22 de juny 2016

case / lang / veirs (2016)

Quan la K.D.Lang va enviar un e-mail a la Neko Case i a la Laura Veirs amb un simple "We should record something together sometime" va rebre dues respostes ràpides i entusiastes. Es van anar trobant espaiadament, aportant cadascuna material propi que era desenvolupat per les tres (de vegades algú aportava un tema que acabava sent cantat per un altre) i gravat a estones.

El que n'ha resultat és un disc preciós, majorment acústic, de mig tempos cadenciosos i amb un punt de malenconia encomanadissa, transportada per tres veus magnífiques, tres compositores merescudament reputades, tres enormes artistes: 
  • K.D. Lang amb aquella veu sedosa i amb un vibratto preciós. La Lang no canta, acarona les melodies i les lletres.
  • Neko Case amb aquella veu explosiva, sortida de les arrels del country i transformada en talentosa i polifacètica intèrpret.
  • Laura Veirs amb aquella veu més rock, sense estridències, perfectament capaç d'arrossegar-te cap a qualsevol tornada amb senzillesa, sense esforços, com convidant-hi. (Quan ella apareix és quan el disc s'escora més cap al rock alternatiu).
I quan les tres es posen a fer cors, la pell es torna de gallina i s'arrissa el borrissol (com a Behind the armory).

El disc s'obre amb una de les peces més completes i treballades, Atomic number, en el que les tres obren el micròfon de bones a primeres per enllaçar-se en uns triplets ben repartits. La Neko Case, si més no, s'acaba emportant la festa a casa quan arriba la tornada, en la que reclama no ser encasellada, no ser reduïda a una característica, sinó a un cúmul d'elles, fascinant i polièdrica com és. Però l'àlbum està ben farcit de joies que cal degustar amb cura i repetició. És el cas de Honey and smoke, que ens evoca aquella cadència del deixar-se portar per la darrera peça que toca una banda en una festa que ja s'acaba, al damunt d'una pista ja només ocupada per uns quants globus i tu, amb el punt just d'alcohol a les venes i de mal al cor.
Però també hi ha peces entranyables com Song for Judee, homenatge a la Judee Sill, cantant abocada a la tragèdia després d'un parell de discs i moltes drogues, o Down, bellíssima escapada motoritzada per l'autopista I-5, plena de records per a les tres intèrprets en connectar les ciutats on es van criar.


En general, temes curts (la meitat dels talls no sobrepassen els tres minuts), acústics i intensos farcits d'unes progressions melòdiques precioses i inesperades, molt enginyoses, que regalen a l'oient constants variants en els camins que inicialment sembla voler transitar. I, si bé les arrels del disc s'enfonsen en les tradicions del country, el disc tendeix la mà als mig tempos de l'americana més contemporània, i sembla voler quedar-s'hi a mesura que avança el solc. És la música que li agradaria al Roy Orbison, cantada per tres veus tan meravelloses i evocadores (com la seva).

I no deu ser casualitat que el nom del trio i de l'àlbum hagi obviat les majúscules dels seus noms, perquè aquí no hi ha un tour de force de tres dives, sinó un treball comú, un regal que es van voler fer elles primer de tot. Que nosaltres també el podem gaudir és circumstancial, però molt generós de la seva part.


16 de juny 2016

Just one night - Eric Clapton (1980)

Ara que el temps, amb molta mala llet, comença a privar-nos d'un dels més grans guitarristes de la història, miro enrere i veig tot allò que ha significat l'Eric Clapton en la banda sonora de la meva vida. Perquè el seu estil nítid i clar entra bé, fins i tot per a aquell que està educant la seva oïda (no ho estem sempre?) i encara no és capaç d'empassar-se les filigranes del Hendrix o la velocitat del heavy o del jazz.
I és que aquest disc en concret, en un directe aclaparador i perennement fresc, em va acompanyar en uns moments molt especials de la meva vida. Deixeu-me que us expliqui.

Eren els voltants del 1990 i un estiu em vaig enamorar fins a les tranques, per primer cop en la meva vida. Es deia Abigail —permeteu-me que us la presenti— i no només era bellíssima i amb una seguretat en si mateixa que em feia tremolar les cames, sinó que no podia parar de pensar en ella, a tot arreu, a tot moment. (Vaig tenir que recórrer a un dels millors consellers emocionals de la història, l'Ortega i Gasset, que em va diagnosticar enamorament en primer grau, em va recordar que l'enamorament és "un estado inferior de espíritu, una especie de imbecilidad transitoria" i, de pas, em va prescriure molta música trista per canalitzar el mal de cor). Era estiu, i jo pujava i baixava cada cap de setmana a Blanes, on podia veure-la. Com que ella estava allà sola i sense amics i jo era l'únic que coneixia, passàvem els dies junts, pel matí a la platja i per la tarda passejant i fent un refresc a alguna terrasseta del passeig marítim, compartint converses interminables sobre mil temes sobre els que, en realitat, no teníem res en comú.

Quan s'acabava el cap de setmana i tocava tornar, els meus trajectes en tren duraven exactament el que dura el doble disc en directe del Clapton. I cada cop que tornava, mentre l'escoltava, em tallava musicalment les venes pensant en com fer-ho perquè ella em mirés com jo la mirava a ella. (Aquí el Clapton em va fallar, no em va donar cap pista, només em deia que havia de patir, que tot era molt trist i la vida una merda). Perquè ens entenguem, jo patia un friendzone dels clàssics, dels què-simpàtic-que-ets-i-punt. I el Clapton m'acompanyava en el sentiment.
I tot i que el disc començava amb una certa alegria (una versió rockera del Tulsa time del Don Williams), immediatament baixava les llums i s'ennegria. Que si Early in the morning, que si Worried life blues, que si Double trouble, que si Rambling on my mind. (I encara sort que no m'ho prenia molt al peu de la lletra, que el disc comença a acabar-se amb Cocaine!).
El moment més àlgid, però, era Wonderful tonight. I no podia ser d'una altra manera, doncs per a un somiatruites com qui us escriu, la pena s'alimenta de somnis que saps que no es compliran (bé, de fet no ho saps, aquesta és la cosa, que en aquell moment no ho saps). Així que Wonderful tonight, que és una de les més belles i  simples cançons d'amor de la història, em feia imaginar-me el futur, quan ella i jo vivíem junts, anàvem a una festa i jo li recordava, un cop i un altre, quan meravellosa estava. Encara avui en dia escoltar la melodia inicial d'aquesta peça em transporta vint-i-cinc anys enrere, amb la pell de gallina. I segueixo esperant el moment idoni per cantar-li a la Noemí, la dona que em va enamorar per últim cop i de manera més intensa i irremissible, absolutament incomparable a aquell primer enamorament estèril i tremendista.


Diuen que l'Eric Clapton és bo, però que és millor quan pitjor li van les coses, al pobre (que la seva vida està ben farcida d'entrebancs i moments de dolor intensos). Doncs el seu Just one night realment em feia sentir així: fatal, però viu; destrossat, però estranyament esperançat; solitari, però alhora connectat amb el món i amb cada detall i circumstància. Quan el tren arribava, era el moment de reprendre els esqueixos de l'esperança i replantar-los de cara al cap de setmana vinent.

L'Eric Clapton arribaria a ser encara millor guitarrista del que ja era, però probablement mai no va arribar mai a tenir la sensibilitat que demostrà en aquesta època, a cavall de dues dècades. Embolcallat per una banda prodigiosa i ben farcida, amb un so nítid i vibrant, Just one night és més que això, més que un "rotllo d'una nit": és un trajecte (o un cúmul de trajectes, en tren) emocional que va acompanyar un dels moments més complexos i rics de la meva vida. I ja està, ja no cal dir res més. Això, definitivament, no és una ressenya d'un disc.