Jon Bon Jovi - Destination anywhere (1997)

Sovint es contempla aquest Destination Anywhere com el primer disc en solitari del Jon Bon Jovi sense la seva banda (fins i tot la ressenya de l'Allmusic Guide ho fa), quan en realitat ja és el seu segon (i fins al moment últim) àlbum, doncs 7 anys abans ja s'havia encarregat de compondre temes per a la banda sonora de la pel·lícula Young Guns II i que, de facto, és un àlbum en si mateix.

Sigui com sigui, aquest treball en solitari ens mostra un Bon Jovi que només mou unes peces per quedar-se al mateix lloc. Les peces que mou, que són poques, tenen a veure, principalment, amb una aproximació més pop (i, per tant, menys rock), unes bateries més sintètiques, i un treball de matisos que no solen tenir cabuda en un disc d'una banda de rock orientada als grans estadis. I el canvi, per què no dir-ho, li cau bé, permetent-li concentrar-se en la interpretació vocal (aquí més polida, més ajustada).

Però, en el fons, el Jon segueix sent un compositor d'himnes enganxosos, plens de clixés temàtics i musicals, i el bastidor d'unes estructures pensades per al seu lluïment com a estrella (del pop o del rock, això és igual). L'arrencada del disc, en aquest sentit, funciona força bé amb una Queen of New Orleans que flirteja amb el rock com per fer de ritus de passatge per als fans, el Janie, don't take your love to town que és, de llarg, la millor peça del disc, Midnight in Chelsea que en va ser el primer senzill, i la clàssica sessió d'autoajuda proveïda pel de New Jersey en forma de cant a la bellesa a Ugly. 

Però la resta, poc a poc i sense que es noti en excés, va caient en una certa llangor compositiva, molt formulàica, i les espurnes de genialitat desapareixen al cap de pocs talls.

A pesar de tot, el disc es pot gaudir força bé, més que res perquè el Jon Bon Jovi serà moltes coses, però no és un dropo que descuida ingredients a l'hora de barrejar la seva recepta exitosa, i l'àlbum és necessari, per descomptat, per a un fan, però segur que no desagradarà a l'oient ocasional.