Txaikovski, Piotr Ilich (Michasel tilson Thomas, dir.) - Simfonia n.1 (Somni d'hivern) (2025)

Deia el mateix Txaikovski que aquesta simfonia seva era "de joventut" i "immadura", com relegant-la, potser, a una segona fila dins del seu catàleg extens de composicions. (Tot i això, el compositor rus mai va renegar d'aquesta obra seva, sempre la va defensar com una obra més rodona i aconseguida que moltes de les seves posteriors). Però el cert és que aquesta "Somnis d'hivern" és preciosa, te l'escoltis com te l'escoltis. Perquè la seva capacitat d'evocació dels paisatges hivernals russos demostra una capacitat compositiva pletòrica, amb els seus passatges impressionistes, els seus leit motivs dolços i recurrents, i una certa languidesa que plana per damunt de tota l'obra.

Els quatre moviments es complementen a la perfecció, sense abandonar mai del tot aquesta sensació d'amplitud geogràfica, i de joc contingut, com una natura tenallada per les condicions atmosfèriques, com juganera però sota un pesant llenç blanc. Si és un paisatge hivernal —val a dir-ho—, és un paisatge hivernal rus força romantitzat: no hi ha vents estrepitosos, tempestes, llamps ni trons. És, més bé, com el somni d'un llarg passeig en trineu per les afores de Sant Petersburg, com escapant de la ciutat bulliciosa i cercant tan sols una mica d'aire, de poder mirar més enllà, eixamplar pulmons i mirada, i deixar-se seduir per la majestuositat de la taigà.

I, per descomptat, el quart moviment no decebrà als fans de Txaikovski, poderós, contundent, que es va bastint fins a un final absolutament tremend, amb una orquestra que retruny fins als fonaments i que et deixa amb la sensació de que aquest somni d'hivern potser ha estat més real del que et pensaves.