El disc va tenir una certa cobertura radiofònica amb dos dels seus temes, i això els va portar a la carretera, però el Palmer va abandonar abans de començar-la per anar a gestar en solitari alguns dels seus grans èxits de la dècada, i la banda va acabar per desarmar-se.
El disc, en tot cas, queda com un molt bon exemple del pop rock dels 80, amb una molt bona factura de tots els temes, bateries molt presents, guitarres afinades, i un so en què sembla escoltar-se amb molta claredat la influència del Robert Palmer (si un s'hagués de decidir si aquest és un disc dels Duran Duran o del Palmer no tindria pas massa dubtes), però que sembla mancat de matisos, de vida, de llibertat creativa i que acaba resultant un xic tediós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada