Chuck Mangione - Feels so good (1977)

El tema que li dóna nom al disc és un d'aquells exemples de crossover, de peça d'un gènere que és capaç de saltar cap a un altre i agradar a oients acostumats a músiques ben diferents. Perquè el Feels so good del fiscorn Chuck Mangione va saltar a les ràdios de pop i rock i, amb el seu estil alegre i amb ritmes llatins de fons, va encisar audiències ben allunyades del jazz.

El secret és una banda molt ben treballada en què tothom hi té un espai per desenvolupar-se lliurement, i l'encaix sembla produir-se amb molta naturalitat. Més enllà del tema principal, el disc no desentona amb l'estil d'easy listening que tant despuntava i agradava als 70, on la fusió del jazz amb altres corrents va no només permetre-li explorar nous i atrevits territoris sinó també barrejar-ho amb sonoritats menys extremes que entraven més bé en les audiències menys acostumades als solos improvisats i als ritmes que se sortien del 4x4.

De fet, el jazz easy listening va entrar, molt sovint, per les pantalles, ja fossin de cinema o de televisió, on les sintonies de les pel·lícules i sèries eren composades, sovint, per les noves fornades de músics de formació jazzística que buscaven un espai on desplegar el seu art. Els Dave Grusin, Henry Mancini, Lalo Schifrin, Quincy Jones, Mike Post... la llista és interminable. De fet, el disc que ens ocupa conté un tema principal d'una sèrie canadenca de l'època, Side Street.

I sí, el Feels so good va fer-se extremadament popular, però també ho podrien haver esdevingut Maui-Waui, o el fascinant i més atrevit i complex Hide & Seek (Ready or not here I come), o qualsevol altre, perquè tots ells tenen aquella qualitat universal i sonoritat agradable, regida per melodies clares i leitmotivs que sempre acaben retornant per a a solaç de l'oient. 

Una delícia.