21 de juliol 2014

Joe Satriani, en directe a la Sala Barts de Barcelona (14-07-2014)

Foto de Xavi Torrent
El Joe Satriani va venir a revolucionar la figura del 'guitar hero', del virtuós de la guitarra elèctrica, cap allà als principis dels 90. Ja en les notes de l'interior del seu primer disc 'Not of this earth' advertia:
"Ara mateix, estic muntant la meva pròpia banda així com gravant un altre àlbum en solitari que, us puc prometre, farà girar els caps, desencaixarà mandíbules i establir la pau mundial."

I va complir amb la seva paraula (Lo de la pau mundial se li va escapar). Primer va ser Surfing with the alien, probablement el seu treball més innovador i consistent. I encara vingueren després el Flying in a blue dream i The extremist, dues obres amb les que va aconseguir colar en les ràdio-fòrmules temes instrumentals a base de guitarrades.
Satriani es va convertir,de la nit al dia, en el virtuós del rock que tothom podia escoltar. Les seves anades i vingudes trepidants pel mànec de la seva sis cordes, tot i que recargolades i vorejant la filigrana, tenien un sentit melòdic indubtable i, fins i tot, una estructura pop-rock que les feia accessibles a un públic més ampli que el de l'assidu als concert de rock.
Satriani, a més, era el primer en aconseguir la popularitat per a un 'guitar hero' sense haver-se de parapetar darrera d'una banda de rock, amb un vocalista que permetés l'accés a les ones radiofòniques, tal com van haver de fer gent com l'Eddie Van Halen.

Més enllà d'aquesta època, el Satriani va continuar, impertèrrit i irrefrenable, entregant discos de pals lleugerament diferents però sempre amb la qualitat melòdica que el va fer famós, sempre per damunt en aquest aspecte dels seus deixebles com el Steve Vai. Potser el seu temps va passar, però la qualitat sempre s'ha mantingut.

En aquest context, arribava a Barcelona un Satriani ja molt acostumat a ser adorat pels fans de la guitarra, aquells que gaudeixen dels recargolaments més agosarats, de les distorsions extremes i de les peripècies cordals. Així, el Satriani no decebé al seu públic incondicional, repassant vint anys de virtuosisme amb una actitud de 'guitar hero' absoluta i irredempta.
I aquest, al meu parer, és el problema. El meu problema, si més no (doncs vaig trobar-me entre la minoria d'assistents que no va gaudir del concert). Hi va haver poc espai per a la bellesa en el concert del Satriani. Hi va haver, com era d'esperar, molta guitarra, a tort i a dret, i moltes poses de "jo-sóc-el-Déu-de-la-guitarra-,-adoreu-me". (I el públic l'adorava). Però aquesta actitud tan poc propera, tan poc humil, tan divina, va expulsar de la sala qualsevol possibilitat de que la melodia i la música triomfés. Va triomfar, per contra, la virgueria, les guitarrades estripades, la potència en detriment de la subtilitat i la sensibilitat.

I en aquestes que em vaig trobar a mi mateix tenint ganes de marxar molt abans de que s'acabés el concert.
Potser l'error va ser esperar que el Satriani no anés de Déu de la guitarra. I això, probablement, era impossible.



20 de juliol 2014

Eels, en directe al Teatre Grec (12-7-2014)

És el tercer cop en pocs anys que el Senyor Everett s'acosta a Barcelona i que s'estigui convertint en un costum em fa molt feliç. I encara em fa més feliç comprovar que l'artífex de discs tan bells i mítics com Beautiful freak tingui ganes d'oferir, cada cop, alguna cosa diferent.
Si al 2010 a la Sala Bikini en Mr. E va entregar un repertori molt equilibrat que bevia igual de les seves peces més agressives que de les seves delicades introspeccions dels darrers discs, tres anys més tard, a la Sala Barts, es va cabussar dins del seu repertori més distorsionat, aquell que va inaugurar amb Souljacker i amb la seva barba com a senyera. I ara, un any més tard, completa el crisol amb un concert fonamentalment íntim i elegant, seleccionant les peces més fràgils (moltes dels seus darrers discs) i regalant-les amb una banda imponent disposada a repartir matisos i arranjaments pràcticament imperceptibles.

Imatge presa per Joana Puig Jodar


El marc del Teatre Grec ja definia el que havia de venir, però veure la banda vestida de comunió, deixant els xandalls de l'última ocasió al camerino va acabar de deixar clares les intencions. Per si fos poc, l'Everett va començar explicant-ho clarament. "L'últim cop vam fer rock 'n roll. Avui és diferent". I després va seguir insistint durant una bona estona: "Aquesta que tocarem ara... és molt trista."

El què, evidentment, la banda es guardava a la màniga era la possibilitat de començar de manera molt intimista i anar pujant de graduació. Cap a la meitat del concert els beats per minut van anar accelerant-se i van regalar-nos un crescendo que, tot i que mai va arribar al rock 'n roll ni a la distorsió (no tocava, no hagués estat adequat, hagués trencat la màgia) va ser molt benvingut pel públic i va acabar deixant una sensació de felicitat excelsa en el respectable.

Curiosament, en el concert de la Sala Barts, el dels xandalls i les barbes, amb un ritme frenètic, una durada curta i una intensitat sonora aclaparadora, l'Oliver Everett semblava trist, no diré que desganat, però sí trist, melangiós. En canvi, en aquest concert d'enguany, amb un repertori de tallar-se les venes, el seu bon humor va estar present des del principi i el va contagiar a tota una audiència que va acabar donant-li un bany de masses a la que aquest va atrevir-se a acostar-se a les grades.

Imatge presa per Inés Baucells
El repertori va cremar fins a 7 temes del seu darrer disc (que conté una nova fornada de joies com Parallels o Lockdown Hurricane) però no va deixar fora alguns dels seus emblemes sonors com I like Birds (la que més va engrescar al públic), My beloved monster o Last stop: this town, així com algunes belleses molt destacables dels seus darrers treballs (Mansion of Los Feliz, A line in the dirt, That look you give that guy).

Va ser una nit de pell de gallina, de plors desbocats i de matisos musicals tan imperceptibles com necessaris, amb una banda plena de virtuosos multi-instrumentistes encapçalats per un Mr. E apoteòsic en la seva vessant més dramàtica (cada co ens recorda més al Tom Waits més líric), aquella que ens ha endinsat en l'univers d'un home peculiar que ha hagut d'afrontar la vida amb una certa ironia per no sucumbir a la derrota emocional.
Torni aviat, Senyor E.