10 de maig 2008

Relk - en directe a Barcelona (09-05-08)

Subtil i calladament, vorejant la intimitat més absoluta, es presentaven els Relk a la sala d'actes de la Casa Elizalde, espai breu que premiava els matisos de les sonoritats orgàniques dels d'Arenys de Munt. Quatre dels cinc membres de la formació -el cinquè és el poeta Jordi Bilbeny, al que la resta musiquen els seus texts- s'atapeïen sobre les fustes, destil·lant química i gaudi sobre un repertori molt treballat i que es degustà particularment en aquesta curta distancia.



Cusen curosa i delicadament una mixtura entre un folk d'arrels mediterrànies i sonoritats ancestrals amb textures electròniques

Els Relk, amb dos àlbums a l'esquena, cusen curosa i delicadament una mixtura entre un folk d'arrels mediterrànies i sonoritats ancestrals amb textures electròniques properes als bips & clicks del microhouse o de l'electrònica minimalista que revesteixen el conjunt d'una modernitat inequívoca i riquíssima.
Impregnant algunes peces memorables com la inaugural Petita Resurrecció Per A La Nit Estelada De Van Gogh d'un tel de màgia i misticisme, els Relk tendeixen a endinsar-se en paratges intimistes on la veu de la portentosa Maira Comalat reviu sentiments i sensacions arrapades a les parets més esquives de l'ànima. La Comalat es passeja per l'escenari com si d'una aparició es tractés, teatralitzant amb subtil·lesa i encant les cargolades lletres de'n Bilbeny i embellint-les amb una veu en flor que s'acomoda en els registres més alts i que impregna cada vers d'una calidesa i proximitat tendríssimes.



Es la seva veu la que s'emporta bona part del mèrit de la sonoritat, però les fèrtils composicions de'n Joan Vallcorba son un llenç exigent per a intèrprets dotats. I és sobre aquests pil·lars que s'hi afegeixen amb solvència i cura el violoncel de la Montse Majà -sense ella Relk perdria bona part de les sonoritats tel·lúriques que enlairen les composicions- i la percussió de'n Coqui Castells, generós en el seu influx de batecs dolços i perfectament encaixats en unes sonoritats que demanen carícies i no contundència.


Conjurant-se els quatre en una execució exquisida, transportaren amb reverència els versos rics i plens de matisos i natura de'n Jordi Bilbeny recorrent camins emocionants, plens d'homenatges explícits, amb un llenguatge polit i gens habitual en el panorama musical contemporani català, sovint propens a la dicció curta i a les frases fetes. Peces com la pròpia Petita Resurrecció Per A La Nit Estelada De Van Gogh -un preciós cant al record del que ja s'ha perdut-, la que bateja el seu darrer enregistrament -la màgica i enigmàtica Pedres Blaves- o la fràgil Retorn A Mi que trepitja terrenys limítrofs amb algunes balades de la islandesa Björk, ompliren la sala de paisatges generosos i palpables, transportades per la Comalat.


Un llenguatge polit i gens habitual en el panorama musical contemporani català, sovint propens a la dicció curta i a les frases fetes

Intercalant alguns números més accelerats que exerceixen de solvents contrapunts a la llangor del gruix del seu repertori -Esperança De La Carn atrapa des dels seus primers versos fins al retruc vocal final enginyós de la seva tornada-, els Relk brindaren musicalitat i tendresa a doll suggerint matisos i deixant una empremta inesborrable.
La vetllada fou prou curta com per desitjar-ne més i prou llarga com per poder quedar encisats per la seducció sonora dels Relk, un grup que comença a rebre l'atenció merescuda essent com és una proposta ferma i coherent, un oasi dins del marc musical contemporani, la demostració, en definitiva, que les arrels s'arrapen també a terres verges i recents, sempre i quan aquestes siguin prou fèrtils.



09 de maig 2008

Fred Frith & Ensemble Modern - Traffic Continues (2000)

Fred Frith, sempre a l'avantguarda de la pròpia avantguarda, ha entregat desenes i desenes de peces d'orfebreria al voltant de la improvisació arrencant sonoritats mai escoltades de la seva guitarra, castigant-la amb materials inèdits, des de capses fins a martells, des de claus fins a fils i cordes, burxant-la, escanyant-la i colpejant-la de la més bella manera possible. En aquest treball però, aparca lleugerament la seva prolífica interpretació per deixar pas a altres instrumentacions, en aquest cas les orquestrals, per atansar-se a un projecte èpic i descomunal, tant en dimensió artística com en ressonància sonora.

Estructurat en dues parts ben diferenciades, la primera, Traffic Continues, basa la seva evolució en unes petites unitats musicals preestablertes sobre les quals els musics poden improvisar quan el conductor, en aquest cas el propi Frith, els hi ho indica. La Inadvertent Introduction presenta la proposta i marca el to del que ha de venir, enllaçant amb la críptica First Riddle i continuant amb l'amenaçadora Traffic II que planteja una conversa entre la secció de vents, la de cordes i la percussió flirtejant amb les inharmonies, per obrir la capsa de les sorpreses amb l'enigmàtica Third Riddle que, amb una percussió solta, quasi èbria d'arítmia, es veu intimidada per unes cordes ominoses que se li atansen per esborrar-la de la partitura i prendre la iniciativa. Els solcs es succeeixen inadvertidament, embolcallats en l'atreviment sònic al que som sotmesos, talment com si al classicisme modern de Gershwin se li haguessin afegit unes gotes de bogeria i de demència.

En Frith i el seu exèrcit sonor esculpeixen a batzegades sonores un territori accidentat i poderós que emet un estrany i captivador influx


Poc a poc, a mesura que la peça avança, la dispersió sonora s'esvaeix per anar trepitjant terrenys més sòlids i consistents. Darrera un petit interludi amb uns pocs apunts onomatopeics que retornen l'eco de la trompeta, la direcció de Frith s'endinsa en el majestuós Traffic III / Traffic I, replet de matisos i delicioses melodies que s'arrenquen de la foscor prèvia.

Acostaments al jazz com els que es troben a Freeway, amb un Frith que s'arrapa al màstec de la seva guitarra i la treballa com si fos un baix, o tendres descripcions d'un cromatisme enlluernador com a Fragile Finale, rematen un primer moviment de gran riquesa i llibertat tant creativa com executiva.

En el segon moviment, per la seva part, la tendència musical recau en un estil més urbà, aprofitant els samples pregravats del violoncel·lista d'avantguarda Tom Cora, per a qui Frith va composar aquesta peça amb la intenció d'honorar-lo. Rubatos sobtats, sons distil·lats del violoncel de'n Cora o de la guitarra de'n Frith, amb la orquestra al darrera, comandada per alguns solistes en la primera línia de foc contrapuntejant hàbilment els atrevits rampells d'ambdós, tota una barreja, en definitiva, d'elements aparentment dissonants que van agafant volada a mesura que la oïda va deixant entreobertes les portes, desembocant en la fastuosa One Never Knows Do One / Adage Coda / Long Fade que en la seva generosa llargària condensa la bellesa dels passatges anteriors.

I així, en poc més duna hora, en Frith i el seu exèrcit sonor esculpeixen a batzegades sonores un territori accidentat i poderós que emet un estrany i captivador influx, recorrent un camí fragós i poc transitat, conscient de que la por a recórrer-lo és també la màxima incitació a fer-ho.



06 de maig 2008

Kitaro - Kojiki (1990)

En una bona part dels àlbums del Kitaro, la seva bellíssima musicalitat es veu de vegades deteriorada per una certa tendència a dil·luïr-se melòdicament. Diríem que dibuixa escenaris preciosistes, paisatges oberts i eteris que es gaudeixen amb tots els porus de la pell en ser envoltat per ells però que en la distància pateixen un cert esvaïment que en resta mèrits.

No és el cas però d'aquest espectacular Kojiki, més dens, més musical, més ben lligat que cap altre vinil del japonès. Cercant la grandiloqüència per la via més directa, apropant-se a la versatilitat pictòrica de Vangelis, el japonès musica el Kojiki, la antiga crònica de la creació del Japó. Cada episodi permet a en Kitaro afrontar l'evocació d'un estadi diferent d'aquesta creació, brindant-li la oportunitat de tornar la seva música més pictòrica, més descriptiva i, per contra, menys planejadora, menys etèria.

En Kitaro dicta una melodiosa seqüència d'escenes vívides, d'aventures místiques i de personatges enfrontats a les turbulències de la forja d'un nou món.

Aquesta concreció li dona l'excusa perfecta per acudir a una instrumentació mixta entre les seves textures electròniques i immaterials i les sonoritats analògiques i orgàniques d'una orquestra. Ja va quedar prou palès en la interpretació que la London Symphony Orchestra el·laborà de la seva famosa quatrilogia de la ruta de la seda que la musicalitat de'n Kitaro emprenia vols captivadors en bescanviar la confecció sintètica de les seves màquines per les palpables textures d'una orquestra solvent. Aquí, a Kojiki, la mixtura resultant d'unir ambdós mons musicals desemboca en un ventall inabastable de matisos, una paleta acolorida i creativament inesgotable.
Des de la primera peça, Hajimari, on s'explica la separació de la terra i del cel per donar forma al món, Kitaro dicta una melodiosa seqüència d'escenes vívides, d'aventures místiques i de personatges enfrontats a les turbulències de la forja d'un nou món. Les aventures i desventures dels déus nipons recorren paratges catàrtics com en la pròpia Hajimari, endeguen travessies infestades de perills a Orochi (emprant aquí una mena de combo pop-rock, amb baix, guitarra i bateria en el tall més decididament diferent, quasi proper als termes habituals d'un Mike Oldfield instrumental) o clímaxs finals de joia i unificació per concloure la odissea.

Subtilesa, detall, matisos enfrontats a la grandeur èpica, al retrat impressionista d'esdeveniments màgics i d'horitzons amples i inabastables, tota una exquisida banda sonora sota una paleta rica, pirotècnica i al·legòrica per a la creació d'un llenç anomenat Japó.



04 de maig 2008

Yello - Stella (1985)

De baula perduda entre la electrònica fundacional i la contemporània es podria considerar aquest grup suís que tan sols amb un petit grapat d'àlbums aconseguí portar l'electrònica, via synth-pop, a les radiofòrmules i a la seva popularització definitiva gràcies a un parell d'afortunadíssims senzills i a un gust decididament exquisit.
Més a prop del concepte artístic que d'un simple grup de pop -més a prop, finalment, dels Residents que dels Depeche Mode o dels Pet Shop Boys-, tan pendents de la musicalitat com de la imatge, els vídeos (autoproduits i dirigits) i una mena de sensitivitat propera a la performance, els Yello, aquí convertits en el duet format per Boris Blank i Dieter Meier, assoliren amb aquest treball la galvanització definitiva del seu so, potent, sòlid, eixordidor, una mena de caos ordenat en suspensió.

Son aquests onze talls d'una èpica devastadora, sustentada sobre una secció rítmica que retruny impassiblement, aprofitant cada racó de l'estança per expandir-se. Una èpica sobrealimentada amb descàrregues de guitarra que espeteguen amb amplitud d'ona i amb cordes inorgàniques esfereïdores. I entre el llampegar d'aquestes sonoritats emprades com a armes de destrucció massiva hi apareixen els samples vocals, veritable marca de fàbrica del duet.
Cap d'aquests samples, en contra del que és habitual, és una reutilització de sonoritats o gravacions antigues. Ans al contrari, el banc de sons utilitzat és absolutament propi, creat i enregistrat un per un pels Yello. I és possiblement degut al coneixement fil per randa de cadascun d'aquests samples que aquest procediment casolà els brinda que els Yello poden jugar la millor basa en cada ocasió, escollint-ne l'idoni, el més adequat, per a cada moment, per a cada patró musical. A diferència dels grans samplejadors, fins i tot dels més avesats, els Yello no troben un sample i li busquen un espai per encabir-lo; els Yello saben quin és el millor per a cada silenci, per a cada paisatge. I encara una diferència més amb els procediments clàssics del sampleig: el resultat no és evocador, caduc o nostàlgic; és radicalment modern, quasi futurista.

I damunt de l'atuïdora sonoritat, aquella visió del que veritablement és artista, tant se val quina disciplina esculli. Una visió preclara de la realitat, un punt de vista irònic i viu. En la espaterrant Domingo, crònica de la lloança cap a un guru espiritual, una mena de (semi) déu reencarnat que ha vingut a il·luminar-nos, en Meier canta "Domingo, m'has ensenyat no res / com ningú ho havia fet abans".

Llençats a la fama a través de la inclusió del tall Oh Yeah en un parell de pel·lícules molt populars, els Yello obriren camí per a gent com els Future Sound Of London, concatenant l'electrònica més dura amb la proximitat del pop sense cedir en la seva ambició i la seva visió artística, convertint-se en un arsenal pirotècnic en combustió que retrona salvatge i despietadament.