El Jens comença recordant quan es van conèixer, tot rememorant la seva manera d'establir relacions amb estranys ("qui, realment, necessitava a qui?") i li acaba proposant oficialment d'iniciar la correspondència mensual. L'Annika li respon exposant-se, recordant les incòmodes experiències de joventut als vestuaris femenins assetjats per adolescents desbocats i professors de gimnàstica pervertits.
I així, entre costumbrisme ("espero que et compressis una jaqueta a Göteborg", "m'aixeco d'hora, és el dia de les eleccions") i referències al zeitgeist (comentant la mort de l'Avicii o l'estrena del documental sobre la secta dels Rajneeshpuram) aquesta mena de folk meditatiu encadena converses més o menys travades en les que descobrim a una Annika fràgil i sovint al límit de la depressió ("llavors va ser quan vaig considerar seriosament hibernar com un ós", o "aquesta la dedico al sentiment de fracàs"), mentre el Jens, més centrat i en pau, sembla voler recolzar-la en la distància (oferint-se, fins i tot, rellevar-la en la següent entrega per tal que pugui esvair l'estrès que l'aclapara) per bé que també somia amb clonar-se i poder repartir la feina entre tots els seus altres "jo".
Hi ha, entremig, perles delicioses, com la que menciona una visita del Jens a la botiga de cosmètics (Cosmetic store, que sona molt Nick Drake) per acabar vessant una llàgrima quan la dependenta li frega la mà amb una loció, o la pretensió de l'Annika d'apuntar-se a una secta per poder deixar-se guiar i no haver de pensar més.
Es nota, certament, que hi ha hagut pressa: les instrumentacions són senzilles i algunes lletres no acaben d'encaixar amb el ritme o hi entren molt forçades, però la sinceritat sura en aquest experiment i compensa sobradament les palpables i previsibles limitacions tècniques. (Al web del disc es poden escoltar les versions primeres, aquelles que es van enviar originàriament i que després han passat per un xic de poliment d'estudi per poder publicar-se amb dignitat).
El disc es tanca de manera memorable. Al Novembre arriba el Jens per acomiadar-se amb On the edge of time, probablement la millor del disc, sobretot perquè representa un canvi important (jugant profusament amb les veus que es van afegint per capes) i perquè la melodia és tan reexida com les altres o més, però aquí no depèn de la guitarra per bastir-se.
I, per últim, l'Annika tanca el disc recordant com es va compondre la nadala 'Santa nit' i com es va cantar alhora per dos bàndols en guerra enfrontats, en una treva nadalenca que, molt adequadament, segella un disc encisador i íntim on, en les juntures de les cançons s'hi entreveu una amistat que sorgeix, un vincle que es forja a base de confessions i sinceritat musicada.
