Cap a finals dels 70, amb el rock progressiu de capa caiguda, decidí abandonar Utopia i iniciar una carrera en solitari que mai li acabaria de reportar el mèrit que com a músic tenia. Aquest Air pocket, segons esforç llarg del Powell abraça el synth-pop que llavors es portava, barrejant peces instrumentals amb altres de cantades. La particularitat del disc, en tot cas, és que Powell és hàbil i proficient en tot allò que fa, i totes les peces del disc són prou enginyoses com per fer-ne de la seva escolta un delit molt exemplar de la seva època (va ser editat al 1980).
La seva veu i el seu atac vocal és més que notable, i la creativitat als teclats és excel·lent, i així, tant se val si es tracta d'una peça que podria perfectament haver sonat a la ràdio competint amb el Gary Numan, o si es tracta d'un instrumental rigorós que encara podria haver-se escolat en algun setlist del projecte del Todd Rundgren, el resultat musical és interessant i generós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada