24 de novembre 2019

Jens Lekman & Annika Norlin - Correspondence (2019)

Un disc músico-epistolar en el qual el Jens Lekman i l'Annika Norlin es proposen el repte de compondre i enviar-se una cançó-carta cadascun dels mesos de l'any 2018, de Gener a Desembre, com si d'una correspondència musicada es tractés. 12 talls, per tant, en una conversa gravada sempre contra el rellotge i reduint els instruments a veu, guitarra i cordes.

El Jens comença recordant quan es van conèixer, tot rememorant la seva manera d'establir relacions amb estranys ("qui, realment, necessitava a qui?") i li acaba proposant oficialment d'iniciar la correspondència mensual. L'Annika li respon exposant-se, recordant les incòmodes experiències de joventut als vestuaris femenins assetjats per adolescents desbocats i professors de gimnàstica pervertits.

I així, entre costumbrisme ("espero que et compressis una jaqueta a Göteborg", "m'aixeco d'hora, és el dia de les eleccions") i referències al zeitgeist (comentant la mort de l'Avicii o l'estrena del documental sobre la secta dels Rajneeshpuram) aquesta mena de folk meditatiu encadena converses més o menys travades en les que descobrim a una Annika fràgil i sovint al límit de la depressió ("llavors va ser quan vaig considerar seriosament hibernar com un ós", o "aquesta la dedico al sentiment de fracàs"), mentre el Jens, més centrat i en pau, sembla voler recolzar-la en la distància (oferint-se, fins i tot, rellevar-la en la següent entrega per tal que pugui esvair l'estrès que l'aclapara) per bé que també somia amb clonar-se i poder repartir la feina entre tots els seus altres "jo".

Hi ha, entremig, perles delicioses, com la que menciona una visita del Jens a la botiga de cosmètics (Cosmetic store, que sona molt Nick Drake) per acabar vessant una llàgrima quan la dependenta li frega la mà amb una loció, o la pretensió de l'Annika d'apuntar-se a una secta per poder deixar-se guiar i no haver de pensar més.

Es nota, certament, que hi ha hagut pressa: les instrumentacions són senzilles i algunes lletres no acaben d'encaixar amb el ritme o hi entren molt forçades, però la sinceritat sura en aquest experiment i compensa sobradament les palpables i previsibles limitacions tècniques. (Al web del disc es poden escoltar les versions primeres, aquelles que es van enviar originàriament i que després han passat per un xic de poliment d'estudi per poder publicar-se amb dignitat).

El disc es tanca de manera memorable. Al Novembre arriba el Jens per acomiadar-se amb On the edge of time, probablement la millor del disc, sobretot perquè representa un canvi important (jugant profusament amb les veus que es van afegint per capes) i perquè la melodia és tan reexida com les altres o més, però aquí no depèn de la guitarra per bastir-se.

I, per últim, l'Annika tanca el disc recordant com es va compondre la nadala 'Santa nit' i com es va cantar alhora per dos bàndols en guerra enfrontats, en una treva nadalenca que, molt adequadament, segella un disc encisador i íntim on, en les juntures de les cançons s'hi entreveu una amistat que sorgeix, un vincle que es forja a base de confessions i sinceritat musicada.


29 de setembre 2019

Atención Tsunami - Vltra (2019)

Qui diu que no es fan discs compromesos, en ple segle XXI? I qui diu que no es pot fer política combinada amb la festa i el ball? (Al cap i a la fi, tal com NO va dir l'Emma Goldman, "si no puc ballar-la, la teva revolució no m'interessa"). Doncs sí, i tant que es pot.

Ho fa aquest quintet madrileny de nom tremend que sona a advertència, quasi a amenaça. I la compleixen, l'amenaça, a cop d'uns ritmes ballables molt intensos travessats per unes lletres a mig camí entre la broma lingüística i la denúncia irònica. Passa, per exemple, amb la catalítica Patrones, que arrenca amb un "Dios es minero / Dios juega a los datos" per relatar l'adveniment d'una nova divinitat, la del big data, la del control, la de l'asèpsia d'una vida computeritzada al mil·límetre. Però passa també amb aquesta oda a suar la samarreta i cremar les pistes com a èxtasi, com a catarsi, que és Fluye hiena: s'inicia amb un "lo primero, por supuesto, es dejar de pensar" o, més endavant, "Me pasan una nota / Es un aviso importante /El mundo se acaba mañana".

Però l'exemple definitiu del què signifiquen els Atención Tsunami amb el seu magnífic Vltra és Astray. El títol, per descomptat, ja dóna pistes (Millán Astray, creador de la Legión Española i amic íntim de Franco), sobretot si es compara amb el que, diu la banda, que havia de ser el seu títol originàriament: Fuerza Nueva. Fan servir samples de l'Árias Navarro començant a anunciar la mort del dictador, o, fins i tot, de l'Albert Rivera. Tots dos diuen el mateix: "Españoles". Els separen quaranta anys, però els Atención Tsunami els volen acarar per demostrar la seva teoria: estem igual. Han canviat les marionetes, però el seu text segueix sent el mateix. "Oigo voces de ultratumba", "Se me hinchan las banderas / las fronteras y los lazos / y despierta el buitre que hay en ti". Aquí no s'escapa ningú.

Que ho expliquin tot mig en broma mig seriosament, mig en música ballable i en rock robust, no li treu substància al resultat. La forma no va en detriment del fons. I, si de cas, que se'n vulguin fotre de coses serioses no fa altra cosa que explicar la certa desídia que oneja als vents que bufen d'arreu.

Els versos transcorren dictats per la veu de l'Álvaro Marcos, rotllo spoken word, embrancats en riffs obsessius de baix, de guitarra i també de teclats. La conjunció funciona, i és corpulenta, implacable. Com un tsunami. La profunditat sonora és, a estones, aclaparadora, amb uns crescendos puntejats amb moments de calma en els que recuperar el control, però un cert aire de disbauxa esbojarrada solca els vuit talls d'aquest Vltra. Perquè aquí hi ha festa, i molta. Però una cosa no treu l'altra, que potser ballar sigui l'únic remei contra un panorama desolador. Al cap i a la fi, "todos llevamos dentro / un gran grito pendiente".


29 d’agost 2019

La millor botiga de discs a Múnic?


Per respondre a aquesta pregunta caldria, primer de tot, haver vist totes les altres, cosa que no he fet. Però en tot cas sí que us puc garantir que Dock's CD-Börse és un tros de botiga absolutament espectacular amb una selecció quasi infinita de CDs i vinils de tot tipus i gènere.

Es troba a l'Aventinstrasse nº 8, a 5 minuts de la Marienplatz, i en un barri ple de bars fantàstics, molts d'ells amb actuacions en directe. Obren de Dilluns  Dissabte de 12:00 a 20:00 i qui s'hi atansi trobarà un paradís de música en diferents formats. L'entrada ja és força llaminera, doncs ja acull una bona pila de vinils de rock, pop, jazz i electrònica.


Però el veritable tresor de la botiga la trobem en travessar una petita porta amagada al final del primer pis, en un racó, que ens du a unes escales.


Unes escales que ens duen a un soterrani en el que s'hi troba la secció de CDs. I l'espai és enorme i molt ben arranjat, amb seccions diverses que inclouen la molt necessària de "música alemanya".


Amb preus que van des dels 2,5€ fins als 10'5€, s'hi pot trobar de tot i firar-te a gust amb les seves gangues d'ocasió. Difícil no marxar d'allà carregat.

14 de juliol 2019

King Crimson en directe al Coliseum (12/7/2019)

Foto: Pedro Plaza Salvati
Se'm fa difícil imaginar una nit de rock més perfecta que aquella en la que el Robert Fripp va portar a Barcelona la seva actual formació dels King Crimson (la seva mutabilitat és ja marca de la casa, per bé que diversos membres han anat i tornat en diverses ocasions). Perquè —en primer lloc— la potència dels set músics sobre l'escenari és in-qües-tio-na-ble: el mateix Fripp dirigint la funció amb els seus arpegis impossibles a la guitarra i al mellotron; el Tony Levin (membre mític d'una de les seves etapes més fascinants) desenfundant diversos baixos; el Jacko Jakszyk (antic fan de la banda que, després de molt insistir, va ser convidat a formar-ne part) a la guitarra i a la veu (molt encertada, veritablement molt evocadora en els moments de protagonisme); el Mel Collins al saxo i la flauta; i davant, com a carnassa per al públic més afamat, tres bateries, Gavin Harrison, Pat Mastelotto i Jeremy Stacey, crivellant la platea implacablement, en un joc percutiu absolutament aclaparador.

Però també —en segon lloc— perquè el repertori del rei carmesí és ja no només intensíssim sinó també perfectament actual. El seu flirteig amb el jazz sempre va estar allunyat de la vessant còsmica del rock progressiu dels Pink Floyd i companyia i la seva gosadia experimental sempre va anar dues dècades per davant de tothom. Arribat el segle XXI, la seva música sona contemporània (quan no futurista, encara futurista). Perquè Lark's Tongues in Aspic, i perquè Red, i perquè Discipline. I perquè —és clar— In the court of the Crimson King. Tan potent va ser el setlist que pocs van trobar a faltar el 21st Century Schizoid Man d'aquest darrer.

Foto: Albert Cuesta
Va ser, a més, un concert generós —que no cada dia una banda compleix 50 anys—, i les dues hores i mitja llargues de rock intens van resultar afalagadores per a un públic complaent i reverencial que sabia que estava davant d'un mite enorme encara que menystingut per la cultura més popular. I per bé que els moments més psicodèlics van acabar sonant un pèl allargats per a una nit de Divendres en la que l'aire condicionat del Teatre Coliseum bufava massa tímidament, la banda executava les seves peripècies amb tanta destres que posar-los-hi alguna pega seria de desagraït.

Perquè no cada nit un té ocasió d'escoltar el rock del futur, aquell que les properes generacions escoltaran fins a gastar-les i les col·locaran al capdamunt dels rànquings de vendes. No li diguis revival, no li diguis nostàlgia: digues-li música.

29 de juny 2019

Kronos Quartet en directe al Teatre Grec (26-6-2019)

Foto: Consuelo Bautista

La inauguració del Festival Grec del 2019 va venir a càrrec dels ja mítics Kronos Quartet, un grup de cordes que, a base de treball intens i tenacitat ha aconseguit escolar-se entre els intèrprets de música d'avantguarda amb millor resposta popular. Són un referent entre el respectable, però també entre els músics contemporanis, que no dubten en composar per a ells o acceptar encàrrecs agosarats que el quartet acabarà interpretant pels escenaris del món.

Així, els Kronos igual poden atacar composicions de noms mítics de l'avantguarda musical com Terry Riley o Philip Glass, reinterpretar a un clàssic contemporani com Henryk Gorecki o a un de noucentista com Alban Berg, mentre col·laboren en diverses bandes sonores. La força del quartet ha estat sempre, precisament, un cert eclecticisme sempre orientat a trencar les barreres entre alta i baixa cultura, difuminar les fronteres dels gèneres alhora que, irònicament, deixen al seu públic amb la sensació d'haver assistit a un acte d'elevació cultural.

Per a aquest concert inaugural, el setlist que van escollir presentava dues particularitats. En primer lloc, rebaixava l'atreviment i l'heterodòxia musical, polia les arestes més inharmòniques d'algunes de les seves peces més habituals, potser per adequar-se a un públic que, en certa mesura, era neòfit i no havia pagat l'entrada sinó que havia estat convidat (autoritats incloses). I en segon lloc, presentava una unitat temàtica evident i molt suggeridora, la música americana del segle XX i inicis del XXI, tot amarat d'un gens velat missatge d'unió i protesta d'esquerres, i amb l'acompanyament visual de la imagineria enginyosa i evocadora de l'Alba G. Corral.

Val a dir que el seu inici, si més no, va ser tan atrevit com una banda reputada es pot permetre ser: una reinterpretació de la versió que Hendrix va fer de l'himne nord-americà va acabar amb un missatge del David Harrington, líder de la banda, esperant "que aquesta música arribi a les oïdes d'un molt concret inquilí de la Casa Blanca". Estridències, esgarips, cordes estripades i una amplificació extremada van recordar-li al respectable davant de qui estava. El públic va tremolar per dins, només per dins, mentre per fora aplaudia l'atreviment. Va ser, en tot cas, l'única gosadia important de la nit.

A partir d'aquí, seguí el repàs a la música americana de capçalera: versions de temes tradicionals com The house of the rising sun, Summertime o el God shall wipe all tears away. El públic encantat d'identificar, encara que fos algun passatge dels temes que reinterpretaven amb molt de gust musical. Li seguí la inclusió d'un parell de temes del projecte 50 for the future en el que la banda ha encarregat 50 composicions noves a músics contemporanis per generar un corpus musical per a les noves generacions: l'excessivament naturalista Clouded Yellow i la molt interessant per bé que farcida de clichés Little Black Book.

I en aquest punt va ser on el temps es va aturar. A l'escenari aparegué la Maria Arnal per afegir-hi veu al quartet i atacar tres temes reivindicatius, dos sobre la guerra civil espanyola (en una d'elles va ser prou hàbil com per barrejar-la amb La vall del riu vermell) i una del Pete Seeger en el centenari del seu naixement. L'auditori dempeus, fent-la tornar a l'escenari. La Maria Arnal mai no decep, el què fa toca fibres molt sensibles de tothom que para l'orella.

El tram final del concert potser va decaure una mica a partir d'aquí, fonamentalment perquè el One Earth, One People, One Love del Terry Riley és excessivament eteri i llarg i perquè el Quartet Satzt del Philip Glass, interpretat amb la col·laboració de tres quartets joves de l'ESMUC no va passar de l'anècdota benintencionada.

En tot cas, el públic volia més, una mica més. I el bis obligat ens va retornar al Jimi Hendrix, amb un Purple Haze que, de nou, va sonar estrident i farcit de distorsió cordal. Va ser com si el primer i últim tema de la nit fossin uns parèntesis que vinguessin de l'espai exterior per acomodar un repertori totalment contrari a la seva essència.

Part del públic volia més, però massa tímidament com per atiar a la banda a tornar-hi. Ja n'hi havia prou, tot plegat ja tenia prou sentit tal com estava. Tampoc no estava la nit per a massa floritures.


26 d’abril 2019

Mark Knopfler en directe al Palau Sant Jordi (25-4-2019)

Foto: Frank Vincent
Ho va dir com de passada, com si no fos important, de manera senzilla i traient-li importància, tal com fa ell les coses. "I'm an old man, now", va repetir diverses vegades. "Hello, Barcelona... but also goodbye, Barcelona". Sense escarafalls, sense dedicar-li ni una síl·laba més, anunciava que es retirava. Ho feia amb cinc o sis paraules mal posades i dites com si no fos una de les icones musicals dels darrers quaranta anys i de la història de la música.

Ell, que després de liderar la banda més famosa del món durant els 80 podria haver viscut de rendes, de perpetuar la fórmula, de recaragolar els seus riffs, però que va preferir explorar nous territoris (country, música tradicional irlandesa, bandes sonores, etc.), ell, que podria haver-se dedicat 10 minuts ben bons a lloar-se a sí mateix, a llaurar-se un comiat de rock star (al que el públic, indubtablement, hagués respost positivament), va preferir dir-nos-ho a cau d'orella i sense donar-se importància.

El públic no ho va acabar d'entendre fins que els temes van anar desfilant per un setlist majorment reposat, amb una sonoritat que, a pesar d'alguns estirabots encara per matisar (era l'estrena de la gira, totalment disculpable), permetia discernir prou bé la majoria dels 11 instruments que sobre l'escenari sonaven alhora. La percepció del comiat va anar calant, i a partir de la meitat del concert tothom sabia que era l'últim cop que sentiríem en directe el fraseig inconfusible d'una de les guitarres més nítides i melòdiques de la història.

Foto: Oriol Campuzano
En aquell instant, en l'equador del concert, el públic de platea es va aixecar de les seves caríssimes localitats i s'atansà, tímidament (que per això hi havia una edat, ahir, al Sant Jordi, i les coses, amb l'edat, es fan més prudentment), a l'escenari i, ja dempeus, fou l'espurna que necessitava la resta del respectable per apuntar-se a l'homenatge.

Un li podria posar pegues. Per exemple a un setlist massa tou, massa donat als matisos per a un auditori massa gran que no pot mai assaborir-los del tot. O l'absència de pantalles que permetessin veure alguna cosa des de qualsevol de les localitats. Però no era nit de retrets sinó d'agraïments. Agraïments per una banda sonora d'uns temps i d'una generació, per acompanyar-nos des de finals dels 70 fins al nou mil·lenni de la mà d'un geni musical i d'un guitarrista refinat i obsedit amb les melodies més que amb les filigranes i la pirotècnica a les 6 cordes.

El Going Home de Local Hero va cloure un comiat subtil, tènue, sentit i molt humà convidant-nos a tots, tant al mateix Mark Knopfler com al seu públic, a anar-se'n a casa i a gaudir dels records i del camí recorregut, aquell que ens ha portat fins aquí.


23 de març 2019

Apocalipsi now de Mazoni, retrat fidel de la nostra societat

Volia compartir amb vosaltres un gran tema d'un gran disc d'un gran artista d'un gran català.

El Mazoni ens deixa retratats a tots i sense esperança. Us deixo amb la música i amb la lletra. Pensem-hi.



El món de les ombres s'il·lumina amb flaixos de vint-i-cinc segons
on les pells són sempre tant fines i les mirades com fel·lacions
Publicitat de nit i de dia proclamant la joventut eterna
ara Plató ja sabria el que hi ha més enllà de la caverna
Tan se val, tots ho fem, tots comprem, però qui compra és sempre esclau
Apocalipsi now

Sentim tertúlies de qualsevol tema per gentilesa de la mateixa gent
com si el mecànic et pogués vendre el pa i els taxistes medicaments
Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca
construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta
La veritat ha emigrat, i ja només ens queda la por, per dir-ho suau
Apocalipsi now

Quan el davanter enganya a l'àrbitre i aconsegueix un penal pel seu equip
tothom el considera un heroi però no és res més que un mentider mal parit
Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca
vint segles d'història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca
Tant em fa, si el teu equip va de verd, de vermell o de blau
Apocalipsi now

Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix
autoajuda i tonteries ocultistes, cervell de mosquit, memòria de peix
Multi-sales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla
ja us podeu quedar assentats a les fosques jo deserto i me'n vaig a fer guerrilla
Mou el cul, obre els ulls qualsevol soroll pot provocar una allau
Apocalipsi now

16 de gener 2019

Víkingur Ólfasson interpreta els Piano Works del Glass al Palau de la Música (15/1/2019)

Foto: Luís Eduardo Herrán
"La música és un indret, tan real com qualsevol altre indret al que puguis anar." Així explicava Víkingur Ólafsson com el Philip Glass definia la música. "Un indret en el que reflectir-te", continuava. I si de viatjar a indrets i de reflectir-se es tractava, la vetllada que el pianista islandès ens va oferir al Petit Palau en ocasió del cicle que se li dedica al gran compositor de Baltimore va ser, veritablement, un bitllet d'anada a indrets ben bells i suggeridors del nostre interior particular.

Víkingur, avesat com està al repertori glassià, plantejà un concert molt ben estructurat perquè res fallés. Un inici sucós amb peces que s'enganxen literal i molt fàcilment a l'orella, una secció intermèdia amb peces menys reconeixibles i fàcils, i un tram final en el que reprenia la melositat del Glass més característic, aquell que et fa pensar que totes les seves peces han d'haver estat, indubtablement, banda sonora d'algun film (com és, en realitat, el cas d'un sol d'ells, per The Hours).

Una de les coses més fascinants de la música minimalista és la intertextualitat (o, potser millor 'intermusicalitat') que comporta. Cada repetició de cada arpegi, a pesar de ser pràcticament idèntica a l'anterior és diferent, precisament, perquè ja hem sentit l'anterior. Berger deia que no veiem les coses sinó que veiem la relació entre la cosa que mirem i la resta de coses (que veiem o que creiem saber). El mateix pot aplicar-se a la música minimalista: quan sents una repetició d'un arpegi en realitat estàs "escoltant" totes les repeticions anteriors. Cadascuna d'elles ve enriquida per les anteriors, la seva identitat és, en realitat, allò que l'assimila i diferencia alhora de les demés. Això és el que l'àvid públic del Palau va poder degustar en aquesta magnífica vetllada musical.

De manera poc protocolària però molt propera, Ólafsson decidí atansar-se al públic diverses vegades entre les seves peces per afegir comentaris al respecte de la música i de l'autor, repetint una mica les liner notes del CD que per a Deutsche Grammophon va gravar. La seva absoluta manca de pretensions amb el micròfon a la mà feren de les pauses moments per distendre un Petit Palau saturat de notes arpegiades que a cada interpretació es recaragolaven sobre un públic reverent.

Víkingur sembla dotat d'un talent molt particular per atansar-se a un repertori minimalista com aquest. El seu control del volum i del tempo li permet unes interpretacions riques i plenes de jocs i matisos que són els que posen distància amb la suposada fredor del gènere. La inclusió, com a bis, d'una peça de Bach per les seves connexions amb la música de Glass fou un contrapunt final ideal, amb un públic que es quedà amb ganes de més i que no semblava tenir-ne prou amb un sol encore.

Víkingur Ólafsson Setlist Palau de la Música Catalana, Barcelona, Spain 2019