La seva cohort d'amics recurrents, formada pel Dave Grusin, el' Ernie Watts i alguns més, es retroben aquí per fer un disc agradable, honest i molt entretingut, amb presència generosa de les mil-i-una guitarres del Ritenour, incloent-hi la synthaxe, una barreja de guitarra i sintetitzador que devia semblar d'allò més cool a l'època.
Sense que cap tema assoleixi cotes descomunals, cap d'elles tampoc sembla baixar per sota d'un nivell de professionalitat i musicalitat molt decents, i l'habilitat dels músics hi té molt a veure, aquí. Els teclats del Grusin compleixen amb escreix, els solos de saxo que se li permeten al Watts llueixen contundents, i la cohesió d'una banda prou diversa però bregada, fa que tot soni bé sempre.
Per dir-ho fàcil, el Lee Ritenour tindria moments molt menys inspirats que aquests en els següents anys, així que ben val la pena gaudir d'aquesta cursa al voltant del món que, a més, tenia finalitat benèfica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada