30 de juny 2018

Jack DeJohnette - Parallel Realities (1990)

És un disc del Jack DeJohnette, però podria passar perfectament per un disc del Pat Metheny, o un del Herbie Hancock. El guitarrista no només produeix, sinó que hi imprimeix la seva dicció fluida i vigoritzant. I el teclista no només serveix de comparsa sinó que hi fica cullerada constantment. I el Jack? On és el Jack? El Jack DeJohnette és on sempre ha estat, al comandament d'una bateria creativa i molt adaptativa (les seves incomptables col·laboracions amb els Coltrane, Davis, Jarret, etc. ho ratifiquen), solta i estimulant que s'adiu sempre amb els conjunts als que s'acobla. Nogensmenys, és sovint considerat el més sòlid dels bateries dels 70 i 80. Per si fos poc, aquí el DeJohnette s'atansa també al baix sintetitzat per acabar d'arrodonir la secció rítmica, com per no deixar-la en mans de ningú més.

La cosa és que el trio juga al jazz com si fos una extensió d'ells mateixos. La integració entre els tres és impressionant, els encavalcaments sonen senzills, plàcids, naturals. El bateria s'esplaia, és clar, en la seva secció, deixant que la varietat predomini sobre la intensitat, i convidant a un espai creatiu mutable, adaptatiu. Per bé que el Hancock s'arrenca sovint a fer solos, les seves textures i acompanyaments sovint formen part de la mateixa secció rítmica que el DeJohnette lidera (com en la magnífica i enganxosa Nine over reggae). Això sí, quan es deixa anar els seus dits desfilen damunt les tecles amb una elegància digna de qui ha acompanyat als més grans i a contribuït a forjar gèneres híbrids entre el jazz i el rock. Potser no és el Hancock més brillant, o el més creatiu, però sí el més adequat i elegant integrat en un conjunt.

I llavors, és clar, arriba el Pat Metheny que, com dèiem al principi, sembla que es faci seu el disc. El seu fraseig inconfusible s'apodera de l'escena i recargola les seves sis cordes fins que se li acaben els trasts. Un mai no s'acaba la creativitat il·limitada del guitarrista de Missouri. En els talls més llargs (el que li dóna títol al disc, però també el John McKee), és on sembla sentir-se més còmode, menys encotillat, i on troba més espai per recórrer el màstil amb fruïció.

Els tres, per tant, juguen al mateix joc, i guanyen tots tres. La seva imbricació absoluta entrega un àlbum que potser no arriba a la genialitat però que traspassa sobradament el magisteri. Magisteri posat en solfa per tres grans del jazz que, un dia de 1990 es van posar a fer allò que millor saben fer.


29 de juny 2018

Jeff Beck en directe als Jardins de Pedralbes (28/6/2018)


Pintaven bastos en una tarda nit que amenaçava tempesta i que plovisquejava intermitentment. i l'arrencada del concert no augurava bons presagis, amb l'elecció del tema Pull it, una rocallosa peça de distorsió infame del seu darrer disc d'estudi que va ressonar excessivament en l'acústica dels Jardins de Pedralbes, seguida d'una Stratus —aquesta ja una mica més melòdic— en la que Beck semblava encallar-se cada dos per tres sense acabar de trobar la inspiració.

Però a mesura que el concert va anar progressant, la banda del Beck (sòlida, rigorosa, virtuosa a estones) va disposar un llenç prou còmode com perquè el guitarrista deixés anar tot el seu arsenal. Es va recolzar en multitud de versions en les que, des de sempre, el Jeff es sent extremadament còmode. Les seves versions, no val a enganyar-se, no són temes que escull per incloure en els setlists dels seus concerts com a regal per les audiències, sinó que en el seu cas es tracta d'una de les pedres de toc de la seva discografia, sempre farcida d'acostaments a temes diversos composats per altres que conviuen amb les creacions pròpies. Més de la meitat dels 22 temes interpretats en el concert foren versions, però la gran majoria eren peces que el Beck ja havia entomat en els seus àlbums. Des de la mítica Cause we've ended as lovers de l'Stevie Wonder fins a Little Wing del Hendrix, passant per Otis Rush, els Beatles, Sly and the family stone, Sam Cooke o la Mahavishnu Orchestra. Perquè el Beck sempre ha estat un consumat versionista, capaç de revisionar temes d'altri en clau instrumental i guitarrera que sempre, absolutament sempre, proposen un acostament interessant sense desvirtuar l'original, preservant-ne les essències.


En aquest capítol va aprofitar per afegir-se a l'escenari el vocalista Jimmy Hall, bastant incapaç d'aplicar-hi personalitat a les seves interpretacions, tot i la seva més que evident capacitat vocal. Amb ell la banda anava fent petits interludis cantats que suposaven un punt i seguit a les peces instrumentals que, evidentment, dominaven el setlist. Val a dir, en tot cas, que a pesar de les limitacions com a vocalista i com a showman del Hall, ell va ser part integral d'un dels moments més àlgids del concert, una màgica i espaterrant versió del A change is going to come del Sam Cooke en el que el vocalista es va esgargamellar i on la resta de la banda, Jeff Beck inclòs, van estar absolutament excels.

La banda, de fet, va estar sublim en tot moment. La formació era reduïda (entre d'altres coses perquè hi havia algun ajut des de la taula de mescles), amb un bateria espectacular i superdotat com el Vinnie Colaiuta (habitual de sessions amb el Herbie Hancock, l'Sting o el Frank Zappa), la baixista Rhonda Smith (que ha tocat amb Prince, Chaka Khan o Beyoncé) i una violoncelista (sí!, una violoncelista!), la Vanessa Freebairn-Smith, que es guardava la feina d'omplir la sonoritat dura dels altres tres intèrprets. Arremolinats al voltant del bateria (i no de l'artista principal), la banda no semblava tenir fissures. Es van permetre el luxe, fins i tot i per sorpresa del respectable, de convidar a la Ruth Lorenzo (sortida d'X Factor i, posteriorment, representant espanyola a Eurovisió) a interpretar una versió encertadíssima i fogosa de l'I want to take you higher dels Sly and the Family Stone, demostrant que té un talent enorme i que damunt de l'escenari pot muntar un show ella sola amb la seva empenta i la seva veu poderosíssima.


La guitarra capriciosa del Beck, sempre sorprenent, sempre disposada a agafar camins i escales imprevistes, va conduir la vetllada per la senda d'aquell rock potent i rocallós, amb destil·lacions jazzy i funk, extraient de la seva guitarra sons força impossibles. No es parla prou de l'habilitat d'aquest guitarrista atípic que, a pesar de ser un guitar-hero, no actua com a tal i ni necessita canviar de guitarra cada dos per tres ni li calen massa cosa més que un parell de pedals i de tècnica amb la seva mà dreta per fer parlar la seva sis-cordes en idiomes desconeguts per a la majoria de guitarristes virtuosos que plantegen els seus concerts com si fossin una demostració de la seva flexibilitat i velocitat dactilar.

Amb un notable crescendo i competint contra les inclemències del temps, el Jeff Beck es va guanyar un auditori voluntariós però força inexpert que es va deixar enganxar per l'art musical d'un geni de la música contemporània sense parangó.

23 de juny 2018

Paul McCartney al Carpool Karaoke del James Corden


El bon amic David Monsó m'ha descobert aquest recent episodi del sempre estimulant programa de TV que és Carpool Karaoke en el que al cotxe del James Corden s'hi puja ni més ni menys que Sir Paul McCartney (per a alguns millenials, "esa señora").

Haig de confessar, inicialment, que no sóc gens fan del Paul. No sóc un beatlemaníac, no m'agraden gens els Wings i no suporto la carrera en solitari del McCartney. Si voleu que us digui la veritat, sempre he menystingut una mica, ho confesso. Però avui, veient al James Corden emocionat com mai (i mira que l'home ha compartit trajecte amb alguns dels més grans noms del pop i del rock) m'ha obligat a repensar-me la meva postura i a admetre que era del tot injusta.

El gust ara no el canviaré; segueix sense agradar-me el McCartney. Però el que es veu en aquest fantàstic episodi del programa de TV és que és un autèntic mite i que s'ha escolat en les vides de moltíssima gent de moltes i diverses generacions. El retorn a la seva casa natal, al pub on tocava o a la "barber shop showing photographs of every head he's had the pleasure to know" de Penny Lane són preciosos no pel sol fet en si sinó per les reaccions dels que allà es troben. Els ulls se'ls obren desaforadament en veure a l'ex-Beatle, llegenda viva de la història del rock i de la història de la cultura en general.

El programa conté moments absolutament preciosos i emocionants. Mira que sóc molt fan (ara sí) del programa del Corden i que n'he vist una bona pila, però diria que aquest romandrà com un dels més perfectes perquè no només hi ha karaoke dins el cotxe sinó que es busca la interacció amb l'entorn i això amplia una mica l'encotillament habitual de la fórmula del programa.

Veieu-lo, dediqueu-li els 30 minuts que dura, perquè s'ho val. Us agradi el Paul McCartney o no. Paraula de no-Beatle.


21 de juny 2018

Jeff Beck - Wired (1976)

Per descomptat, cada instrumentista té el seu segell, el seu so, la seva signatura. També els guitarristes que han fet carrera en solitari. I a un el diferencies pel seu so net i el seu particular vibratto (B.B. King), a una altra pel seu slide elegantíssim (Bonnie Raitt), o a un altre pels seus bendings desbocats (Steve Vai). Però el cas del Jeff Beck és diferent. A ell se'l diferencia pel seu estil musical, així, a l'engròs. Per descomptat que té, també, signatures particulars molt reconeixibles, però allò que el fa diferent de qualsevol altre és la seva estranya i magnífica fusió de guitarra de rock amb el funk i el jazz.

Mai el funk i el jazz havien sonat tan abrusadors, tan volcànics i roents. La sonoritat del Beck és inaudita i mai repetida en la història del rock (perquè és rock, això que sentim, no?). Li afegeix una selecció d'escales molt particular que s'aparta del ventall habitual del gènere i que el fan transitar per paisatges sonors molt més rics que els d'altres virtuosos de les sis cordes. En aquest Wired que tenim entre mans, l'immediat successor del seu magistral Blow by blow, tot això queda emmarcat per al record en un disc vibrant i poderosíssim.

Arrenca funk, però molt funk, tant amb Led Boots com amb Come Dancing, però ja s'arrapa al jazz versionant ni més ni menys que al Charles Mingus amb el Goodbye Pork Pie Hat, una mena de blues estirat en el que el Beck arrossega les notes i les entortolliga sempre pensant més en la sonoritat que no pas en demostrar-li res a ningú. Hi ha poques peces instrumentals on la guitarra sigui tan expressiva com aquí.

A tot això, el bo del Jeff deixa la responsabilitat compositiva als seus companys de banda i es concentra en la interpretació. Potser les composicions no són les més determinants de la història del rock (Jan Hammer, Max Middleton i Narada Michael Walden en són els responsables) però són vehicles perfectes per donar sortida a un ventall amplíssim de recusos expressius de tota la banda. El Wilbur Bascomb al baix gaudeix com pocs baixistes poden fer-ho en un disc del gènere rock, el Narada Michael Walden impulsa la banda amb una bateria precisa i sincopada, gens habitual, i el Jan Hammer, potser menys visible que en altres col·laboracions amb el guitarrista, deixa entreveure la seva genialitat als teclats en un parell de peces (sobretot a Blue Wind, un tema molt representatiu de l'estil del teclista i de la seva perfecta fusió amb el Jeff Beck en aquest pregunta-resposta en el que s'encasten). La banda (amb certes variacions), doncs, funciona; i molt bé que funciona.

L'àlbum es fa curt com una mala cosa. Perquè quatre temes per cara són un caramel que et treuen de la boca quan més n'estàs gaudint. Però l'encert musical del disc també va per aquí: donar sempre allò que cal, i no allò que la gent vol. I escoltar-lo, per curt que sigui, és un delit. Si no tens fogots mentre l'escoltes és que no estàs massa viu, company/a! Deixa't endur pel foc del Jeff Beck i la seva fusió a 1.000 graus centígrads.



17 de juny 2018

Pat Metheny - Question and answer (1990)

Quina claredat! Quina execució tan viva, lluminosa i fluïda! Si el jazz ha de ser alguna cosa, que no sigui això que abracen aquests nou talls gravats en un sol dia (unes vuit hores tancats en un estudi) per un Pat Metheny que, exhaust de les seves gires mundials en un moment ben dolç de la seva carrera, volia parar una estona i tocar per tocar, junt amb el gran Roy Haynes (hi ha qui diu que és el pare dels bateristes moderns) i el Dave Holland, habitual de Miles Davis.

No hi havia intenció alguna de gravar un àlbum. Tan sols de tocar plegats, tots tres, en un format, el de trio, que permet una major llibertat als intèrprets. I així van tocar, en plena llibertat, sense la pressió d'haver de ser escoltats per ningú. "Si ho arribo a saber --comenta Metheny a la funda del seu àlbum-- escurço els solos, estructuro millor i més clarament les peces...". No va fer falta. Precisament, aquesta és la grandesa d'aquest disc: les peces entren com ganivets roents, gràcies a la més absoluta llibertat creativa i improvisatòria del moment.

El disc arrenca com un llamp, reversionant Davis i el seu Solar. Quina matraca! Metheny està desbocat! I no només en aquest tema, sinó en la meitat dels talls, que presenten tempos elevats. La digitació de Metheny, aquí sense artificis, sense efectes ni distorsions, s'allibera de la instrumentació més bigarrada del seu Pat Metheny Group (molt en particular dels teclats del Lyle Mays, un instrumentista que li aporta tant al Metheny com l'encasella) i desencalla melodies fantasioses i recargolades que van i venen sense quasi espai per als silencis.

En contraposició, els temes més dolços s'arrapen a aquella innata habilitat del guitarrista per trasbalsar amb suavitat. Hi ha poques coses més belles en el món que un trio de jazz tocant suaument. I el Metheny, el Haynes i el Holland ho fan a la perfecció, més que res perquè és quan es toca suau que es noten més les aliances entre els músics (sense elles les balades es tornes innòcues, babaues, gens memorables ni evocadores), com a Old folks, la revisió del clàssic de Hill i Robison que va fer famosa en Charlie Parker.

El disc, fonamentalment, flueix. No queda clar cap a on (cap a on es dirigeixen, en tot cas, les converses, les preguntes i respostes?), però hi va sense dilació, sense rumiar-s'ho gens ni mica, sense entretenir-se en silencis o moratòries. És un disc directe, compulsiu però que ha sabut, gràcies a la perícia dels tres membres del trio, esquivar la rugositat i les imperfeccions abruptes d'allò que es fa sense pensar. Això és un disc que no havia de ser, això és una gravació que ningú havia d'escoltar, això és un fantasma musical que ha vingut per perseguir-nos amistosa i musicalment.

16 de juny 2018

Gorillaz, en directe al Sònar (16/6/2018)

Foto: Pere Virgili
Primera visita dels Gorillaz a Barcelona i inauguració del Sònar Nit a l'espaiós recinte de la Fira de L'Hospitalet, on la virtualitat del grup de dibuixos animats va agafar forma, cos i instruments de debò per congregar un públic internacional i massiu que va adorar el Damon Albarn des del seu ja icònic sample "Hello, is anyone there?

Hi havia ganes i expectatives per veure aquesta desvirtualització: transportar un grup virtual —amb una música molt d'estudi, plena de samples, amb convidats especials a dojo— no ha de ser tasca fàcil, i el cert és que el treball d'Albarn per concentrar l'atenció en si mateix funciona. L'home se sap llegenda del rock modern, s'agrada i agrada. S'acompanyà d'una dotzena de músics (la meitat d'ells un cor molt present) que, en alguns casos, foren absolutament diluïts per un so bigarrat i eixordador, molt de festival, en el que importava era més la tralla que el matís. Una pena, perquè la desvirtualització passava també per comprovar quan de música orgànica i analògica tenia el projecte d'Albarn i del dibuixant Hewlett.

Alhora, quan les intervencions en clau de rap dels temes originals portaven signatura important (Snoop Dog, Cee Lo Green), es recorria a l'enllaunat: no es perd l'original però sí la immediatesa del directe. A canvi, Albarn no dubte en emportar-se a dos terços dels mítics De La Soul per atacar uns quants dels talls.

Tot això, per descomptat, amb projeccions constants de la parafernàlia visual de Jamie Hewlett i de les aventures dels personatges creats ara ja fa una bona colla d'anys. És impossible posar-li pegues grosses a un concepte com aquest, però limitar-se a projectar els vídeoclips amb quatre variacions per encaixar-les amb les versions en directe s'endevina una aposta de mínims i un xic complaent.

Amb tot, però, el carisma d'Albarn, un repertori sòlid i a mig camí de moltes sonoritats diferents, i un públic generós regalaren una molt notable nit de hip-hop barrejat amb tonalitats pop (aquelles melodies que l'Albarn sap treure's de la màniga i que sap cantar tan bé) en la que qui no va voler passar-s'ho bé és perquè la polsera del Sònar li devia estrènyer el gust musical.

15 de juny 2018

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya interpretant l'In C del Terry Riley (14/6/2018)

Foto: Europa Press

Atansar-se a un concert interpretat per una orquestra simfònica sabent que, més que mai, aquesta performació en concret no serà mai repetida exactament igual ja és un al·licient. La partitura repartida en 53 fragments de el músic minimalista Terry Riley composà a finals dels anys seixanta indicant uns patrons que cada músic pot repetir tantes vegades com vulgui abans de passar al següent li dóna als intèrprets una llibertat de la qual, en el cas dels membres d'una orquestra simfònica, sovint no disposen, encotillats en la interpretació sonora que el conductor ha decidit per a cada ocasió. Però no aquí, aquí hi ha llibertat interpretativa.

No és, és clar, un concert de jazz, i per tant els fragments estan predissenyats (i, de fet, pensats perquè puguin generar tot un seguit de textures densíssimes que encaixin correcta i harmoniosament tant se val com s'encavalquin les unes sobre les altres), però aquest grau de lliure albir que se li atorga al intèrpret col·loca aquesta peça en una categoria ben diferent de qualsevol altra composició que pugui ser executada en un escenari com el de l'Auditori de Barcelona.

És veritat, en tot cas, que en Brad Lubman, conductor i al càrrec de la marimba (instrument que, en aquest cas, desencadena tot l'ensemble), ha decidit ficar-hi cullerada i proposar algunes pautes que els músics ja han assajat amb anterioritat, traint així una mica l'esperit de l'obra original. Però el concepte de Riley és tan poderós, la seva execució tan polimòrfica, encomanadissa i suggeridora, que fins i tot un finale excessivament ben lligat (en teoria la peça no s'acaba fins que cada músic decideix, per compta pròpia, cessar de tocar el darrer fragment) no deixa un mal sabor de boca.

Una esplèndida experiència emmarcada dins l'atreviment del Sònar 2018 que ens ha regalat una vetllada intensa i molt rica musicalment.