Rick Astley - Whenever you need somebody (1987)

S'ha convertit en un mem, i un de prou graciós, de la qual cosa es pot deduir que a) la figura del Rick Astley no ens la prenem massa seriosament, i b) la perspectiva ens pot estar fent perdre de vista que aquest disc va marcar musical i comercialment una època molt concreta dels 80.

Perquè ara ho podem veure com un producte molt caduc i passat de moda, però per sobre d'una producció que sonava igual ja fos per a la Samantha Fox que per a la Kylie Minogue, el Jason Donovan o les Bananarama, cortesia de la factoria Stock, Aitken i Waterman (i, val a dir-ho, del públic que massivament va arrasar a les botigues de discs amb els seus respectius àlbums), per damunt d'aquest dance-pop ben empaquetat però estàtic i apamat, la veu de baríton del Rick Astley (i no només això, ara en parlem) es va elevar per accedir a una certa reputació, a una certa dignificació que semblava dotar-li d'un cert (mínim) prestigi extra a aquest àlbum.

No era només la veu, esclar. Perquè el Rick també aportava aquesta proximitat de la seva cara de bon nen, aquella gavardina que es va fer icònica simplement perquè la gravació del videoclip no va anar com estava previst, uns moviments de ball gens exagerats, i una presència gens icònica (en principi), gens d'estrella del pop, extremadament accessible. I de tant accessible... va accedir a tothom, no importava l'edat (encara recordo a la meva àvia de 80 anys dient que li agradava molt la música d'aquest nano, "tot i que no entenc el que diu").

Encara hi havia un motiu més, i potser el que ha permès que, 40 anys més tard, la seva figura i la seva música, retornés, ni que sigui en forma de mem graciós: les composicions. Sí, són formulàiques, sí, estan sobreproduïdes. Però també son cançons que, amb una altra producció, podrien passar per un soul pop à la Tom Jones, i que són, en contra del que molts creuen recordar, més variades del que sembla, amb un estil molt clar per als tres grans hits amb què arrenca el disc (Never gonna give you up, Whenever you need somebody i Together forever) però també amb peces originals com It would take a strong strong man, Slipping away o No more looking for love, per no parlar de la molt notable versió del When I fall in love que havia fet popular el Nat King Cole, una col·lecció de peces que fan que si escoltes el disc en la direcció contrària, començant per la galta B i després rematant-ho amb l'A, et trobes un disc molt fresc i variat que encara sona refrescant avui en dia.