28 de gener 2018

Neil Finn s'atreveix amb el Billie Jean del Michael Jackson en acústic


Encara recordo l'infame José Antonio Abellán dient alguna cosa així en antena, un dia que el meu radio-despertador va sonar de manera brusca: "Lo único que vale la pena de Internet es encontrarse estas joyas". Això devia ser al voltant del 2005, així que deixem clar que el J.A. Abellán no només és un tecnofòbic sinó que viu en una cova des que "el Internet" va arribar.

En tot cas, el que l'Abellán havia "descobert" era una versió que el Neil Finn, dels Crowded House, havia fet del Billie Jean del Michael Jackson, en ocasió d'un disc-repte d'un locutor australià que proposava a artistes locals coneguts a reversionar temes fora del seu espectre.

Aquí un servidor és molt fan de les versions. I per bé que reconec que em sedueix quasi bé qualsevol nova aproximació a un tema molt conegut, em sembla que no erro massa si dic que el Sr. Finn va estar força encertat en aquesta. I —mal que em pesi— imagino que hauré de reconèixer que també el Sr. Abellán tenia raó; al menys en una de les dues coses que deia.

27 de gener 2018

Les tres carreres de Nat King Cole


Em segueix xocant veure com a molta gent el Nat King Cole no només no li agrada sinó que li fa venir basques. I em xoca perquè, en realitat, considero (i us asseguro que no estic sol) al Cole com un dels més grans músics del segle XX. El perquè (de les basques generalitzades i d'una hipèrbole com la que acabo de fer) intentaré explicar-lo a continuació, però ja us puc avançar que és degut a que, en realitat, el Nat King Cole va tenir tres carreres musicals diferents.

Comencem pel final: la carrera que fa venir basques


A partir dels 60 endavant, la popularitat del Nat King Cole als EUA era tan enorme que els seus agents van embarcar-se en l'empresa de convertir-lo en una icona internacional. Ell, com a producte, havia demostrat funcionar meravellosament bé. Ja no era tan sols un cantant, sinó un entertainer que seduïa les audiències, així que començaren a fer-lo rodar pel món, per platós de televisió i grans escenaris. L'èxit inicial va ser tal que se'ls hi va acudir de donar-li una altra volta al cargol i, per arribar encara a més públic internacional, fer-li cantar en els idiomes dels països en els que el volien promocionar. I aquí és on van forjar el Nat King Cole que ens fa basarda de sentir, avui en dia. La seva pronúncia absolutament exagerada cantant boleros o cançons populars és una de les coses més terribles que li pot passar a unes orelles. Així es van forjar peces tan terribles com aquesta (compte, escolteu amb prudència, pot produir danys irreparables):


A mi, quan canta allò de "Quissás, quissás, quissás" m'entren tots els mals, ho admeto.

Fem un pas enrere: la carrera que el va convertir en una de les millors veus de la història


Però, com dèiem, això succeí només com a últim intent d'esprémer fins l'última gota del filó en que el Cole s'havia convertit. Entre els 40 i els 60, Nat King Cole va ser una de les quatre o cinc veus més populars dels EUA, competint de tu a tu amb Sinatra, Martin i els seus acòlits. No només s'escoltaven els seus discs i es compraven, sinó que sortia a la televisió (va ser el primer afro-americà a tenir el seu propi show a televisió) i actuava en pel·lícules (com feien tots els que assolien categoria d'estrelles). Era una superstar absoluta. El seu repertori, fonamentalment, abraçava estàndards provinents de musicals o pel·lícules: For sentimental reasons, Embraceable you,  It's only a paper moon, Smile, etc.

La seva veu avellutada (si a algú se li pot aplicar aquest gastat adjectiu, us ho asseguro, és al Cole), la seva bonhomia, el seu atansar-se a les cançons amb delicadesa, entraven molt suau, es deixaven sentir per tota mena de públics. I cal no oblidar que eren els temps del rock 'n roll, que bona part de la societat nordamericana considerava perniciós, impedint als seus fills sentir-la, mentre que la música del Nat King Cole, per dir-ho així, era per a tots els públics.

La delicadesa amb la que interpretava temes ja mítics com Monalisa (sí, ara està molt gastada, però escoltar-la amb oïdes fresques i fixant-se en el significat de la cançó segueix sent un delit) o Stardust era inigualable pels seus coetanis, sovint molt obcecats en donar una visió de fatxenda simpàtic, de seductor. Justament, aquesta Stardust, una peça molt exigent i difícil de cantar, roman com un dels cims interpretatius de la música popular del segle XX. Comproveu-ho.



Mira que s'ha versionat cops i per molt diferents i reputats intèrprets (de Sinatra a Sarah Vaughan, de James Moody a Katie Melua), però us repto a que en trobeu una més perfecta que aquesta del Cole.

En general, el Cole, en les balades, estava per damunt de la resta en molts sentits. La seva veu era prou greu com per guanyar-se les oïdes del respectable, però no tant com per impedir-li acostar-se a crooners més minoritaris com el Johnny Hartman, la seva presència era propera i amigable, gens amenaçadora, el seu somrís perenne entregava les balades sense cap mala intenció.

Cal recordar, a més, que estem parlant dels anys 40 i 50, on els conflictes racials als EUA eren ben palesos i portada cada dia als diaris. Com sovint passa amb els pioners, molts el van acusar de vendre's a l'imperi dels blancs, de no fer prou per la causa. Però el cert és que denunciava tots i cadascun dels hotels que no el volien admetre com a convidat per motius de raça i que se'n va anar a viure a un barri residencial absolutament blanc de Los Angeles.

Sigui com sigui, sembla que la seva figura càlida i plena de bonhomia convidava a la crítica doncs, musicalment, havia arribat a aquesta segona carrera seva, aquesta de l'èxit com a crooner nacional, no sense haver rebut enormes i dures crítiques dels puristes del jazz.


Els origens: la carrera de jazzman


El criticaven per haver-se venut, per haver-se passat del jazz més pur a la cançó popular. Perquè el Cole, de fet, inicià la seva carrera com a reputadíssim pianista. Amb el seu Trio aconseguí els favors de la Decca i de la Capitol Records, col·locant diversos temes en els llocs més lats dels rànquings de jazz. El seu trio el completava un baix i una guitarra, i amb ells va guanyar-se una magnífica reputació amb el seu fraseig clar i polit. Aviat va introduir-hi la veu, i d'aquesta època (principis dels 40) és d'on provenen els seus èxits més jazzy: Route 66, Straighten up and fly right, Ramblin' Rose, etc.


De fet, fins i tot quan li sobrevingué l'èxit popular i massiu amb la seva carrera de crooner, mai no va abandonar del tot la seva vessant jazzy, i encara edità alguns discs amb el seu trio, demostrant que no oblidava les seves arrels. Escolteu, si no, aquest tall en el que interpreta un tema propi, Better by yourself, en el que allò que sembla una cançoneta qualsevol desemboca en uns solos trepidants i torçadits al piano i a la guitarra.


En resum: tres carreres a escollir


Per tant, no ho oblidem, Nat King Cole va arribar a cometre el pecat de cantar Ansiedad, Las mañanitas, El bodeguero i Noche de ronda només perquè va tenir un èxit descomunal com a crooner i que, al seu torn, va poder esdevenir-ho perquè s'havia llaurat una sòlida reputació com a músic de jazz. El seu amplíssim repertori permet a qui se li acosta escoltar algunes de les peces musicals populars més magnífiques del segle XX, entregades amb una soltesa vocal impecable i amb un piano elegant i nítid com pocs. En definitiva, el Nat King Cole ha esdevingut un nom clau de la música moderna per mèrits propis, sobrats i diversos.


25 de gener 2018

El RokBlock, per sentir els teus vinils sense tocadisc


El Carles Petó em va deixar encisat quan em va descobrir el RokBlock, en un vídeo de demostració. És aquest que podeu veure a continuació:


Un tocadiscs portable que, en realitat, no és un tocadiscs! He estat ben a punt d'anar-me'n al seu web i deixar-m'hi els diners de tan fascinat com estava. Encara sort que no ho he fet, perquè el producte, pel que he descobert més tard, no funciona tan bé com es podria esperar. Aquest unboxing m'ha obert els ulls.



Pel que veig, serà millor seguir escoltant els vinils en els reproductors habituals...

22 de gener 2018

El 'Tubular Bells' del Mike Oldfield en directe a la BBC (1973)


L'àlbum Tubular Bells roman, hores d'ara, com un dels puntals del rock modern, un tour de force ambiciós i megalòman d'un talent musical imprescindible com el Mike Oldfield. La seva ampulositat amaga, en realitat, subtileses melòdiques i harmòniques realment delicioses que, molt probablement, es poden copsar millor si a més d'escoltar la música es veu als músics interpretar-la en directe.

Això és el que podrem fer en visionar aquesta gravació del 1973 en la que l'Oldfield i una plètora de músics s'atansen a la Part One del disc sense deixar-se una nota. La realització televisiva, a més, és prou enginyosa i setentera com per fer el visionat particularment entretingut.

Gaudiu, doncs, de les campanes tubulars del Mike Oldfield.



14 de gener 2018

A winter's solstice - Windham Hill Artists (1985)


L'any 1984, el segell Windham Hill es trobava en el cimbell de la seva popularitat. En actiu des de 1976 i dedicat a publicar àlbums de música new age, folk o jazz, però sempre instrumental i sempre suau i melòdica, es trobava en aquell moment en el que la popularitat pot estar a punt de matar-te si no saps adaptar-te a la creixent demanda que no sembles capaç de cobrir amb el sistema de treball anterior.

Va ser justament per aquest motiu (com expliquen en aquesta pàgina) que l'Anne Robinson i el William Ackerman decidiren publicar àlbums temàtics que recopilessin temes solts de diverses dels seus artistes, per tal de facilitar-ne la difusió a les ràdios i als mitjans. D'aquí va sortir aquest projecte de música dedicada als darrers dies de l'any, a l'època de Nadal (no patiu, no són nadales), en el que diferents artistes molt reputats de la casa (el mateix Ackerman, però també Shadowfax i Mark Isham, entre d'altres) s'atansen a un repertori que barreja temes tradicionals relacionats amb l'època així com composicions ad hoc.

El resultat, per descomptat, és un disc serè, evocador, ric en matisos, completament instrumental en el que les guitarres i els pianos sovint formen la base al damunt de la qual s'acotxen melodies de cordes, en un conjunt molt new age, per bé que algunes peces trepitgen clarament el folk (la versió de la Bourrée de Bach a càrrec de Darol Anger i Mike Marshall fa equilibris entre el medievalisme i el folk més britànic) o algunes s'endinsen en l'èpica new age més carnal (com el Mark Isham i el seu A tale of two cities).

El disc, que va encetar una escandalosa consecució de fins a un total de 25 seqüeles, esdevingué un èxit de vendes regular que, temporada rere temporada, acabava figurant al capdamunt de les llistes dels èxits new age.


Portades mítiques dibuixades amb el Paint de Windows


La Mónica Senín, també coneguda pel seu alter ego artístic Rosella Carmesí (si us plau, escolteu-la, aneu-la a veure en directe!), que sap que m'encanten les portades de discs horribles (ja siguin nadalenques, funkys, o, simplement, nocturnes) va pensar en mi quan va descobrir que uns pirats de la música i del Paint, el mític programet cutre de dibuix del Windows, havien intentat reproduir portades d'àlbums mítics amb l'aplicatiu.

El resultat fa esgarrifar. Tapeu-vos els ulls (o un dels dos, si més no).







I aquestes en són tan sols un tast. En trobareu moltes més en l'article original que em va passar la Rosella Carmesí. No us las perdeu. Un cop les mireu, recordeu anar a buscar el vostre vinil favorit i us el mireu tal com és, no sigui que tingueu retenció retiniana i ja mai més us podeu recuperar.


07 de gener 2018

Un museu del fonògraf a París


A prop de Montmartre però ja trepitjant Pigalle, al 53 del Boulevard de Rochechouart, es troba un petit museu dedicat a la història del fonògraf i que compta amb una exposició cronològica de diversos aparells mítics i de l'evolució de la gravació i, sobretot, de la reproducció de la música. És la col·lecció privada d'un fanàtic dels fonògrafs que, a més, compta amb una botiga de compra i venda d'aquests aparells en la botiga annexa al museu.

Per 10€, el visitant pot accedir a la col·lecció, que es desplega sobre l'espai de manera cronològica, amb no menys d'una cinquantena d'aparells fonogràfics. A l'inici del recorregut ens topem amb els aparells de cilindres d'estany, primerencs intents de capturar el so, als quals segueixen tot tipus de derivats, cadascun d'ells amb la seva respectiva trompa, a quina més enorme, a través de la qual el so, força enllaunat, retronava.

Superats els cilindres i arribada la tecnologia dels discs (de pedra, de cera, etc.), l'exposició mostra un bon seguit de fonògrafs decoratius, peces úniques fetes per encàrrec, en els que allò important no era tant la sonoritat i la tecnologia reproductora com el moble que els contenia. Així, trobem tocadiscs en forma de cotxe, de mesquita cordovesa (presentada a l'exposició universal de 1928 a Barcelona), casetes de muntanya suïsses i un bon etcètera de rareses.





Més enllà, s'arriba a un espai que, aparentment, està dedicat a les novetats reproductives. Dues en particular criden l'atenció. La primera és un intent d'estereofonia aconseguida amb dues agulles i dues enormes trompes que pretenien omplir de música un saló sencer. El sistema, prou matusser i imperfecte, presenta les dues agulles alhora sobre el plat, una a 180 graus de l'altra, llegint el mateix disc alhora encara que amb mitja volta de diferència, la qual cosa genera una lleugera asincronia en el so.


La segona novetat important en reproducció la presenta un fonògraf en el que el so es reprodueix ja no a través d'una trompa sinó d'una membrana de paper envernissat que inaugura la recerca de les tècniques van portar als altaveus moderns de membrana.


Ja en la secció final, estandarditzats els discs a 45 i 33 rpms (tot substituint els de 78), ens endinsem en la segona meitat de segle. Primer de tot, amb un impressionant moble propietat de Maurice Chevalier que conté un giradiscs, una gravadora de cinta magnètica i uns calaixets per encabir-hi els discs. Però després amb tot un seguit d'aparells suposadament portables (les clàssiques maletes per als guateques) molts d'ells amb dissenys ben estranys, estrafolaris i originals. L'exposició, finalment, es remata amb una Rock-ola de Wurlitzer realment espectacular.


Dues qüestions importants completen la visita a l'exposició. Per una banda, els aparells es poden provar, i això és un autèntic delit. Veure (i escoltar!) els antics models d'Edison o de qualsevol altre dels pioners és un privilegi. I per una altra banda, la visita és comentada pel personal, que us acompanya al llarg de l'exposició i que va activant els aparells a mesura que l'explicació ho requereix. Això sí, l'explicació és en francès.


En definitiva, un museu petit i succint, però fascinant en quant a que no només es pot gaudir visualment d'aparells fantàstics, sinó que també es poden veure en funcionament i, encara més, entendre l'evolució tecnològica i social dels sistemes d'enregistrament i reproducció de música, quelcom que avui en dia tenim molt assumit però que ha estat una lluita de l'enginy humà al llarg del segle XX per portar les orquestres i els artistes de les sales de ball a la intimitat de les nostres llars

Tres botigues de discs a París


I no, no hi és la mítica (i omnipresent en totes les guies) Superfly Records. Són tres botigues apreciables i concorregudes pels locals.



Lucky Records 
66, rue de la Verrerie

És petita, molt petita, però no només esta situada en una zona en la que es troba rodejada d'altres botigues de música, sinó que, a més, la seva selecció musical de vinil és força excel·lent. Tenen una fal·lera molt particular per la Madonna, a la que li dediquen tota una secció que no només disposa dels seus àlbums sinó de diversos bootlegs, i que, fins i tot, l'acompanyen amb seccions complementàries per a la Lady Gaga i la Britney Spears, conformant una lleixa de "reines" del pop.

Però més enllà d'aquesta fal·lera, el seu catàleg també presenta novetats i discs de segona mà de la chanson française, en la que s'hi poden trobar des de Hallydays fins a Montands, passant pels Vartans o Clercs. La botiga es completa amb un servei atent i molt conscient de les limitacions de la botiga, sempre disposats a enviar-te a alguna d'altra en la que puguis trobar el que busques.



Parallèles 
47, rue Saint-Honoré

Per bé que els discs comparteixen aquí espai amb els llibres, la seva selecció de segona mà és molt generosa, sobretot en quant a música francesa. Vinils i CDs s'escampen a preus molt interessants per tota la secció del fons, conformant una oferta força ampla.

 No tenen, però, catalogada la seva oferta, amb la qual cosa esdevé impossible preguntar per cap peça en particular doncs el servei no farà altra cosa que referir-te a la secció on hauria d'estar i allà ja t'espaviles tu mateix.




Molt menys coneguda que la sobre-explotada Superfly Records, la Crocodiscs es reparteix en dues botigues annexes especialitzades en vinils però que també compten amb una bona oferta de CDs. Una de les botigues, la principal, acumula vinils —tots ells protegits amb fundes de plàstic— entaforats en lleixes atapeïdes sobre rock i derivats, incloent-hi una molt generosa secció de chanson française.

La segona de les botigues s'especialitza en músiques del món, jazz i blues; i quan dic que s'especialitza no vol dir que en tingui quatre de cada sinó que compta amb mobles sencers. En ambdues, el personal es mostra molt disposat a ajudar-te a trobar allò que busques o a conversar sobre música. 

****

 N'hi ha, per descomptat, moltes més, de botigues de música a París. Si en voleu recomanar alguna... :D