I així, aquest In flight comença a preparar el que serà, al cap de ben poc, el seu assalt a l'estrellat amb el Give me the night. Ho fa, però, sense perdre bona part d'allò que el va fer un notable guitarrista, ni els solos creatius, ni els temes de llarga durada (l'àlbum conté tan sols sis temes, tres per galta), ni una sonoritat propera a l'smooth jazz. Hi ha una transició clara, però part dels ingredients segueixen aquí.
I el resultat és un disc preciós, molt càlid, molt rodó, suau com el vellut, amb parts vocals que sovint es redueixen a un 20 la peça, i no només amb una guitarra del Benson sonant a tort i a dret sinó deixant que la banda també faci la seva feina i es guanyi el sou. Una versió del Nature boy en clau mig tropical i misteriosa, i un parell de temes que ben bé podria signar l'Stevie Wonder doncs s'ancoren en el funk, estableixen els fonaments d'un disc molt agradable de sentir i no només de fons, sinó prestant molta atenció als detalls, a les notes clares d'un guitarrista que està lliscant cap a nous territoris però ho fa amb aquella suavitat d'un home suau en si mateix, faci jazz, funk o el pop més radioformulàic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada