George Benson - Bad Benson (1974)

El talent del George Benson és innegable. I aquest és palès tant a la seva primera etapa de guitarrista de jazz com en la segona en què va abraçar la popularitat amb el seu jazzpop delicat i "radio friendly". I aquest "Bad Benson" és, de fet, el darrer àlbum abans de començar a fer la transició d'una banda a l'altra ("crossover" en diuen, sovint, d'aquestes barreges entre dos gèneres aparentment dispars), i en ell seguim percebent aquest talent del Benson a la guitarra. Però sovint l'escolta dels seus discs deixa amb ganes de que hagués anat una mica més enllà, que hagués "molestat" una mica, que s'hagués atrevit a deixar la dolçor del seu so polit i endreçat, i que hagués atacat amb més grapa, amb menys delicadesa, els temes que tenia entre mans.

Els seus solos a partir de fins i tot clàssics com el Take Five que va fer famós el Dave Brubeck sonen bé, i tant que sí: són complexos, llargs, melodiosos. Però no van més enllà. I quan hi va sembla no sentir-s'ho massa còmode i sembla perdre del tot el nord melòdic per acumular notes als finals dels seus solos.

La banda, però, és molt solvent (Barron, Gadd i Carter!), i el conjunt mai decau, mai deixa de ser bonic i agradable, original a estones, encara que mai arribi a enlairar-se. Potser per això el Benson va començar a transicionar cap a altres territoris, veient que aquest ja està copat pels Stanley Jordan, Gabor Szabo, Pat Metheny o Ronnie Jordan, per citar només alguns dels seus amos, i que ja no queda espai per a ningú més a no ser que vingui a oferir alguna cosa francament trencadora.