Eric Clapton - Homeboy (1989)

Als 80, dos dels guitarristes més reverenciats i populars del moment es van llançar a compondre bandes sonores. El Mark Knopfler, per una banda, encertava de ple amb la preciosa Local Hero i no deixava d'intentar-ho amb Cal, La princesa promesa, El color del diner, Última sortida Brooklyn i vàries més.

L'Eric Clapton també va seguir aquest camí, però cal dir que amb menor fortuna. Una de les més imponents, en tot cas, és aquesta Homeboy, en què omple un disc ben llarg i generós de guitarrades en solitari o mínimament acompanyat (i ben acompanyat: Michael Kamen als teclats, Steve Ferrone a la bateria, i Nathan East al baix), i les combina amb temes de blues tradicional o de rock que funcionen com a contrapunt d'una certa homogeneïtat del so.

És cert que no hi ha, probablement, cap tema del Clapton que sigui particularment memorable, però la seva habilitat a les sis cordes i en la composició li permet salvar els mobles en totes les ocasions, i fins i tot despuntar en algunes peces concretes, sobretot aquelles que alteren una mica el tarannà general de la banda sonora (com l'evocativa Contry Bikin').

No és rodona, no n'extrauràs cap single ni cap tema que et canviarà la vida, però passar una horeta escoltant al Clapton no és mai una mala idea.