Els testimonis de Jehovà i el Metal.

Tot just entrant al metro un home m'atansa una revisteta de propaganda dels Testimonis de Jehovà que agafo gustós doncs no tinc res més per llegir de camí a la feina. Llegir una d'aquestes revistes, més enllà de les creences que un tingui, pot ser molt divertit si es mira des d'una perspectiva de comunicació i màrqueting.

Només vull compartir amb vosaltres un dels continguts amb els que més m'he rigut. Es tracta de la secció "Cómo Jesús cambió mi vida". En ella ens acosten la fantàstica història de redempció del Marco Antonio Alvarez Soto. Sota el nom del protagonista hi figuren tres dades imprescindibles i un parell de fotos impagables. La primera d'ell en l'actualitat, la segona (més petita), la que ens explica el seu "antecedent".

És clar, en llegir això, sobretot la part dels antecedents, no vaig poder evitar riure molt, en veu alta al mig del vagó de metro, i després interessar-me en llegir tota la història del Marco Antonio.

El Marco Antonio ens explica que tot i que la seva mare estudiava la bíblia i el portava a les reunions cristianes, molt aviat, en tocar l'adolescència, ell es va començar a desviar. Li agradava molt la música -explica- i va ajuntar-se amb "la gent equivocada", amb la que va muntar una banda de Heavy Metal i Death Metal. "M'emborratxava, consumia drogues amb els companys de la banda (...). Tenia una actitud rebel que es reflectia en la meva aparença. Em vestia amb roba fosca, em vaig deixar barba i el cabell llarg fins a la cintura". Un drama, ja ho veieu. L'home no només es drogava, sinó que a més feia una fila que ni t'explico.
   
Per descomptat, no cal ni que us ho expliqui, l'home va trobar el camí a través de la Biblia. Total, que va abandonar el heavy metal, es va afaitar i va formar una família com Déu mana. Aquí teniu la foto del Marco Antonio en la actualitat, ja reformat i conduït pel bon camí, per la senda de la bondat i santedat.

Ei, que cadascú fa el que vol amb la seva vida -i amb les seves creences-, però no puc evitar pensar que a mi, sincerament, em queia millor el Marco Antonio d'abans, roquer empedreït, fiestero i tal, que no pas aquest paio que segueix fent servir la seva guitarra elèctrica per tocar cançons cristianes acompanyat d'una família idíl·lica. El món del rock ha perdut un gran guitarrista, n'estic segur. Però ell, a canvi, ha aconseguit la pau interior, diu, a més de l'amor incondicional de Déu i de Jesús.