30 de desembre 2017

Beat - King Crimson (1982)


Hi ha el rock. I després hi ha King Crimson. I dic "després" perquè, per descomptat, és una evolució. Alguns en diuen rock progressiu (que, de fet, ja conté la partícula "progrés", així que imagino que parlem del mateix). Tant me fa com se li en digui. El què m'importa és que quan el Robert Fripp es penja la guitarra no sembla haver-hi límits. I aquí, a més, hi ha l'Adrien Belew, que tampoc es queda curt amb les sis cordes i a més s'esgargamella que és un deliri. Ah!, però espera, que també hi ha l'absolutament genial Bill Brufford a la bateria i l'incommensurable Tony Levin al baix. Doncs que no sigui aquest el dream team del rock progressiu.

Pel què sembla, el disc és un homenatge a la Beat generation, en celebració dels 20 anys de publicació de l'On the road del Kerouac. Però això quasi que m'és igual, també. Perquè les sonoritats i, sobretot, les evolucions dels temes són tan impredictibles que el disc podria versar sobre la història del circ, la invenció de la cullera o els cucs de seda i us asseguro que seguiria sent igual d'al·lucinant.

Home, no és l'In the court of King Crimson —un d'aquells àlbums de debut tan enormes que la banda mai és capaç d'igualar— però els aromes de la new wave tan en boga en l'època del llançament de l'àlbum li casen tan bé a les marcianades del Fripp!

Un deliri, un desfici, un goig absolut per a qualsevol amant dels discos que sonen lliures i en els quals cada cantonada amaga un desviament inesperat i sorpresa.