La proposta del Chris Rea sempre és sòlida. La seva aproximació al pop-rock és honesta i professional, molt ben treballada, detallista i complidora. En aquest àlbum, per exemple, escoltem un Rea que sembla molt a prop del Gerry Rafferty, quan no de l'Elton John, amb un pop molt elegant, sense escarafalls, sovint més proper als mig tempos que als accelerats, i amb un to general de proficiència en la música que ens regala.
Però també és necessari fer notar que, a diferència del Rafferty o de l'Elton John, al Chris Rea sempre l'ha eludit aquella particular inspiració de la que sorgeixen els himnes i les tonades memorables. Més enllà de l'artesanat no sembla aparèixer quasi mai aquella iridescència dels genis capaços de trastocar-nos les vides amb alguna de les seves cançons.
En tot cas, però, cal agrair-li al Rea l'esforç, però sobretot el entregar-nos de manera regular àlbums perfectament bonics i molt gaudibles, de tan ben fets que estan, i que no esquiven una temàtica àmplia com l'alienació davant de l'horror (com a Tennis) o el presentar un parell de temes completament instrumentals particularment reeixits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada