Ferotge i rocós, The woods és lament ple de bilis, d'aquells que es deixen anar, justament, quan et trobes sol/a al mig del bosc i creus que ningú et sent.
Perquè cada disc mereix una atenció especial, un blog de ressenyes i crítiques de discs del passat, del present i del futur.
13 de juliol 2025
Sleater Kinney - The woods (2005)
Pesat com el tronc que es dibuixa sobre el CD, amb guitarres feixugues, distorsionades fins l'extenuació, una bateria prominent i desbocada, i uns esgarips alliberadors de la Corin Tucker, The woods va ser el cant de cigne d'una banda a punt de separar-se (10 anys més tard després es reconciliarien). I com aquell que trenca la baralla abans de marxar d'una partida de pòquer com dient "fins aquí hem arribat, ara ja no es juga més a pòquer", les Sleater Kinney digueren "fins aquí hem arribat, ja no es juga més al rock".
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada