray Charles o Jimmy Smith), però es va inocular també en la música soul dels Otis Redding, Sam & Dave, Carla Thomas, Wilson Pickett, o fins i tot va apuntalar el terreny que després donaria forma al funk dels James Brown i companyia. La fórmula era, aparentment, senzilla: instruments amb encàrrecs molt específics dins la cançó, i deixar espai entre ells per donar-los-hi prominència, però sempre amb aquell recolzament en els beats del ritme menys evidents, fent que la síncope esdevingués la clau de la qüestió.

L'èxit del tema Green onions va abocar a la banda a l'estudi per repetir l'èxit i poder omplir un àlbum de dues cares. Per fer-ho van tirar de versions, algunes de les quals no només són reeixides sinó que li renten la cara a peces mítiques que aquí llueixen molt diferent, com l'I got a woman o el Lonely Avenue del Ray Charles, o el Twist and shout dels Beatles. Però també van afegir-hi peces noves, una de les quals, Mo' Onions, mirava d'estendre l'èxit del seu tema estrella.

Teclats roents del Booker T., guitarra minimalista però excepcionalment influent de l'Steve Cropper, i una secció rítmica cohesionada com poques, aquí rau la màgia, fent que els temes semblin solos llargs i inspiradíssims i que l'àlbum tingui tantes vides com anys té, i tant de pes en la música moderna com el que ha tingut al llarg dels seus 60 anys d'història.

Synergy - Audion (1981)

Quan el Larry Fast ja feia quasi una dècada que havia irromput en el món de la música electrònica amb el seu projecte Synergy i s'havia fet un nom i guanyat el respecte dels seus coetanis, publicà aquest Audion, un del seus treballs més memorables.

La clau està en un equilibri sagaç i oportú de molts dels elements que l'havien distingit fins al moment: cap instrument analògic, una sensibilitat rock sobre textures electròniques, i una innegable habilitat per acumular passatges canviants i molt enginyosos que fan de l'escolta de l'àlbum una muntanya russa expressiva i dinàmica.

D'afegit, la seva companyia discogràfica (A&M) li va demanar que per a aquest àlbum compongués peces que fossin el màxim de radiables possible, conscients com eren de que la música electrònica, sobretot si flirtejava amb el pop o el rock, gaudia de cada cop més popularitat entre les grans audiències. Fast optà per un cúmul de peces més curtes del que en ell era habitual, i batejant-los amb títols gens obscurs i molt evocadors com Terminal hotel, Electric blue, After the earthquake, Falcons and eales, flight of the looking glass o An end to history.

Inesperadament, però, el disc no va assolir ni les vendes ni el clamor dels seus anteriors treballs, potser evidenciant que la marca Synergy s'havia devaluat. Potser precisament per això i gràcies al nom que el Larry Fast s'havia fet en la indústria, reputat pel seu coneixement i la seva destresa amb els instruments electrònics però també per la seva fina oïda, el seus passos següents en la indústria musical van ser orientats més a les col·laboracions amb altres artistes (alguns de tan renom com Peter Gabriel) que no pas a crear música pròpia, deixant el seu projecte en un segon pla i quasi dorment fins que l'any 1987 retornà amb el seu notable Metropolitan suite.