Solos que es poden taral·lejar

Em comentava fa molts anys el meu bon amic Joan Carles Fuentes que una de les pitjors experiències musicals de la seva vida va ser aquella que va viure en un concert dels Dire Straits a Barcelona on el públic taral·lejava tots els solos del Mark Knopfler.

Jo, això de taral·lejar solos només ho faig en la intimitat i, segurament, sota la dutxa. Però ho faig, ho confesso. I són els solos d'aquestes cançons els que taral·lejo més.

- Hotel California dels Eagles
- Stairway to heaven dels Led Zeppelin
- Sweet child o'mine dels Guns 'n roses
- Sultans of swing dels Dire Straits

I els vostres? Au, va, confesseu: Quins solos taral·legeu?

Vitorio Camardese, el (veritable) inventor del tapping al 1965

L'Eddie Van Halen pot anar presumint tot el que vulgui, però ell no és l'inventor del tapping.
Que què és el tapping? Doncs és una tècnica guitarrística consistent en tocar la sis cordes picant amb els dits de la mà dreta al damunt de les cordes (per contres de rascar-les, com es fa habitualment), la qual cosa permet accelerar enormement l'execució.
Doncs no, l'Eddie Van Halen no n'és l'inventor. No sabem si el Vitorio Camardese va ser el primer, el que s'ho va treure de la màniga, però el Raul Sandín, guitarrista del grup Amoría, me l'ha descobert i ja no miro als guitarristes accelerats del heavy dels 80 i 90 de la mateixa manera. I a sobre el paio toca una espanyola!!!




Si sou impacients, aneu directament al minut 1:38. I al·lucineu.

Jon Gomm li treu tot el suc a una guitarra

El bon amic Jaume —sempre atent, sempre musical— m'ha descobert una joia. En concret, es tracta d'una actuació musical del Jon Gomm, un guitarrista, cantant i compositor que no coneixia però que ara ja no deixaré de seguir. El que us meravellarà de la seva actuació és el que li fa a la seva guitarra. Perquè el catàleg de tècniques que hi fa servir al damunt de la pobra "sis cordes" és completíssim. Des del tapping (molt més difícil en una acústica que en una elèctrica) fins al picar sobre la fusta per fer el ritme, passant per tocar les clavilles, harmònics, tocar amb una sola mà, etc. I a sobre canta!
El més impressionant de tot és veure'l fer-ho tot alhora, en una combinació malabar impressionant i que sembla impossible per a qualsevol que no sigui de la família dels cefalòpodes.

En tot cas, però, això no passaria de l'atracció circense si el resultat no fos una música bella. I, sincerament, el Jon Gomm sembla tenir coses que expressar ben boniques que la seva tècnica malabar extrau de la seva guitarra. Mireu el vídeo de l'actuació i no acluqueu els ulls.

Skate guitars: Les guitarres fetes de taules d'skateboard

Les guitarres són cool. I les taules d'skateboard són cool. Així que imagina't el que pot passar si uneixes els dos conceptes. Això és el que he descobert en aquest article: resulta que existeixen guitarres elèctriques fetes de taules d'skateboard. I, tot investigant, em meravella descobrir que hi ha tallers de luthiers que s'hi han especialitzat. Els resultats són espectaculars.

Fins i tot hi ha qui n'ha fet una steel guitar!

I ja posats a donar-li una volta de rosca de més, per què no fer-ho amb taules de surf!

Ara, compte, això de fer guitarres a partir d'skateboards igual no funciona igual de bé en la direcció contrària: fer skateboards amb guitarres.

I si voleu més sobre guitarres estranyes, no oblideu al bluesman Super Chikan' (nom artístic, és clar), que només toca amb les guitarres estrafolàries que es fabrica ell mateix.

El 'Lucky' dels Daft Punk interpretat per 10 guitarristes famosos

Bé, 10 guitarristes no, només un! L'André Antunes és un crac de la guitarra i ho demostra aquí adaptant-se a 10 estils completament diferents per afegir-se a sobre de la base del tema de la banda francesa. Aquesta és la llista:

#1 Carlos Santana
#2 Steve Vai
#3 Kurt Cobain
#4 Angus Young
#5 Slash
#6 Brian May
#7 Mark Knopfler
#8 Tom Morello
#9 Joe Satriani
#10 Eddie Van Halen

El més impressionant de tot és que la seva imitació, a banda de ser perfecta, encaixa a la perfecció amb el 'Lucky', i li afegeix a les connotacions ballables del tema una potència guitarrera espectacular. Un no sap si moure els peus o fer un headbanging!
Tot això m'ho ha passat el bon amic Noel, que sap dels meus gustos i tenia clar no només que m'agradaria sinó que em deixaria absolutament bocabadat.

Les influències de l'Eric Clapton

La bona amiga Raquel Ortega em passa aquest mapa conceptual en el que es veu la relació de l'Eric Clapton amb un munt d'altres bandes i artistes, venint a demostrar la seva influència.

Potser algunes relacions són una mica agosarades, però no hi ha dubte de que el Clapton és un dels més grans guitarristes de la història, un d'aquells que ha sabut fer de pont entre el blues i el rock.

Deia algú que el Clapton només era bo quan patia, deia que havia de passar penúries personals per signar els seus millors discs, ja fos la mort del seu amic Hendrix o del seu fill. Potser sí que, a diferència d'altres bluesmen blancs, l'Eric té alguna cosa a dir-hi quan canta blues.

Un bon amic meu deia que el pitjor que li havia passat a la vida, però, és conèixer al Phil Collins, al que va deixar produir els que aquest amic deia que eren els seus pitjors i menys bluesy àlbums de la seva carrera. Es referia a Behind the sun, August i Journeyman, tres discs en els que semblava decantar-se cap a l'AOR (Adult Oriented Rock), com buscant una audiència més àmplia, segurament influenciat pel seu nou segell, Warner. Tot i així, el darrer disc de la triada, el Journeyman, sembla voler tornar a les seves arrels més de blues i ja prepara l'adveniment del nou Clapton, que arrencaria amb el senzill Tears in heaven i que definitivament recuperaria el seu crèdit amb l'Unplugged i el From the craddle, dos discs plenament bluesy.

Tot i així, el meu disc favorit del Clapton sempre serà Just one night, el directe que va gravar l'any 1980 i que em va acompanyar en molts trajectes a casa pensant en la primera noia de la que em vaig enamorar.

See, when a girl reach the age of eighteen
she begins to think she's grown.
That's the kind of little girl 
you can never find at home.
Come and see me
early in the morning
just to find the break of day
Do you wanna see hold my pillow
where my baby use to lay

(Aquest vídeo no pertany al concert del disc, però el tema que interpreta, Early in the morning, sí que en formava part. I, en tot cas, el solo que es marca aquí el Clapton és absolutament memorable).

Guitarra de percussió (2ª part)

Mira que un ha tingut ocasió de veure molts guitarristes virtuosos. Guitarristes amb mans més ràpides que la vista, que llisquen per damunt dels trasts, que recargolen els dits fins a traure-li uns sons a la sis cordes que faria tremolar als seus luthiers.

I mira que ja fa uns mesos el bon amic Fernando Claros de Luna ens va descobrir el què era tocar la guitarra en mode "percussió". Però el què acabem de descobrir ens ha deixat, un cop més, amb la boca oberta. Fer servir una guitarra com a instrument de percussió ja és massa. Un intenta tocar modestament la seva guitarra, però quan veu demostracions així és quan se n'adona que igual faria millor guardant-la en una capseta protectora i regalar-la a algú que li pugui fer aquestes virgueries.

Guitarra solista, rítmica i percussió alhora!!!

Amb la boca oberta m'he quedat... mai no m'hagués imaginat que la guitarra pogués ser tocada, també, com a instrument de percussió. Però no en plan "li dono uns copets rotllo rumba per donar-li gràcia", no, no... rotllo la percussió forma part de la cançó i l'integro completament.

No us perdeu detall de com el Sam Westphalen versiona un tema dels Slayer anomenat Seasons in the abyss. L'home sembla que ho fa com si res, com qui no vol la cosa, com qui porta la guitarra integrada en el cos. Espectacular, senzillament espectacular.



Ho vaig descobrir gràcies al Fernando Claros de Luna, una persona que sempre ha tingut un gust exquisit amb la música.
I, és clar, a la que investigues una mica sobre aquest tal Sam Westphalen, descobreixes que, en realitat, no és cap intèrpret famós, però que la seva habilitat amb la guitarra 'percussiva' ja li ve de lluny. Fixeu-vos, sinó, en aquesta interpretació del famós Funkytown dels Lipps. Inc. (una cançó que, d'altra banda, mai hagués cregut que es podia tocar amb una guitarra!).



Ah, però espera, que no s'acaba aquí la cosa... en el seu canal de YouTube, l'home va penjant les seves interpretacions. I és allà on he descobert la cirereta del pastís. Com sonaria el Wannabe de les Spice Girls en mans de la guitarra del Westphalen? Jutgeu vosaltres mateixos.



Total, que mai no he tingut clar si veure aquestes interpretacions em fan venir més ganes d'agafar la meva guitarra i practicar o si abandonar-la i oblidar-me de que alguna vegada he somiat en ser capaç de tocar-la.

La història del Rock 'n Roll en 100 riffs

La història del rock està repleta de riffs de guitarra mítics i inconfusibles que, en el mateix moment de sentir-los ja ens transporten i ens evoquen el tema sencer. Són intemporals, tant se val de la època que siguia el tema, no podràs evitar moure els peus. Si les progressions d'acords típiques del rock són l'esquelet del gènere, els riffs en són les cicatrius, aquelles marques que ja no s'esborren, que passen a formar part de tu, indelebles, i que no només suposen mirar enrere sinó també sustentar-s'hi per seguir endavant.

Això és el que aquest Alex Chadwick, de la botiga de guitarres Chicago Music Exchange ens ofereix, un recull de les "cicatrius" més famoses del rock 'n roll, enllaçades una darrera l'altra, en un revival exclusiu i fantàstic.

D'AC/DC a Eric Clapton, passant pels Beatles o pels Rollings i així fins a 100 diferents riffs de guitarra impossibles d'oblidar. Rock it, baby!