26 d’abril 2019

Mark Knopfler en directe al Palau Sant Jordi (25-4-2019)

Foto: Frank Vincent
Ho va dir com de passada, com si no fos important, de manera senzilla i traient-li importància, tal com fa ell les coses. "I'm an old man, now", va repetir diverses vegades. "Hello, Barcelona... but also goodbye, Barcelona". Sense escarafalls, sense dedicar-li ni una síl·laba més, anunciava que es retirava. Ho feia amb cinc o sis paraules mal posades i dites com si no fos una de les icones musicals dels darrers quaranta anys i de la història de la música.

Ell, que després de liderar la banda més famosa del món durant els 80 podria haver viscut de rendes, de perpetuar la fórmula, de recaragolar els seus riffs, però que va preferir explorar nous territoris (country, música tradicional irlandesa, bandes sonores, etc.), ell, que podria haver-se dedicat 10 minuts ben bons a lloar-se a sí mateix, a llaurar-se un comiat de rock star (al que el públic, indubtablement, hagués respost positivament), va preferir dir-nos-ho a cau d'orella i sense donar-se importància.

El públic no ho va acabar d'entendre fins que els temes van anar desfilant per un setlist majorment reposat, amb una sonoritat que, a pesar d'alguns estirabots encara per matisar (era l'estrena de la gira, totalment disculpable), permetia discernir prou bé la majoria dels 11 instruments que sobre l'escenari sonaven alhora. La percepció del comiat va anar calant, i a partir de la meitat del concert tothom sabia que era l'últim cop que sentiríem en directe el fraseig inconfusible d'una de les guitarres més nítides i melòdiques de la història.

Foto: Oriol Campuzano
En aquell instant, en l'equador del concert, el públic de platea es va aixecar de les seves caríssimes localitats i s'atansà, tímidament (que per això hi havia una edat, ahir, al Sant Jordi, i les coses, amb l'edat, es fan més prudentment), a l'escenari i, ja dempeus, fou l'espurna que necessitava la resta del respectable per apuntar-se a l'homenatge.

Un li podria posar pegues. Per exemple a un setlist massa tou, massa donat als matisos per a un auditori massa gran que no pot mai assaborir-los del tot. O l'absència de pantalles que permetessin veure alguna cosa des de qualsevol de les localitats. Però no era nit de retrets sinó d'agraïments. Agraïments per una banda sonora d'uns temps i d'una generació, per acompanyar-nos des de finals dels 70 fins al nou mil·lenni de la mà d'un geni musical i d'un guitarrista refinat i obsedit amb les melodies més que amb les filigranes i la pirotècnica a les 6 cordes.

El Going Home de Local Hero va cloure un comiat subtil, tènue, sentit i molt humà convidant-nos a tots, tant al mateix Mark Knopfler com al seu públic, a anar-se'n a casa i a gaudir dels records i del camí recorregut, aquell que ens ha portat fins aquí.


23 de març 2019

Apocalipsi now de Mazoni, retrat fidel de la nostra societat

Volia compartir amb vosaltres un gran tema d'un gran disc d'un gran artista d'un gran català.

El Mazoni ens deixa retratats a tots i sense esperança. Us deixo amb la música i amb la lletra. Pensem-hi.



El món de les ombres s'il·lumina amb flaixos de vint-i-cinc segons
on les pells són sempre tant fines i les mirades com fel·lacions
Publicitat de nit i de dia proclamant la joventut eterna
ara Plató ja sabria el que hi ha més enllà de la caverna
Tan se val, tots ho fem, tots comprem, però qui compra és sempre esclau
Apocalipsi now

Sentim tertúlies de qualsevol tema per gentilesa de la mateixa gent
com si el mecànic et pogués vendre el pa i els taxistes medicaments
Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca
construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta
La veritat ha emigrat, i ja només ens queda la por, per dir-ho suau
Apocalipsi now

Quan el davanter enganya a l'àrbitre i aconsegueix un penal pel seu equip
tothom el considera un heroi però no és res més que un mentider mal parit
Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca
vint segles d'història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca
Tant em fa, si el teu equip va de verd, de vermell o de blau
Apocalipsi now

Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix
autoajuda i tonteries ocultistes, cervell de mosquit, memòria de peix
Multi-sales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla
ja us podeu quedar assentats a les fosques jo deserto i me'n vaig a fer guerrilla
Mou el cul, obre els ulls qualsevol soroll pot provocar una allau
Apocalipsi now

16 de gener 2019

Víkingur Ólfasson interpreta els Piano Works del Glass al Palau de la Música (15/1/2019)

Foto: Luís Eduardo Herrán
"La música és un indret, tan real com qualsevol altre indret al que puguis anar." Així explicava Víkingur Ólafsson com el Philip Glass definia la música. "Un indret en el que reflectir-te", continuava. I si de viatjar a indrets i de reflectir-se es tractava, la vetllada que el pianista islandès ens va oferir al Petit Palau en ocasió del cicle que se li dedica al gran compositor de Baltimore va ser, veritablement, un bitllet d'anada a indrets ben bells i suggeridors del nostre interior particular.

Víkingur, avesat com està al repertori glassià, plantejà un concert molt ben estructurat perquè res fallés. Un inici sucós amb peces que s'enganxen literal i molt fàcilment a l'orella, una secció intermèdia amb peces menys reconeixibles i fàcils, i un tram final en el que reprenia la melositat del Glass més característic, aquell que et fa pensar que totes les seves peces han d'haver estat, indubtablement, banda sonora d'algun film (com és, en realitat, el cas d'un sol d'ells, per The Hours).

Una de les coses més fascinants de la música minimalista és la intertextualitat (o, potser millor 'intermusicalitat') que comporta. Cada repetició de cada arpegi, a pesar de ser pràcticament idèntica a l'anterior és diferent, precisament, perquè ja hem sentit l'anterior. Berger deia que no veiem les coses sinó que veiem la relació entre la cosa que mirem i la resta de coses (que veiem o que creiem saber). El mateix pot aplicar-se a la música minimalista: quan sents una repetició d'un arpegi en realitat estàs "escoltant" totes les repeticions anteriors. Cadascuna d'elles ve enriquida per les anteriors, la seva identitat és, en realitat, allò que l'assimila i diferencia alhora de les demés. Això és el que l'àvid públic del Palau va poder degustar en aquesta magnífica vetllada musical.

De manera poc protocolària però molt propera, Ólafsson decidí atansar-se al públic diverses vegades entre les seves peces per afegir comentaris al respecte de la música i de l'autor, repetint una mica les liner notes del CD que per a Deutsche Grammophon va gravar. La seva absoluta manca de pretensions amb el micròfon a la mà feren de les pauses moments per distendre un Petit Palau saturat de notes arpegiades que a cada interpretació es recaragolaven sobre un públic reverent.

Víkingur sembla dotat d'un talent molt particular per atansar-se a un repertori minimalista com aquest. El seu control del volum i del tempo li permet unes interpretacions riques i plenes de jocs i matisos que són els que posen distància amb la suposada fredor del gènere. La inclusió, com a bis, d'una peça de Bach per les seves connexions amb la música de Glass fou un contrapunt final ideal, amb un públic que es quedà amb ganes de més i que no semblava tenir-ne prou amb un sol encore.

Víkingur Ólafsson Setlist Palau de la Música Catalana, Barcelona, Spain 2019