Goldsmith, hiperprolífic durant aquesta època, es recolza en sonoritats "herrmaniannies" per parlar de persecució, percussions dissonants per marcar la presència del maltractador, efectes sobtats, esgarips diversos i, de tant en tant, un petit oasi, un refugi momentani per recuperar l'alè, ja sigui amb el Van Morrison i el seu Brown eyed girl o passatges més melòdics que ajuden a alleujar la pressió implacable que Goldsmith aplica a tot el conjunt.
Et vindran ganes d'aixecar-te i passar la balda de la porta de casa teva...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada