Evocatiu és poc: impressionista, això és el que és aquest treball del Chris Rea. Escoltant-lo un sembla poder rememorar dies de platja, ja fos de la infància o ja d'adult, potser a Blanes o a la Côte d'Azur (que l'estil del Rea ben bé et pot portar a ambdós llocs), amb una certa calitja que no ofega gràcies a la brisa marina que bufa suaument, mentre les vores de la ombrel·la semblen ondular al ritme de les onades tranquil·les i constants del mar.
Potser, tal com li passa a la brisa marina, el seu efecte és efímer i passatger, talment com els records que de vegades evoquem en clau de nostàlgia, i l'àlbum sencer pot deixar una certa sensació de trivialitat. Però tornar-hi, amb el pas de les escoltes, t'endinsa en un bucle retorçat i quasi infinit en què recordes el record del record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada